Les ales rebregades

Un relat de: Montseblanc
La Maria fa poc que s’ha llevat. El primer que ha fet ha estat apujar la persiana de la finestra del menjador i mirar a fora. Sí, fa un dia radiant. Els raigs del sol brollen a dojo de rere les erosionades muntanyes, vessant-se per la poblada vall, espessint l’aire esgrogueït pel pol•len que sura entre els cotxes aparcats del carrer, per damunt de les fulles recent estrenades dels arbres, sobre l’herba nova que voreja el petit parc de la cantonada. Just els dies que a ella li agraden per a la diada de Sant Jordi. No se n’ha perdut ni una des que es poden tornar a celebrar. Com cada any ha demanat festa als Magatzems Codina, on es dedica a vendre planter i llavors quatre hores cada matí.
Ella té cinquanta-cinc anys i encara recorda els Sant Jordi de la seva infantesa, quan l’únic senyal de que era un dia especial era que els bancs i caixes del poble regalaven llibres a canvi d’imposicions econòmiques. Res més. Ni gent amb roses pel carrer, ni paradetes de llibres a la plaça.
Es va vestint a poc a poc, triant cada detall. Li agrada estrenar un vestit de primavera per a aquest dia, encara que ningú se n’adoni perquè viu sola. Amb els anys s’ha anat engreixant però no ha perdut el gust pels vestidets lleugers de cotó, estampats de flors. Dins d’ells torna a ser aquella nena...
És conscient, i ho reconeix, que els dies més feliços de la seva vida ja els passà just quan ella tenia dotze anys, quan el poble encara era poble però ja li començaven a rebentar les costures per tots quatre cantons. La primavera i l’estiu d’aquell any li regalaren dies d’una joia tan neta i clara, tan nítida, que ella ja ho va saber llavors, que mai més seria tan feliç. I no, no ho ha estat, “però tampoc cal esgarrifar-se”, pensa la Maria. Hi ha qui té els dies feliços repartits com qui posa olives a una amanida, procurant que en caiguin a tot arreu i sense fer piletes. Hi ha persones que els seus dies més bonics diuen que són els del casament, o el naixement dels fills, o un viatge llargament somiat...
Però ella ja ho ha viscut tot això. El casament. El naixement en els següents cinc anys de tres fills, dos nens i una nena (i potser aviat arribarà un nét...). Dies bons de vacances a un apartament llogat a Lloret, o a una caseta rural al Ripollès... Però no pas dies d’or com aquells dels seus dotze anys, jornades en que la felicitat es feia tan espessa i palpable al seu voltant que ella tenia la sensació que si estirava la mà tocaria alguna cosa, com si la realitat fos feta d’una gelatina calenta i agradable que ella podia acaronar, deformar una mica i tornar a deixar com estava en enretirar la mà.
Es pentina davant del mirall (“coi de cabells arrissats que sempre han estat rebels”), recorda que tot començà un dia de Sant Jordi...

