Les meves mans

Tinc les mans curtes però hàbils,
amb dits rabassuts i malgirbats
que declaren l’antiga estirp
d’amigues de l’aigua,
parentes d’agulla,
cosines germanes d’escombra,
filles i nebodes de pastera
i fetilleres de lleixius i cendra.
Les ungles, són quadrades
i denoten un esperit baix,
diuen els quiromàntics,
però elles se’n riuen de l’esperit
i saben gratar la teva esquena,
furgar en els més fondos orificis
treure’n l’amarg greix i cerumen,
destapar les narius
i fregar els llocs més secrets
sota el recer càlid de les mantes,
eficaces i ennoblides per la mort
que manté viu el cor i refà l’ànima.
A voltes, les mans sento maldestres
si es tracta d’objectes menuts o elements fràgils ,
de sobte privades de la propietat
reservada als apèndixs sensitius,
d’altres bèsties que em figuro més dotades
I trontollen al meu pas, avergonyides,
sense saber on posar-se,
solcades com la terra
d’esquerdes i camins,
de valls i de carenes.
Però saben acariciar quan cal,
obrir-se per parlar de pau,
alçar-se al cel quan m’he de plànyer,
i amenaçar, i fins i tot defensar-me
amb el puny clos com una maça.
Què més els puc demanar, pobra de mi,
si són les meves mans i les agafes?.