Les raons trigonomètriques

Un relat de: qwark

És la història d'un menage a trois impossible: tu, jo i el destí. Com a triangle amorós podia haver funcionat: "tu i el destí", "jo i el destí" i finalment - per què no? - "tu i jo". Però la simultaneïtat no podia haver entrat mai dins de cap pla, de cap deliri còsmic. Fins i tot el mateix triangle, estàtic, semblava escapar al control de les raons trigonomètriques.

Tu i el destí:

No siguem excessivament poètics, doncs, com la majoria d'històries del món real, aquesta té el seu inici en la frivolitat. Quan vas arribar a la meva ciutat, t'imagino com la "Eva María" de la cançó, buscant l'escalfor dionisíaca del nostre Sol. No siguem excessivament freaks, desfem-nos de la imatge del bikini de ratlles. No pas de la maleta, que contenia roba de colors, alguns discos de Creedence, un secador de cabell i deu quilos de somnis. També cinc quilos de records. Del teu passat de rodamón: Maryland, Oxford, Montpellier, Kenya, Tel Aviv, Buenos Aires, Madrid,...

Com t'agradava parlar del teu passat! Els ulls se t'il·luminaven amb l'espontaneïtat dels estels fugaços. Passava un somni o un record, dibuixant un somriure d'absoluta felicitat al teu rostre. I amb orgull presumies de les teves precioses ales, capaces de dominar els més llunyans horitzons. La Llibertat, la Grandesa, la Glòria, la Fortuna, totes les altres recompenses en majúscules t'esperen en el teu destí, no?

Potser sí, però jo t'imagino més aviat com una papallona. Lleugera, bella, ineficaç, fràgil i amb aquestes petites ales que van dibuixant una dansa plena de color. El teu destí, preciosa, no és altre que el caprici dels vents.

Jo i el destí:

Diguem que jo sóc un ésser estacionari, amb arrels que s'endinsen a la terra, que m'atrapen per sempre i em protegeixen del vent del Nord. El meu destí és casa meva. Ja hi he arribat i hi seré per sempre. Des de la meva fortalesa observo la llum del capvespre desapareixent sota la carena d'aquella muntanya que podria dibuixar amb els ulls closos, de memòria. I veure com la nit va enfosquint el cel, poc a poc, i hi va dibuixant uns punts que fan pampallugues. I torna a sortir el sol, emergint entre les suaus onades de l'immensa blavor del mar. Sense pressa, perquè el destí ja fa temps que m'ha trobat. El ritme frenètic dels carrers plens de vida no té cap importància.

L'única part de mi que lluita contra el destí, contra les arrels que em lliguen a la terra, és el meu pobre cor de poeta. Maltractat per la pluja fina del pragmatisme, emet de tant en tant uns lleugeríssims xiuxiueigs que parlen de racons llunyans, de somnis romàntics, d'aventures exòtiques, de vols de papallones com tu. Observo amb enveja infinita els teus deliris de grandesa, que et porten a la deriva cap als llocs que jo no em puc permetre somniar conèixer. Escolto la teva cançó trista i alegre, eternament malenconiosa, amb paraules i accents de tots els països que has visitat. Enyoro tot allò que mai he tingut. Les ales que et permeten anar allà on jo només puc anar amb la imaginació, el pensament o la inventiva. Tu ets la que gaudeix dels colors, de la primavera, de la fragància. I sobretot, la que VIU, en la llibertat capritxosa d'aquest vent del nord contra el qual jo sóc invulnerable.

Tu i jo:

Demà te'n vas. Tu no ho saps encara. Ho sabries si veiessis la tele (però tu prefereixes viure i no veure). Anuncien tramuntana i, per tant, te'n vas. No m'agraden els comiats, així que no et diré res. Et miraré avui, per últim cop, intoxicat la tendresa amarga d'haver-te de dir adéu en silenci. Em quedaré a soles amb el teu record somrient-me.

