Memento

A flor de llavi em tremola un vers.

No puc dir que sigui etern,

tan sols és un moment.

Mira'm, mira'm bé, és cert,

cada instant pot ser el darrer.



La teva pell esdevé dubte

plasmat en l'infinit del celuloide,

tot s'esvaneix en les rutes

entre acte i pensament,

com un bes mai regalat.



Tota l'espiral de desitjos i paraules,

d'intencions no declarades, de tartamudeigs no pronunciats,

s'escolen per la boca, entre les dents,

tot cau per un embut blanquinós de pensament irrecuperable,

i tot segueix girant, com si res.



Tot és un enigma que sona i no sona mai,

tot és absurd, tot és lògic,

tot és nou, i malgrat tot previsible,

tot això que ja ha succeït abans,

pot ésser també tot just inventat.



Els revolts parlen de ments pàl·lides que s'aferren al mot

per tal de viure, una última al·lenada de vida als seus pulmons,

sense rebots, sense partits, sense partides, sense adéus,

tot esdevé fràgilment congelat,

dins la sinàpsi momentànea de l'instant,

tot s'atura, i, malgrat tot,

seguim respirant.