Ella havia arribat de l’escola, a l’hora de dinar, quan la mare li digué si la volia acompanyar al poble, al centre, deu minuts caminant, que anirien a ingressar diners a canvi de llibres. Pel camí se’ls hi afegí el Joanet, que vivia a la casa de la punta del carrer, a tocar de la carretera.
A la Caja de Ahorros de la Diputación Provincial de Barcelona els hi “regalaren” tres llibres a canvi de nou mil pessetes en total. L’obligació era deixar els diners allà com a mínim un mes. La mare els anava a buscar després, ho feia cada any. La Maria sospitava que guardava aquells diners, els mateixos bitllets amagats dotze mesos, només per aconseguir els llibres. Els hi donaren un llibre en català, ho trobaren estrany i gairebé exòtic, “El Crist de nou crucificat”. I un de molt gran, “El mundo del perro”, o alguna cosa semblant. El tercer va ser el que més li agradà a ella, “Geographica de Europa”, tenia unes fotografies precioses de llocs que la Maria pensava que ella mai arribaria a visitar. I molts anys després, quan ho va fer, notà amb tristesa que se sentia més feliç quan mirava les fotos i imaginava, que no pas trepitjant els llocs de veritat. Li feia gràcia el títol del llibre i les “ph” en comptes de l’efa...
Mentre la mare portava els llibres al cistell, el Joanet i ella anaven uns metres enrere, xerraven, s’empaitaven i reien, passant sota els plataners que hi havia a banda i banda de la carretera i que estaven traient les fulles, d’un verd rutilant, com si fossin de goma tova, una mica enganxoses. Molt de tant en tant circulava un cotxe i tots tres s’apartaven per tornar al mig de l’asfalt quan encara la flaire del tub d’escapament ballava davant dels seus nassos. Just abans de trencar cap el seu carrer el veieren. Un nen ros, de la seva edat, amb una bicicleta atrotinada, que els mirava i que es va posar al seu costat quan li passaren pel davant.
—Em dic Pere, però m’heu de dir Pedro –els digué tot somrient.
—Jo em dic Joan i em pots dir Joanet –i veient que ella no deia res, afegí- i aquesta és la Maria.
Ella va fer una petita inclinació amb el cap, la seva mare ja havia tombat cap a casa.
—És que diu el meu professor que Pere és una fruita i que jo em dic Pedro –afegí el xaval, com si es sentís obligat a oferir una explicació a aquell parell que no semblaven fer-li massa cas.
—Tu no véns als Nacionals, oi? –li preguntà el Joanet.
—No, fa una mica més d’una setmana que arribàrem i m’han apuntat a l’Acadèmia –digué el Pedro, intentant mantenir la bicicleta al ritme de les passes d’ells.
—No tens els ulls blaus, són negres com el centre de les anemones del jardí de la meva mare –comentà la Maria sorprenent-se ella mateixa. Els dos nanos la van mirar estranyats.
—Bé, vull dir que sent tan ros, sembla que hauries de tenir els ulls blaus, i no ho són –es va enrojolar tota precisament com una d’aquelles flors que deia...
I el Pedro pedalà fort dient “ja ens anirem veient”, desapareixent carrer amunt. El Joanet tornà enrere perquè ja s’havia passat el portal de casa seva. I ella continuà sola, amb aquells ulls negres clavats a dins.
A partir d’aquell dia, cada tarda, en acabar l’escola i després de berenar, la Maria anava carrer amunt, se li ajuntava el Joanet i a tocar de la carretera apareixia el Pedro amb la seva bicicleta. De vegades també se’ls hi afegien la Carmeta de Can Manxa, de la mateixa edat que ells tres, i el seu germà d’un any menys, el Jaume.

Si ara li preguntessin a la Maria quins van estar el motius de la felicitat, no sabria explicar-ho. Potser que eren canalla just a punt de ser adults, vivint en el difícil equilibri d’un entorn més hostil que no pas acollidor, conscients de que s’acabaven els jocs i començaven les responsabilitats. Sí, potser el que ho va fer màgic va ser la consciència de que s’esgotava el temps sense preocupacions, els cossos esprimatxats i sense ganes ni complexes, els pensaments senzills que podien omplir el cap sencer...
O a lo millor van ser aquells ulls negres, que quan la miraven li feien venir calor, fins i tot ganes de plorar a vegades... I aquells cabells tan rosos que el sol s’hi perdia contínuament, encenent-los com els camps de blat a l’horabaixa dels primers dies de juny abans de la sega.
La Maria va caminant fins a l’estació del tren. Porta un vestit de punt color taronja, tirat i arrapat al pit, gairebé sembla d’embarassada. Ella el troba “romàntic”, amb tot de petites roses blanques estampades als baixos de la faldilla. S’ha posat unes sabates amb una mica de taló, el just per a que després no li faci mal l’esquena i poder caminar sense cansar les cames ni els peus. Se’n va a Barcelona. El Sant Jordi del poble es avorrit. A ella li agrada el de les Rambles, hi ha tanta gent que és com estar sola. Passejant tranquil•la amb els seus pensaments i els seus ulls penjant-se ara d’una parada de roses, ara de la portada d’un nou llibre que potser comprarà.
Al costat de l’estació encara hi ha les runes de la casa que aquell estiu inoblidable visitaren vàries vegades d’amagat.