Però imagina que pots parlar! Què recordes tu? Potser la seducció d'un dia càlid d'estiu, o d'una nit màgica de tardor. Jo et mirava en silenci, mentre tu contornejaves les teves ales - com t'agrada presumir d'elles! - i m'animaves a volar amb tu. Només van ser somnis. Impossibles, absurds, ridículs. No ho entens? No pretenguis que t'ho hauria d'haver explicat abans, a tu, que posseeixes el saber universal dels rodamóns.

L'amor és per a mi el fonament sobre el qual reposa el meu edifici. Sóc sòlid: una escletxa i un petit terratrèmol són suficients perquè m'enfonsi. I no és fàcil tornar a aixecar una fortalesa. Però tu ets un ésser lleuger. Per a tu, l'amor tan sols és el vent sota les teves ales. Pot deixar de bufar, de tant en tant, i fer que tornis a aterrar. Però saps que, tard o d'hora, sempre es torna a aixecar el vent. I pots tornar a volar.

Demà te'n vas. I per a mi és com si morissis, perquè sé que no et veuré mai més. Has sigut un dia calorós d'estiu, amb el seu sol radiant, els seus colors plens de vida i la seva placidesa frívola. Tan sols m'has deixat un record fràgil, com el teu vol, que s'anirà esmorteint, difuminant i, finalment, esborrant de la meva ment, sota la persistent insistència de la pluja fina de l'oblit.

Comentaris

  • Un esquema que trenca els esquemes[Ofensiu]
    nuriagau | 09-04-2011

    Feia uns mesos que no dedicava temps a la lectura de textos d’RC, i ara, que m’he decidit a tornar-hi, no podia deixar de banda els teus .
    Un relat diferent i original ja des de l’inici. M’agrada la subdivisió amb què has estructurat el relat, podria servir per explicar la història de dues persones que, en algun moment de les seves vides, els uneix el destí. Però tu, curiosament, ens descrius la relació entre una papallona, una fortalesa i un destí. Interpreto que potser pretenies oferir-nos una al•legoria que permetés despertar la imaginació del lector i li permetés poder fer una interpretació personal.
    Ens seguirem llegint.
    Núria

  • encantador[Ofensiu]
    Aida | 26-07-2006

    Veient els elegants i llargs comentaris que t'han deixat, trobo que el meu desentonarà per senzill i curt... :P en fi. només volia dir que m'ha agradat molt. ràpid de llegir, curiós, màgic, concret. encantador.

    saluts!

  • Un pla radiant[Ofensiu]
    Jofre | 03-05-2006 | Valoració: 10

    Trobo interessant que sota l'empara de les raons trigonomètriques hagis analitzat les relacions entre:
    Tu/destí, Jo/destí, Tu/Jo.
    Fas un bon paral·lelisme establint aquests tres quocients.

    La idea és molt bona, no hi ha dubte, i la proposta que et fa l'Emma en el seu comentari sempre la pots materialitzar més endavant. Jo en prenc bona nota. Ho dic seriosament.

    Ara bé, tu mateix afirmes en el pròleg que aquest triangle (Tu/Jo/Destí) no és racionalitzable (semblava escapar al control i per tant una anàlisi matemàtica no aclarirà la situació.
    És evident que hi ha moltes més variables a tenir en compte en la relació entre el i la protagonista i per tant, també em sembla lògic que no parlis de manera explícita de vèrtexs, angles o de costats (que hi són: Tu/Jo/Destí).

    Sí que hi apareixen, però d'una manera tan SUBTIL que gairebé és imperceptible com el vol d'una papallona.
    Els moments de confluència (els vèrtexs), és a dir: l'encontre i la fugida, són instants efímers.
    Veritables punts de tall en un univers infinit.

    Suposo que aquesta era la intenció i deixar al lector el goig de la interpretació.

    Vull afegir, si em permets Qwark, que sabent que la trigonometria neix com una eina per ajudar a l'antiga Astronomia a fixar i clarificar (en aquell moment la situació dels astres, dels planetes), hi podem trobar un altre paral·lelisme interessant amb la inclusió del Destí.

    En qualsevol cas, la càrrega poètica és inqüestionable i celebro que hagi estat així. Quedi això molt clar.

