L'equip del bosc

El comunisme comparat amb la llibertat que ens descrius dels homes al bosc.

Abans d'escriure'n cap comentari t'he de dir que em temo que aquest poema dóna molta llibertat d'interpretació al lector. Això no és cap problema, ans al contrari, però ho deixo escrit perquè és quasi segur que jo en faré una de la qual divergiràs amb molts aspectes.

El que crec jo és que ens presentes el comunisme (i això ho dic pel que deies a la introducció, no perquè ho hagi sapigut veure a simple vista en el poema -sento decebre't...-) de forma idealitzada, en realitat potser de l'única manera pràtica que pdoria resulat no dictatorial: al bosc. Sembla absurd a priori, però trobo que la idea és encertada.

Sóc força escèptica del missatge que vols transmetre en aquesta estrofa i en tot el poema, em sembla:

Al bosc, del vent, la remor
que es confon en un oratge
diu històries d'amor
sense enveges ni carnatge.

Això és una mica la teria del bon salvatge de Rosseau, oi? Jo aquesta teoria me la miro des de lluny... sóc força escèptica de pensar que és la societat la que corromp l'home; no m'agrada buscar culpables més enllà d'un mateix d'aquesta degragació que portem a terme.

M'agrada el poema, l'estil que barreja cultismes amb grolleries, sense usar eufemismes. M'agrada aquesta estrofa, però repeteixo que hi veig un somni, una idealització d'unes teories que no crec que siguin millors que les que ara regnen. "Acabem amb tots de segles de dol i..." trobo que és una mica catastrofista, no? Ja ho sé que no s'ha de menysprear tot això, però tant malament vivim ara? nosaltres, els d'occident? el món està malament, sí, i no fotem res per canviar-ho. Llavors qui és qui fa el bé i qui fa el mal? bé, aquesta seria una discussió eterna, i així que no prosegueixo...

Que ens mirem com pervertits
i ensumant-nos nostra olor,
en haver-nos desvestits,
damunt l'herba fent l'amor,
acabem amb tots de segles
de dol i de desencants,
d'odi i morts i reis i regles
i cadenes per les mans
i cadenes entre el coll
al grupet dels bons i el grans
que mai no va sec, que és moll;

Aquesta part és potser la que més m'ha agradat, amb aquesta imatge bella d'aprendre's els poemes de memòria i del sentit del pecat amb la metàfora de la poma amb la serp. ben trobat.

i després, improvisats,
qui vulgui dirà poemes
i als més bells i agosarats
no els posarem diademes,
que els aprendrem de memòria
i anirem entre les soques
a fer-les saber la història
on les gestes són ben poques
i no es cedeixen medalles
ni béns ni xecs ni diplomes
i no es barallen batalles,
i després menjarem pomes
d'una pomera amb serpent
que és amiga de la dona
i de l'home amic fervent,
i amb tants de goig i de cants
veure que l'home no peca
ni els gnoms ni els folls ni els gegants,

El final és com un crit de: aneu a prendre pel sac. Bé, no està gens malament.

i amb la fam que amb ells s'aixeca
als negocis de fast-food
mostrarem les guardioles
i veuran que ells han perdut
la guerra a les carmanyoles
que hem preparat. Som al bosc.
I ens importa un llamp podrit
aquell desconfiat crit
que en mirar-nos just ha dit:
«Mirau-los: l'equip del bosc».

-Filladelvent-