Era una edificació majestuosa, o al menys a ells els hi semblava, amb tot de torrasses i un gran jardí ple de llimoners. I eren les llimones el que els portava a saltar la tanca. Hi havia qui deia que la casa estava embargada, altres deien que l’amo vivia a Barcelona i estava malalt... El cas era que mai hi havia ningú i el terra s’anava tenyint de groc a mesura que els fruits dels llimoners, cansats de estar penjats, es deixaven caure amb un soroll esmorteït per les gruixudes pells. La Maria, el Joanet i el Pedro omplien una bossa cadascú. Després de saltar, un cop a dins del jardí, amb la flaire de tarongina surant intensa sota les capçades dels arbres, corrien com bojos d’un cantó a l’altre, intentant primer agafar les llimones de les branques, fins a on hi arribaven, i després les del terra que encara no haguessin començat a podrir-se. Les que ja es feien malbé estaven cobertes per estols de petites papallones d’ales tigrades, que movien el seu vellut molt a poc a poc, provocant una suau marea d’onades mudes sense escuma.
Un dia, ja en ple mes de juliol, en les primeres hores de la tarda, amb el sol rabiós arrapant-se a les pells dels tres amics, treparen una vegada més la tanca amb habilitat, tot i esgarrinxar-se els genolls una miqueta amb les bardisses. Aquella tarda la Maria tingué el coratge d’acostar-se a la casa. Estava intrigada. Un lloc tan maco i no hi havia mai ningú. La seva respiració agitada trencava el silenci fred que envoltava la vivenda tot i la calda de l’estiu. Mirà per la primera finestra que se li posà al davant. Acostant la seva cara encesa al vidre, entelant-lo de seguida. S’apartà, xafardejà una mica més amunt, aguantant l’alè... Es trobà cara a cara amb la penombra, d’un gris brut i oblidat. Es veien mobles, una taula amb una fina capa de pols al damunt, un ram de flors blaves mig pansides, un fruiter amb llimones... En veure allò les cames se li van començar a moure frenèticament i corrent com una llebre va cridar “Nois, nois, que hi viuen, que hi viuen!!!!” I tots tres, cames ajudeu-me, sense acabar d’omplir les bosses, sortiren d’allà amb el cor com un tambor boig sonant-los a les oïdes. El Pedro i el Joanet encara hi entraren un parell de cops més abans que comencés l’escola de nou. Ella, no.

El tren va menjant-se la via cap a la ciutat, el trajecte dura uns quaranta minuts si tot va bé. La Maria ha trobat lloc per seure, ha estat de sort, perquè hi va molta més gent que els altres dies a aquesta hora. Ella mira per la finestreta els camps verds estenent-se fins a l’horitzó, que s’alternen amb descampats sembrats de brutícia i petits horts amb rònegues cabanes per les eines. “Sort que fa sol”, pensa. Definitivament no li agraden els dies de pluja, i menys el dia de Sant Jordi, “quin sacrilegi!”.