    El caprici dels vents, la pluja fina de l'oblit... posen en evidència que mai, per exemple, podríem aventurar-nos a calcular quin és l'arc sinus de Tu/Destí, per descobrir finalment el valor exacte d'un angle impossible.

    Jo crec que te n'has sortit. La teva agudesa com a lector i escriptor ha fet possible aquest radiant relat.

    Enhorabona Qwark!

    PS
    Estic segur, que per al professor Martí, el teu comentari sobre la relació eficiència/recursos se'l prendria com un compliment molt sincer.
    S'agraeix.
    (Bon canvi de fotografia!)

  • La meva crítica sincera: aquí[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 25-05-2005

    Molt poètic, molt sensible, molt càlid, molt visual. En certs moments del relat no se sap si s'està parlant realment d'una papallona o d'una noia de la que el narrador està enamorat.

    En conjunt és un bon relat que intenta descriure, d'un forma poèticament científica, el vol d'una papallona: una idea fresca i original que captiva el lector des de la primera frase i el porta a continuar llegint per poder descobrir, finalment, el resultat de la raó trigonomètrica que la natura li proposa.

    Una impressió subjectiva: en certs moments, l'escriptura es frena. No sé, potser només a mi m'ha donat aquesta impressió, però hi ha certs fragments en què, la història, queda, tallada i camina, avança, frena, a batzegades (d'una manera més subtil del què ho he fet jo ara però que a mi m'ha donat una impressió semblant).

    Per últim, un comentari que, en realitat, és més un proposta que un comentari en si. En el teu relat intentes combinar el registre poètic amb el científic però, a l'hora de la veritat, el científic queda restringit al títol, a la introducció i a l'estructura, i el poètic es fa amo i senyor del text. Què et semblaria fer un relat que realment "combinés" els dos tipus de registres? Un relat que sumés dos més dos (en el sentit més fred de la frase) i el resultat fos una explosió de màgia poètica: un relat que descobrís la màgia de la ciència, la ciència de la màgia, i els integrés en un món comú.

    EmmaThessaM

  • ales i vent[Ofensiu]
    quetzcoatl | 07-05-2005

    Les papallones som ineficaces perque servim per ser a tot arreu, veure un munt de coses, començar un munt de projectes pero acabar per no fer res del tot (o res en concret, i concretar es molt important avui en dia). Volem, vivim, critiquem, gaudim, gemeguem, estimem, marxem... Pero anar de flor en flor no compleix cap espectativa de l'ambicio humana; per aixo tambe papallona: aliena, fragil, lliure, alegre, efimer.
    El relat es molt bo. M'agrada el contrast de la mirada practica, logica i un xic freda del narrador, amb la impulsiva, energetica i rodamon papallona. Es un desamor relatat de manera plana, potser perque el narrador, arrelat, n'ha vist passar d'altres i per aixo tambe es sap coneixedor del desti.
    M'ha agradat força, tot i que com a papallona segurament hauria preferit una petja una mica mes dramatica; ser papallona amb cor de poeta es a vegades dur.

    Una abraçada i felicitats pel relat!!

    m
    -o la papallona ineficaç, pero no per aixo gens sobrera-

  • carai[Ofensiu]
    neret | 03-05-2005

    si realment sembla que sou incompatibles tots tres, la papallona fugissera no fa per la fortalesa inamovible. Està molt ben escrit aquest relat, i hi ha imatges precioses (la pluja de l'oblit i del pragmatisme, per exemple). Ara una m'ha deixat una mica fora de joc: què vol dir que una papallona és ineficaç?

l´Autor

Foto de perfil de qwark

qwark

59 Relats

410 Comentaris

97587 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Químic de formació, professor de professió i escriptor de vocació, des que vaig abandonar el meu somni juvenil de ser estrella de rock. M'agradaria ser escriptor de professió, professor de vocació i saber tot el que pugui del món en què vivim.

Agraeixo a la gent de Relats en Català el fet de poder tenir un espai com aquest. A mi m'ha servit per a tantes coses que es faria avorrit dir-les totes.


Podeu preguntar per mi aquí:

qwark79@yahoo.es