L'home mort

Surto de casa el meu pare, deixant enrere cosins i tietes que comenten el deliciós dinar mentre juguen a parxís. La calor del carrer de Sarrià és aclaparadora, i jo que estava tant bé a l'àtic...

Creuo el carrer, m'encenc una cigarreta, em poso els auriculars, i tot escoltant Linkin Park em perdo en el meu mon... Estic nerviós per la sele, espero que la Laura hagi trobat els apunts d'obrerisme, perquè sinó no sé com collons ho estudiaré, és que sempre he de ser tan desorganitzat... ai, i a més a més tinc ganes de que sigui el vespre ja, no m'agrada que l'Aina i jo només ens puguem veure un cop per setmana... però no m'hi faré mala sang, no? Al cap i a la fi, a partir de Dijous tot això canviarà, ens podrem veure el que vulguem... i amb una mica de sort, les dues setmanes a Begur poden ser genials... Ostres, mira aquest home... sembla que vagi drogat, aqui amb el cul ficat dins la jardinera... i el cap entre les cames, està completament doblegat... li dic alguna cosa? I si és un ionqui tarat? tampoc en fa la pinta, però... mira, aquesta senyora se'l mira com si fos un xiclet enganxat en la seva sabata perfecta... quina ràbia... si, si, ràbia, però tu tampoc li has dit res... bah, deu estar borratxo, ja marxarà a casa a dormir la mona. Oh, i aquesta cançó és bestial, quina sort que el Bernat m'hagi deixat aquest Cd, m'encanta! Déu meu quina calor, ja estic suant com un porc... i ara creuar la Diagonal, quina mandra, no sé perquè, però sempre hi fa més calor, no sé si seran els cotxes o l'asfalt aquest sonororeductor, no ho sé... Però com a mínim he agafat el semàfor en verd... I aquesta senyora perquè em mira així? Ah, es clar, deu mirar la samarreta "Estatut retallat, jo dic que no". Mitela ella, tota convergent, que es creu el que li diu en Mas, ha! Mare de déu, aquesta nit ens deprimirem, ja ho estic veient... en fi, doncs a seguir treballant.. bff a vegades em canso tant de tot el tema... però suposo que és la part dolenta de ser un idealista, que per molt que vulguis no pots parar de lluitar i queixar-te... També té els seus cantons bons... Com la Laura, que diu que la Utopia sirve para caminar, doncs igual... i parlant d'ella, casa seva era el número 30? Ara no n'estic segur... a veure, aquesta és el 28 i no és aquí perquè al costat hi havia la botiga aquella... Ah, és aquí! I el pis era el 1er 4a, d'això me'n recordo... Doncs va, a picar. Caram, si que triga a contestar. Ara és quan s'hi posa sa mare, que el dia aquell que em va veure fumant va posar una cara... que no se de què, hauria d'estar curada d'espant ja...
- Si?
- Ei, Laura, soc jo!
- Puja puja! - El mecanisme de la porta brunzeix, l'empenyo i no es mou.
- Ei que això no es mou!- vaig empenyent i la cosa està igual.
- Tira'l un pel cap endins i després empeny. - Ho provo i funciona. Pujo les escales, mentre em trec els auriculars i deso el discman. Em sento troglodita amb aquest aparell, però més estúpid es deu sentir el comerciant a qui li vaig canviar per dos tambors a l'aeroport d'Abu Simbel. Encara es deu estar recordant de tooota la meva família. Arribo a dalt. Passo i tanco la porta. Vaig fins l'habitació de l'ordinador, i m'hi trobo a la Laura espatarrada en una cadira. Fa una calor infernal. Xerrem una estona de política, de música, de la selectivitat... em convida a una Coca-cola i xafardegem una estona. Un com s'han acabat de fer les fotocòpies dels apunts, les agafo i marxo, que ella fa tard i jo tinc calor. I un altre cop el recorregut invers. De camí cap a casa del meu pare, em trobo un parell més de cares que em miren la samarreta amb reprovació, però també un parell o tres que em somriuen amb complicitat. Ho trobo divertit. La veu d'en Chaz ressona les meves orelles, mare meva, com m'agrada aquest home, que bé que canta, encara que recordo que en directe, bé, no l'he vist però l'he sentit en directe, clar, la seva veu perdia força. I un altre cop a creuar la Diagonal, sort que ara hi ha un nuvolet que tapa el sol... I vinga, Capitan Arenes amunt.

Quan m'estic apropant a les jardineres on abans hi he vist al borratxo, veig dos agents de policia que fan senyals a una ambulància. M'hi apropo discretament, per veure quin és l'estat del Meu Borratxo. Baixen dos tripulants de l'ambulància, agafen la camilla, s'apropen a l'home, del qual ara només se'n veuen els peus perquè ha relliscat enrere. La gent s'acumula a la porta de la residència Universitària, mentre una senyora que fa la pinta de ser l'autora de la trucada a la policia (la que hauria d'haver fet jo?) informa als qui passen encuriosits. Els de l'ambulància agafen l'home sense gaires miraments, el posen damunt de la camilla i el tapen. El tapen tot. És mort.

Torno cap a casa, apago la música, i em pregunto perquè dimonis som tots plegats tan egoistes.