Aquell estiu només plogué tres dies, però van ser tres dies seguits. El seu avi deia que era normal, que a l’agost havia de ploure, però el problema era que no la deixaven sortir a jugar i ella es moria de ganes de veure aquells cabells, aquells ulls com lledons madurs. El segon dia, cap a les quatre de la tarda, es presentaren el Joanet i el Pedro a buscar-la a casa. La seva mare acceptà que hi anés, però amb el paraigües i les catiusques. Tampoc plovia torrencialment, però no parava... Per una vegada el Pedro anava sense la seva bicicleta. Ni la Maria, ni el Joanet ni els germans de Can Manxa en tenien. Ell els hi deixava pujar de tant en tant. La Maria només hi pujà una vegada i ja no volgué tornar a provar-ho. Quan s’assegué damunt d’aquell seient que feia uns segons ocupava el Pedro, que era calent d’ell, i l’escalfor es va escampar per les cuixes d’ella, es va espantar, va fer unes quantes voltes, però semblava que se li cremava el cul sobre l’escai. Fins que saltà, la llançà a terra i digué que ja en tenia prou. Li bategava el cor a mil, el curiós és que tenia la sensació que el cor se li havia mogut de lloc i li havia lliscat panxa avall, entre les cuixes...
—El Pedro ha fet una cabana al bosquet de Can Quildo, volem intentar caçar un pit-roig –digué el Joanet mentre caminaven els tres de costat en direcció als afores, sota tres paraigües negres, com escarabats del pa, cap un manyoc de roures que brillaven metàl•licament.
—A dins la cabana no ens mullarem –digué el Pedro.
—I per què voleu un pit-roig? Que no ho sabeu que es moren en una gàbia? –remugà ella.
—Només li tindríem unes hores, per admirar-lo de la vora –afegí el Pedro tot trepitjant un bassal que va escampar la seva xocolata desfeta tot al voltant.
Dir cabana a un cobert fet amb quatre canyes i branques d’estepa només ho podien fer la canalla, que veien castells a les cases, monstres a la foscor i tresors amagats sota les alzines sureres. Però no s’estava malament allà sota, asseguts els tres, ella al mig, sense que l’aigua de moment els mullés, mirant entre els matolls, per veure si algun pit-roig s’acostava a menjar les engrunes de pa que havien escampat. La pluja xiuxiuejant humitat pels troncs dels arbres, la fressa de les fulles dels roures quan una mica d’aire les feia tremolar, les seves respiracions joves, la tarda expectant...
Per sorpresa, amb un moviment ràpid i matusser, el Joanet va acostar la seva cara a la de la Maria i li va fer un petó als llavis. Més que un petó va ser un xoc de boques, una sotragada, vist i no vist.
—Què collons fas? –cridà ella, que no solia dir paraulotes però que pensà que dir-ne una en aquell moment quedaria bé per “fer-se respectar” que era un tema que la seva mare ja li havia comentat.
—Eeeh, joooo... –i sent incapaç de dir res més, el Joanet s’aixecà i sortí corrents, oblidant el paraigües i tot, omplint el bosquet amb el soroll pesat de les seves botes d’aigua, com un paquiderm en estampida.
Ella tombà la cara cap el Pedro, que havia estat en silenci, inclús sense mirar, fent que esperava que un pit-roig aparegués d’un moment a l’altre, quan tant ell com el seu amic sabien que en aquella època de l’any no n’hi havia... El Joanet ja havia aconseguit portar a terme la seva part del pla, després li tocava a ell... La Maria tenia les galtes enceses, els ulls negats, els llavis una mica inflats de la patacada. El Pedro s’hi acostà, a poc a poc, ella va notar primer l’escalfor del seu alè, l’olor del seu cuir cabellut i, de nou, per segona vegada a la seva vida, uns llavis es posaren sobre els seus, va ser com el vol d’una fulla de plataner caient fent ziga-zagues fins a aterrar suaument sobre l’herba humida. Després el Pedro també marxà a passes ràpides.
“Coi de vailets, això ho havien planejat”, intuí la Maria. Agafà el paraigües del Joanet i el seu i xino-xano tornà cap el poble. No ho entenia, feia pocs minuts que n’havia sortit però era com si ho veiés tot diferent. Els colors més vius, la gent més guapa, l’aire més net. Tenia la sensació de que si s’ho proposés podria volar, no a gaire alçada, només a un metre sobre el terra, planejant com una papallona a la que se li acaben de desplegar les ales en sortir del capoll, mig rebregades encara, el vent llepant-les per primera vegada...
L’endemà no es veieren, va ser el tercer dia de pluja, però després tots tres feren com si no hagués passat res i continuaren amb els seus jocs. El titllo, fet i amagar, excursions per la riera, inventar acudits... Tot acabava en riallades, galtes vermelles, crits i la satisfacció de tenir-ho tot, les mans plenes del senzill goig de viure.

El tren arriba a l’estació de la plaça Catalunya i la Maria baixa esverada, seguint el ritme de la gentada, té la sensació de que si ella no es mogués, la gent la portaria igualment endavant.

