De Tots Sants

Un relat de: Underneath

Odia les castanyes. No li han agradat mai. Quan ell n'hi ofereix, mig en broma, arrufa el nas i treu la llengua, en una de les seves típiques ganyotes, la pallassa diu que no, que no vol castanyes. En canvi, s'atiparà de panellets. I que gaudeix a l'escola, durant els dies abans de la Castanyada! Aturen les classes, sempre en nom de la tradició, faran panellets, s'empastifaran de masses i farines, picaran pinyons quan ningú miri i riuran mentre es renten les mans. Un univers apart, fet de massapà i pinyons, de coco ratllat, de fruita confitada, mhmhmhmh... se li fa la boca aigua només de pensar-hi. Així que, quan ell li ofereixi una castanya, arrufarà el nas i traurà la llengua, dirà que no i riurà, i li allargarà uns panellets, de tan dolços gairebé embafadors, i se n'ompliran la boca, de dolcesa i de promeses, de pinyons i esperances, en tindran l'estomac ple. Ell recordarà que de petit, quan per Tots Sants encara feia fred, el pare arribava sempre la nit del 31 amb un moniato empaquetat en paper marró. I ell sempre pensava el mateix, carai, es deia, ja som a Tots Sants, aquesta part de l'any sempre passa volant, entre llibretes i bolígrafs nous, i un nou curs per endavant, passant apunts a net, cuidant molt i molt tots els llibres i prometent-se que aquell any no s'adormirà, que estudiarà durant tot el curs, i ja sap que acabarà sent mentida com cada any, que li agafarà la mandra i que es traurà el curs amb suficients i algun notable, perquè sap que pot i quan la calor apreta no ve de gust asseure's a estudiar, però tot això encara es lluny, aquesta nit es Tots Sants i sembla que fos ahir que espiava el rellotge per veure quantes hores faltaven per començar l'escola, i avui el pare ja arriba amb el moniato de cada any embolicat en paper marró, i la pell freda pel fred del carrer, i l'olor de la loció d'afaitar encara fresc a la pell, (ell sempre es pregunta com es possible que el seu pare sempre faci olor d'after-shave, fins i tot quan torna del carrer després de passar-se el dia treballant), i una safata de panellets, però ell els hi dedicarà una mirada llastimosa i de seguida posarà el moniato al forn, el tallarà en dos i, amb una cullereta, anirà menjant aquella pasta vermellosa tan poc atractiva. Per què? No ho sap ben bé, li transmet una sensació de caliu familiar, de... de Nit de Tots Sants, així, en majúscules, un plaer familiar que se li anirà extingint amb els anys, quan vegi que hi ha fred que ni el caliu més familiar pot combatre, quan vagi poc a poc perdent la innocència, testificant a la sala de vistes de la vida, però que ara, de moment, en el record, encara conserva. Però ella, de ben segur, no en voldrà ni sentir parlar, de moniatos ni castanyes. Menjar de pobres, diu sempre, i riu, i segueix menjant panellets, fabricats a mà en el seu mon paral·lel, que poc o res sap de calius, de locions d'afaitar i de sales de vistes.

L'acompanyarà al llit, amb el sabor dels panellets encara a la boca. Allà li farà un petó de bona nit (Sempre li ha dit que els petons no es donen, que els petons es fan, i ara sempre que ho diu s'hi fixa, i pensa, que, ben mirat, a vegades es donen i no es fan) i dirà que ve de seguida, que necessita prendre l'aire.

Sortirà al carrer i s'adonarà que, per primer cop des de fa uns anys, fa un fred acceptable per ser principis de novembre, que ja estava cansat d'anar amb màniga curta per Tots Sants, trencava la màgia. Caminarà durant uns minuts fins arribar a aquella parada ruïnosa on venen castanyes. En comprarà una paperina, i tornarà tot passejant cap a casa. S'asseurà al portal i anirà pelant les castanyes i menjant-se-les reflexivament.

Entrarà a casa i agafarà la maleta que tenia guardada a l'armari. La deixarà al rebedor i s'aproparà de puntetes al llit. Li acaronarà la galta, sempre li ha agradat mirar-la mentre dorm. No arrufa el nas, ni treu la llengua, no s'amaga darrere cap ganyota, simplement, somriu, i mou els ulls allà dins de les parpelles, en el seu paradís particular. Allà, sentirà que tot plegat és un error, i tindrà ganes d'estirar-se al seu costat, de sentir-la respirar fins que despunti el sol, el primer sol de novembre, que demà serà un altre dia i aquestes coses no convé decidir-les quan es de nit i es nit de difunts i els pensaments i desitjos es confonen ballant una dansa macabra que no porta enlloc. Tornarà a passar-li la mà pels cabells, i respirarà fons. S'incorporarà per descordar-se les sabates, i llavors ella es remourà en somnis, entreobrirà els ulls i dirà que fa olor de castanyes. Ell no dirà res, només tancarà els ulls mentre s'aixeca, per retenir una llàgrima que finalment escaparà de la parpella quan ell ja sigui al carrer, la maleta a una mà i les claus del cotxe a l'altra.



A ell, els panellets, mai li han agradat.


Comentaris

  • crec [Ofensiu]
    ANEROL | 09-11-2008 | Valoració: 10

    que escrius molt bé els sentiments. les sensacions, els moments. No s´´oc bona comentarrista, però la teva prosa penetra i em remou quelcom

l´Autor

Foto de perfil de Underneath

Underneath

73 Relats

215 Comentaris

89462 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:


"Porque eres mia,
porque no eres mia,
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tu siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frio
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela por dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no"
(M. Benedetti)



Per mi, la poesia és només un intent futil d'aturar l'instant, de guardar-ne fotocòpies...