Canvi de rutina VIII

És la meravella de la música, que t'hi perds, t'hi perds completament, deixes de ser tu, és com un huracà que se t'emporta, el que sigui, l'ànima o com li vulguis dir, se t'emporta i deixes de ser tu i comences a ser la música i la música es fugaç, no és conscient de si mateixa, només l'aire vibrant, i com vibra, el cel deu ser això, el Carpe Diem total no és viure el dia, és no entendre la diferència entre un dia i un any, o mil segles, potser, vibrar ara i potser no tornar a vibrar fins dins de dos universos i mig però ets fugaç i la teva existència és tan brutalment intensa que no tens temps de pensar en tot això i no et planteges si ets finit o no sinó que et limites a ser i prou, i ja seràs un altre cop quan calgui, però no en seràs mai conscient, i el fet de ser fugaç, instantani, temporalment nul, serà el que et farà immortal, el que et farà infinit, el Carpe Diem total deu ser per exemple ahir a la nit tenir-te entre els meus braços i no haver de pensar si et quedaràs demà al matí o si la bombolla i tal, que ja es repetirà quan calgui i no hi pensem i així ho fem com infinit i no pots haver marxat mai si no has vingut mai i no pots no ser a la meva vida si la meva vida és una vibració fugaç d'àtoms i no-res, viu l'instant perquè l'instant ho és tot i si et mors tranquil, tornaràs a viure i no recordaràs res i això serà el que et permetrà viure feliç; dic jo que si quan naixem podem oblidar tot el que els nostres àtoms han après al llarg de la seva infinita existència des que el Big Bang i tot això, no pot ser tant problema oblidar-te dient t'estimo i oblidar els teus orgasmes d'aquesta nit i oblidar que a l'esquena marques de les teves ungles ostia i si ara em miro al mirall encara les puc veure i ja se'm desmunta la teoria, que si hi ha marques hi ha hagut ungles i no crec que les teves ungles s'hagin desvinculat soletes per venir a emmerdar-me l'esquena, i llavors què m'he de creure? Que puc entrar dins una foto per viatjar en el temps perquè tots els instants del temps tenen lloc al mateix temps, que el temps deixa de ser una dimensió i passa a ser un pla enorme on tot es creua i es torça i tu el vius linealment però la cagues perquè es una funció d'aquelles impossibles de x igual a tants valors alhora i tendint a infinit més u? Em costa de creure que per més que m'amorri a aquesta foto pugui reviure el dia aquell de borratxera i posta de lluna i sortida de sol cubates a la platja i Desayuno Atlantico així com a mig matí i pujar les escales de l'hotel encara com torrats i desfer un llit que ens acaba de fer la filipina Dolores del servei d'habitacions, que ja el fa amb resignació pensant que durarà poc però mira tu, que ella cobra igual, i despertar-se de cop i tornar a ser al present, ale va, deixa els tripis que aquestes coses passen a les cançons dels Beatles i gràcies, la foto és paper de merda i el temps una trista línea sense parades intermèdies, no tio, el que passa es que s'ha acabat el disc i has deixat de ser música i tornes a ser tu, la puta puça perduda que no sap per on retallar els seus problemes, que ja no li caben al llit.