Deixeu-me ser 2.0

Hi ha dies amb el cor tancat en un puny,
les cames tremoloses i una llàgrima absurda a trenc d'ull
que et fan sentir petit i marejat de tanta immensitat
i et fan ganes d'enviar a la merda tanta bohèmia institucional
i declarar-te rebel contra tot,
però no ser estandard,
i fer-li la guerra al món
des d'un racó desaparçebut,
i cridar ben fort que vols ser un no ningú
i renegar de tanta lluita i tanta llibertat,
i que si per destruir gàbies es comença des de baix,
pots començar per tu mateix i el món ja s'ho farà,
que el crit a la revolució és un cant de sirena,
una moda, que ens passem la vida corrent,
rere el demà, que jo no vull ser pel que seré demà,
que jo vull ser pel que soc ara i ja està,
que ja n'estic fins als collons del i tu què seràs
quan siguis gran, doncs senyora, quedi clar
que jo el que vull és respirar, que ja és molt,
i com un que deia, cantar, ballar, ser lliure,
riure, i per un si o per un no barallar-me,
o fer un vers.

Que ja n'estic cansat d'encorbatats que em vènen
les meravelles del treball com a font de dignitat,
i a tu qui t'ha dit, setciències, que jo vulgui treballar
i fer-me lloc a la galeria de qui sap genis de què.

Jo vull una caseta prop del mar, no gran cosa,
suficient per sentir-ne pàtria i esperit,
si insisteixes, un sofà des d'on pugui mirar les estrelles,
poder abraçar pell càlida i banyar-me en ulls de foc,
deixar que la gent pensi el que vulgui, ser jo,
i existir per mi. Per menjar, potser, que em coneguin
a un parell de restaurants, pagar amb poemes i esperar
cada dia el cigarret de mitjanit.

I dels que em diguin bohemi, penjat, poeta enamorat,
me'n riure, tan si com no, en poemes pintats a les parets
en faré mofa, dels pobres estrenyits que em jurin
que no és vida sense fer fortuna i que no és glòria
si no deixo petjada. Doncs a mi me la duu ben fluixa
si la meva emprenta son peuades a la sorra,
que ja n'he tingut prou d'estrelles de joventut,
almenys si els que venen després de mi
s'estrellen podràn dir que s'han estrellat sols,
que no he estat jo mala influència.
Deixeu-me estar, deixeu-me fer, no dic sol, no, no,
però el camí ja me'l faré jo, i em buscaré l'entorn,
no per conveniencia sino per desig, i la gent que s'hi quedi
no serà per lleialtat a favors pretèrits,
que res em deguin, que jo no deuré res,
i sabré que visc voltat d'amics,
que són tresor d'últim sospir,
quan no em calgui recordar perquè hi son
els que caminen amb mi.

Vull enamorar-me de mirades que passen desconegudes,
d'històries que no arribaré a escriure mai,
d'estrelles pròpies d'altres hemisferis,
i, per sobre de totes les coses, vull dedicar-te cada vers
a tu, preciosa,
que em dones alè per atacar una tan brutal empresa
com és existir lleument, que tot el que és bo és fluix
i fugaç, i que la meva petja vagi nua d'ambició
en forma de paraules i gestos que no surtin
als llibres d'història.

Deixeu-me ser, només demano això,
deixeu-me ser qui jo vull ser,
no en funció de la norma,
sino trencant el motlle, si el motlle em diu que no.