I va ser dos dies abans de començar l’escola, un dissabte, que el Joanet es va presentar a casa de la Maria, quan els adults feien la migdiada. Ella seia en un pedrís sota la figuera, embolcallada per l’olor de fruita madura clivellada.
—D’això... Maria... Que vols ser la meva promesa?
Ella primer va fer una rialla perquè pensà que ell feia broma, però quan veié aquelles dues closques d’avellana surant tremoloses en un mar d’incertesa, entengué que la cosa era seriosa i se li va fer un nus a la gola. Se sentiren uns xisclets i pel carrer passaren el Pedro a peu, que ensenyava a anar en bicicleta a la Carmeta, que seia damunt del selló amb la faldilla tota arremangada, mostrant les cuixes esblanqueïdes.
—Sí, seré la teva promesa –digué en un rampell. Després esperà un petó o alguna cosa més, però el Joanet s’aixecà i se’n va anar al carrer a jugar amb els altres.
Havien passat deu minuts i la Maria encara era sota la figuera, besllumant que el món dels adults seria força més complicat que el que havia viscut fins aquell moment, quan es presentà el Pedro, sol i sense bicicleta.
—Aquell parell han baixat a la riera, a tirar rocs a l’aigua, vols que hi anem també? –digué el nen tot apuntant el cul al costat d’ella.
—Ma mare m’ha dit que fins que ella no es llevi no em puc moure d’aquí –i el genoll d’ella fregà el d’ell.
—Vols ser la meva xicota?
La pregunta sortí del noi com una bombolla d’un pot de sabó, de cop, brillant, flotant a l’aire com una cosa meravellosa de la que la Maria no podia apartar els ulls...
—No puc. Arribes tard. –les paraules que li cremaven en passar pels llavis es tornaven de gel en abocar-se en mig del silenci.
—Tard? Però si ens estimem... –digué el Pedro posant-se dret, mirant-la a la cara, sacsejant-li la mirada.
—El Joanet m’ho ha preguntat primer –“ja veus quina explicació”, va pensar la Maria.
—Però tu m’estimes a mi... –la seguretat del noi la feia estremir.
—Li he donat la meva paraula –va dir ella. Com si allò ho expliqués tot. Havia sentit aquella expressió en boca del seu pare i li va sortir com un sol mot “lihedonatlamevaparaula”.
El Pedro va marxar a quatre de fondo i ja no el va veure mai més. Van començar les classes i ell anava a l’altra escola. Els dies es van fer curts i el fred viu. I quan va arribar la primavera van saber que el seu amic havia marxat del poble amb els seus pares.

“Ves quins pensaments que em vénen al cap”, pensa la Maria mentre camina sota els enormes plataners de Les Rambles, enmig de la sorollosa riada humana. “Fa dos anys sí que va estar bé, que el Joan em va poder acompanyar, però ja estava de baixa, pobret, al cap de dos mesos ja el vam enterrar” i abans que els records li rellisquin per la cara, s’atura i compra un llibre, a l’atzar, el primer que ha vist. El guarda a la bossa que porta creuada sobre el pit. Passa per davant d’una parada de roses de tots colors. S’ajup i n’ensuma una, no fan olor, ja ho sap, però cada diada fa el mateix gest, sense perdre l’esperança que un dia no sigui una flor d’hivernacle i li ompli el nas i l’ànima amb la seva empolsinada flaire de pintallavis, violeta i préssec.
Hi ha varis escriptors signant llibres. Mira els títols, les fotos de les portades, qualsevol cosa que l’arrossegui a comprar-los. En veu un que té una fotografia de tot de llimones a les tapes, no veu el títol encara, s’acosta més. “Lihedonatlamevaparaula” per Pere Viladoms.
Aixeca el cap i mira a l’home que està signant. És el seu Pedro? Mai els hi va dir els seus cognoms... És calb però els ulls són aquells... Agafa un llibre, el paga i es posa a la cua perquè li signi. Quan arriba al seu davant els dits de la Maria ja han deixat unes empremtes humides damunt les llimones.
—Com et dius, maca? –pregunta ell sense ni tan sols aixecar el cap.
—Maria –diu ella amb un fil de veu. El mati sencer tremola i sembla que el migdia s’hagi d’esquerdar sobre els seus caps.
—Maria, què més? –La mira per uns instants, tot escrivint ja la dedicatòria.
—Forns, Maria Forns –s’inventa ella, mirant al terra.
Ell acaba d’escriure i li torna el llibre, pendent ja de la següent persona de la filera. La Maria camina a poc a poc, amb el llibre bategant-li a la mà. No sap si tornar enrere. Quaranta-tres anys són molts perquè un foc encara cremi... S’ha fixat que ell no porta anell, però això no vol dir res, ella el porta i és vídua... Unes vibracions i una musiqueta, el mòbil interromp els seus pensaments, veu que és la seva filla.
—Nena, què passa?
—Mama, mama, que estic embarassada! –seguit de rialles i plors i més rialles.
—Quina alegria! I en un dia com avui! Quina noticia més bona, per fi podré cuidar un nét com fan totes les meves amigues! –diu la Maria, tot passant pel costat d’una paperera i deixant caure el llibre a dins.
—Escolta, nena, m’has de dir quan serà la primera ecografia, no m’ho puc pas perdre...
A la paperera, el llibre queda mig obert per la primera pàgina, encaixat entre una ampolla d’aigua mig plena i una bossa de crispetes mig buida. Un tèrbol raig de sol, que filtren les fulles tendres d’un vell plataner, clapeja la dedicatòria del Pedro amb el número del seu mòbil al final.
—I de quantes setmanes dius que estàs? –la Maria pregunta i camina ràpid cap a l’estació. Des del cel tibant d’aquest vint-i-tres d’abril, sembla un salmó que remunta la corrent amb tanta gent com baixa Rambles avall.

