L'Ebre, el meu record

Somnis. Obro els ulls mig endormiscat, i allí ajagut a la vora de l'Ebre, on he viscut tants moments de la meva vida, penso.
Les barques que estan presents al meu davant ballen al mateix compàs que les petites onades que poc a poc acaricien les pedres que han vist passar histories d'amor, de tristor.
Els meus peus són acariciats per l'aigua fresca. Les meves espardenyes desgastades de treballar, al meu costat, noto com em fan companyia.
En mig d'aquest paisatge verd, recordo.
...
Anys enrere, en aquest mateix lloc tot va ser diferent de com ho és ara.
Un estiu d'en mig de les aigües, vas sortir. Tu.
Una llarga cabellera ondulada, rosa que semblava que hagués estat filada amb or. Els ulls semblaven dues gotes d'aigua del riu d'on havies aparegut. La pell blanca i freda feia conjunt amb la llarga camisola que duies tota molla.
No sé que va ser, no sé que era el que tenies, però no et podia deixar de mirar.
Tu no et vas donar compte de que jo no et treia l'ull de sobre però quan te'n vas adonar una mirada trista es va clavar en els meus ulls, que encara ara no he oblidat.
Eres tan estranya però a la vegada tan maca!
Caminant, vas venir cap a mi i, silenciosa et vas seure al meu costat. Em vas somriure, però la mirada estava buida. Allà al meu costat et vas adormir escoltant la remor del riu que es movia d'un costat a l'altre. La meva mà, involuntàriament, va acariciar la suau pell blanquinosa d'aquella noia.
Mentre descansaves, jo, mirant-te, m'imaginava la teva veu, pensava que seria molt dolça, però mai et vaig sentir parlar.
Jo un pobre pagès, tu una noia encisadora.
Al teu costat em vaig adormir, pensant que al llevar-me et veuria. Però no va ser així.
Em va despertar la suau brisa del capvespre, i, ja no hi erets.
Era tard i jo tenia que tornar cap a casa, així què, tot trist, vigilat per la majestuositat del gran castell de Móra d'Ebre, seguia el camí tot vorejant l'Ebre, on pensava en aquella noia misteriosa. La volia tornar a veure costes el que costes.
Aquella nit, no vaig poder dormir per que no me la podia treure del cap.
Durant el matí treballava cultivant les meves terres, que temps enrere el meu pare havia treballat amb les seves pròpies mans. Però tot i així ella estava present en tot moment.
A la tarda anava al mateix lloc on m'havia trobat la noia dels cabells d'or, però ella no hi era. Vaig està fent la mateixa ruta moltes vegades, fins que, a la fi, quan ja quasi havia perdut l'esperança, va tornar. Vas sortir del riu, com l'altra vegada, i et vas seure al meu costat mentre em somreies. Aquell somriure feia que m'oblidés de tots els problemes.
Et vaig mirar i, tu et vas aixecar. Jo tenia por de perdre't i no tornar-te a veure més, així que, tot decidit et vaig agafar la mà i et vaig demanar que vinguessis am mi. Jo et donaria tot el que necessitessis. Però d'aquells ulls tan verds va caure una llàgrima que, poc a poc, relliscava per la seva galta. Els seus llavis freds es van ajuntar amb els meus.
El meu primer petó a pesar de la meva edat. Em trobava desconcertat quan, tu, vas marxar corrent i vas desaparèixer. Jo amb les meves espardenyes velles et vaig intentar seguir, però va ser inútil, per que no vas deixar cap rastre per a que jo et pogués trobar.
N'estava segur, aquell era l'últim cop que ens veuríem.
Aquella nit no vaig tornar a casa, em vaig quedar a contemplar l'aigua del riu que brillava amb la tènue llum que feien les veles de l'interior del castell.
Els meus ulls estaven humits, tenia ganes de plorar però, no podia. M'havia enamorat d'aquella dona.
Els dies anaven passant lentament, sense ella al meu costat. De tant en quant anava passejant per la vora del riu, guardant alguna petita esperança de que potser la podria trobar, però estava equivocat.
...
Unes llàgrimes nostàlgiques van fluint poc a poc dels meus ulls.
Durant tots aquests anys no he estat amb ningú per que en tot moment has estat dintre de la meva memòria.
Ara que ja sóc gran i que els somnis s'han acabat, la tristesa encara és present per que tu no i ets.
La meva mà acarona les suaus pedres, que una vegada més han vist una història d'amor.
Tot entristit em poso les espardenyes i decideixo anar a fer el meu últim camí, al costat del riu que tant m'he estimat, on al final d'aquest llarg viatge potser et trobo, ballant, esperant-me, amb la teva llarga cabellera daurada, els teus ulls brillants i el teu somriure que era el motiu de la meva felicitat.