Les memòries

A través dels vidres entelats pel fred, el nen observava amb admiració les volves de neu caient intensament damunt del terra mullat.

Era dilluns i es quedaria a casa tot el dia. Sabia que no podia sortir perquè els pares, que estaven treballant, li havien manat això: “els malalts no poden sortir al carrer perquè empitjoren, però si fas bondat et posaràs bo”.

No coneixia la seva malaltia. Ningú li havia dit res encara. A poc a poc s’adonaria que el temps passa lleu, que la vida s’acaba a l’hivern, i que cal córrer perquè no se t’escapi, com l’autobús que cada matí agafava per anar a escola. Un dia, el conductor, el senyor Josep, li havia dit: “Lluís, si tornes a fer tard no et tornaré a obrir les portes, per molt que corris darrere l’autobús”.

I és que en Lluís era així. Volia fer tantes coses mentre era de dia que al final no n’acabava cap a l’hora... i així tot es retrassava. A corre-cuita esmorzava, agafava l’autobús, estudiava, jugava... com si ja mai més pugués tornar a fer aquestes coses. Fins que un dia va decidir que no dormiria perquè, deia ell, “dormir és perdre el temps”. Així que de nit, en Lluís llegia i llegia, i quant més llegia més ganes tenia de continuar llegint. Devorava els llibres com un nen famolenc i ningú s’adonava que d’aquesta manera acabaria posant-se malalt.

Quan només tenia sis anys va començar a escriure les idees que se li acudien durant el dia. Sovint eren idees de bomber; després va anar apreciant el valor d’escriure els bon pensaments, i ja més gran, posava per escrit les seves penes i alegries, les il·lusions més ocultes que voltaven pel seu cap. Tot ho escrivia amb nocturnitat, quan l’ànima està més serena, i en silenci, sense cap observador: només en Lluís i els seus pensaments.

Setanta anys després, en Lluís encara observava embadalit l'ambient del carrer a través d’aquella finestra de l’hospital, però ja no nevava. La primavera era a punt de començar però ell no ho sabia ni coneixia ningú dels qui venien a veure’l. Avui, l’habitació 17 era plena a vessar d’amics: gent gran com ell, i joves també. Al passadís se sentien corredisses d’algun nen que xisclava com només els nens saben fer. Tothom tenia un somriure i unes paraules amables cap a en Lluís que eren contestades amb una mitja rialla desconcertada. Estava tranquil, amb la serenitat que donen els anys, sense entendre res.

Damunt la tauleta de nit tenia un llapis i un paper. Gairebé per instint els agafà i començà a escriure aquell moment.

“Avui m’han portat un pastís de xocolata. El meu tall era massa gran i he pensat que després no hi hauria prou pastís per a tothom. Al final, del meu n’hem fet vuit troços. M’ha fet tanta il·lusió donar-li un bocí a un nen de 5 anys que em mirava espantat.,, Que simpàtic. M’ha recordat quan jo era petit. Després m’ha agafat la mà, m’ha dit gràcies i m’ha fet un petó.

M’he sentit cansat i me n’he anat al llit. Que bé s’hi està en el llit! I un per un, tots aquells que m’han vingut a veure m’han besat la mà, la galta, el front. Ja em els ulls clucs, encara he sentit com aquells petons càlids, que tot ho endolcen, s’acomiadaven de mi i em deien gràcies, gràcies, gràcies, per últim cop, abans que comenci una nova primavera.