Comentaris

  • Merci ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 21-05-2017

    ... pel relat que em vas enviar. M'ha fet il.lusió, de fet me'l guardo. Per cert, les aquarel.les estan molt bé. És tot un privilegi, per mi.


    Sergi : )

  • Merci ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 14-05-2017

    ... pel comentari, Montse. Suposo que penso d'una altra manera perquè la vida m'ha donat un altre punt de vista.


    Sergi : )

  • Gràcies[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-05-2017

    Voldria agrair-vos als tres el vostre temps i que hagueu llegit el relat. Sé que els “21 minuts” hauran tirat enrere a més d’un. Per això us dono les gràcies per fer-me confiança, per començar i per acabar-lo i també per deixar-me els vostres comentaris.
    La vida són això, petites decisions, que de vegades en veiem la importància i de vegades no. I anem fent camí, alguns cops donant l’esquena a la felicitat sense saber-ho, o triant el camí que no és el millor, qui sap... Però tant és, hem de caminar, no hi ha aturador... I sempre, sempre, les petjades de la infància deixen més empremta al sender que cap altres...

  • Música.[Ofensiu]
    kefas | 12-05-2017

    Abans d’arribar aquí he passat per un taller de narrativa on he rellegit els primers paràgrafs de “La plaça del Diamant”. Feia temps que no m’acostava a aquesta obra però de seguida he tornat a sentir la música emocional que composen les paraules de la Rodoreda.

    Per transmetre un ecosistema emocional no n’hi ha prou amb arrenglerar substantius i adjectius, cal crear amb paraules i pauses una cadència de tons en la narració que ens mostri allò que amb les soles paraules no es pot explicar. Les obres interessants són les que aconsegueixen transportar-nos a la profunditat dels nostres solcs emocionals. I aquesta teva ho és. Té molta lletra però encara més música.

    Gràcies per aquest retorn a la zona noble de la vida, la infància.

  • Quan el passat es fa present...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 12-05-2017

    Tot el que ha tingut força no la perd, es queda en el pòsit del bon aliment de l'ànima. Pot ser més, menys, però és. Són cicatrius d'alegria i de dolor.
    Quan el passat torna i una història que tot just és un títol amb tot ple de contingut no pot passar a ser capítols escrits...fa mal. La vida és decisió, acceptació i a voltes conformisme, per més que sembli que no 'queda bé'. Podem caure i aixecar-nos o no o a mitges o a vegades sí i a vegades no. Som humans. Aquest relat m'ha estovat. M'agraden les sensacions d'olors, tot el que implica natura i senzillesa, infantesa, innocència, quan l'adult encara no toca i, tant de bo!, que trigui.
    Aquesta Maria del relat és una gran dona.


    Mena

  • Increïblement ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-05-2017 | Valoració: 10

    ... ben relatat, de principi a fi. Digne d'una professionalitat alta en el món de la literatura. Realment, està tan ben escrit... lletra a lletra, paraula a paraula, signe rere signe... tot. I la història narrada... doncs penso exactament el mateix.


    Sergi : )

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: