L'heroi

L'heroi aferrava les regnes del cavall amb força, intentant apartar-se el cabell de la cara amb cops secs del cap. L'animal corria desbocat, esperonat pels enemics que intentaven encalçar-los. Cada vegada eren més a la vora, si extenien els dits uns centímetres més podrien arribar a tocar lleugerament l'armadura que embolcallava l'heroi. Mica en mica, el terreny es tornava més inòspit, el terra era sorrós, i s'enlairava en forma de pols darrere cada nova petja del cavall. Miressis a banda i banda, ja no es veia l'habitual planúria, sinò que el camí s'estrenyia fins a ser un caminoi amb precipicis a cada costat. L'heroi va veure com el camí es tallava de cop, deixant passar, molts metres avall, un riu ferotge que alçava bromera. A l'altra banda de l'inmens estimball, el camí reemprenia de nou, donant una esperança al cor del protagonista. Va picar el cavall amb el taló, perquè agafés velocitat. Els enemics, que també van adonar-se del que venia, van creure que l'heroi no cometria la bogeria d'intentar saltar per sobre el precipici, i van començar a frenar les seves cavalcadures. La timba ja era a pocs metres, i l'heroi va començar a preparar-se, inclinant-se endavant i fent força amb els genolls sobre les costelles del cavall, tot enroscant els dits entre la crinera, a l'altura de la creu. El cavall, encegat per la por de la persecució i excitat per la velocitat, va impulsar-se amb força mitjançant les potes del darrere i estirant les del davant. El barranc ara s'obria dessota seu, el riu continuava rugint, i els enemics esbatanaven els ulls, sense creure's del tot el que veien. L'altra banda era cada cop més aprop, i el perill semblava que s'acabava.
L'heroi però, va cometre un error. Va mirar cap avall, i d'aquesta manera, va prendre consciència de tot l'aire que el separava del sól. Llavors va ser com si hagués avisat a la gravetat que ja podia tornar a actuar. Aquesta va estirar l'home i el cavall, que amb el sol que es ponia a l'horitzó semblava que forméssin un sol cos, una visió molt romàntica per un moment tan tètric, i van començar a caure. El cabell ros d'un i la crinera de l'altre es confonien en una, les potes de l'animal es movien espantades, en un últim intent d'arribar al marge que els podria proporcionar la salvació. Però era massa tard, i queien sense poder-hi trobar un remei. Després d'uns minuts que semblaven eterns, l'aigua es va obrir per tancar-se ràpidament sobre d'ells. La profunditat del riu va fer que s'haguéssin frenat prou al arribar al fons com per no obrir-se el cap. L'heroi ja havia descavalcat, tot intentant salvaguardar la seva vida i oblidant-se del cavall, que l'havia acompanyat sempre sense dir ni mu, en totes les aventures que havien viscut junts, en tots els moments passats l'un al costat de l'altre. Però ara la béstia havia sortit a flor d'aigua de nou, i renillava encabritada, fins que va quedar travada en el ramatge d'un arbre caigut, que s'interposava al pas de l'aigua. L'heroi però, va continuar navegant, fent esforços per esquivar les pedres que apareixien sobtades davant seu, tot i que els seus membres estaven entumits, i cada cop se'ls notava més dèbils. Ja no sabia si el soroll d'aigua topant contra quelcom, a la llunyania, era cosa de la seva imaginació o era una realitat. El riu cada vegada corria més depressa, i el soroll s'enfortia. Finalment va adonar-se que els seus sentits no l'havien enganyat i que era molt a la vora d'una cascada gegant, que repicava contra les parets de la muntanya durant metres. L'atzar va fer que no trobés cap pedra inmensa just al punt on començava la cascada per poder-s'hi aferrar, i va caure inevitablement. Mentre queia, va veure com l'aigua de la cascada anava a jeure en un llac plàcid i relaxat, envoltat d'arbres que estiraven les arrels a la seva vora, de cèrvols que bevien de la seva riba, i de papallones que voletejaven entre les flors. Un lloc idílic, va pensar l'heroi, per sortir de nou respirant alegrement panxa enlaire, un cop hagi acabat aquesta caiguda eterna. Però no va tenir tanta sort, i l'angúnia de la caiguda li va provocar una aturada cardíaca. Ara, panxa enlaire sí que hi va sortir.