Mira'm

tants cops e desitjat dir kestes paraules a certa persona! ... m'encanta com escrius, i la manera d'encertar amb les paraules... EnDeVaNt !!!

una abraçada i no t'aturis, recorda...sigues tu!

esperen que siguis uns petits ells, i veuen que no! que ets una petita TU i que d'ells t'en queda la genètica i el que t'han ensenyat... suposo que és que no et volen perdre i per això et lliguen ben fort i et muten amb ells i no volen que creixis a la teva manera, i els fot que pensis diferent que ells i que t'emancipis i que lluitis per la llibertat... sempre he pensat que el que realment els fot és veure que tu no ets una fracassada com ells, que de les seves pors n'han tret bronques teves, que de les seves maleïdes gracietes espere'n que te'n riguis... al cap i a la fi són pares, no els pots demanar res més... jeje jo em vaig rebelar als 13 quan no aguantava més i des de llavors em sento molt més lliure dintre dels barrots, més feliç, subidón d'autoestima... si et sents trista, pensa que ells van passar per això i no ho van saber arreglar i ara t'ho volen recordar, esperen a que caiguis al mateix forat.... tu pots ser diferent, lliure i independent, la clau només la tens tu...

ànims i sort! que els camps reneixin i en facin flors de colors!

quin atac tan gran! que guapo! de veritat que m'agrada molt! esperit de rebel·lió.... molt guapo, nena! ;)

I quan dolor en les teves paraules.

Quan jo era jove, també tenia aquesta mena de rebeldia al cos. I tampoc no m'acabaven de comprendre. Amb els anys, tot se suavitza. Però realment, el dolor que veig en les teves paraules em fan pensar que tu tens molt clar qui ets, i no vols canviar.

Doncs endavant. Si ets així, no intentis canviar per ningú. És la teva vida la que està en joc, la teva i la de ningú més. I si no som qui realment som, quin sentit té viure una vida que no és la que volem ni la que ens pertany?

Lluita per el que creus.

Una abraçada.

Salz.

P.S. Gràcies pel comentari i ànims xiqueta!!

Els meus avis, creien tenir tota l'autoritat sobre la seva filla, quan tenia divuit anys, en aquella època (1966, les dones no eren majors d'edat fins els 25!!!), perquè arribava tard, la va anar a buscar a la plaça on estava amb els amics a cent metres de casa seva, com a salutació li va donat una bufetada, i la va arrossegar fins a casa a cops. Va anar per terra i es va pelar un genoll.
L'avi, no era una mala persona, però l'havien educat així, a casa o a la seva feina d'obrer metal·lúrgic a les afores de Barcelona.
La meva mare es va revelar. Va deixar de parlar-li i de mirar-lo. Al cap de tres setmanes va guanyar, i l'avi, plorant, li va demanar perdó, i finalment va aconseguir la llibertat que tant desitjava.
I com la va fer servir?
Va anar a fer estudis nocturns, va acabar el batxillerat que de més jove no havia pogut fer perquè als catorze anys la van posar a treballar, més endavant es va treure dos títols universitaris i encara més tard, als quaranta-dos anys, en una mare meravellosa.
No es va revelar contra el seu pare per mesquinesa, per una rebequeria d'adolescent, és va revelar per un desig de llibertat completament responsable, per ser ella com a persona.
'Es per això que m'emociona el teu poema, jo no diria doncs "Aguanta't", més aviat lluita, lluita com ma mare amb les armes de la no violència, sense odis, però amb fermesa i dignitat, que són les que ella m'ha ensenyat per anar per la vida, encara que potser sóc una mica dolenta i a vegades no les aplico.
I guanyaràs. Guanyaràs i aconseguiràs que als teus fills no els passi com a tu i que puguin dir, com jo:
Visca la mare, que em va parir.

Hola alba.. com no.. m'encanta aquest poema, i a la vegada m'hi sento molt identificada.
Sento que ens haguem d'unir per certes branques que no les desitjaria ningú, però bé, vulguis o no, una anecdota amb els anys...
Petonets!

De moment m'he quedat sense paraules...
Espera que reacciono! No et pots imaginar com impacta la determinació i el dolor d'aquest poema.
Jo sóc mare, la Laia té 13 anys i m'encanta com és, malgrat que com diu ella i és cert, no ens assemblem gens.
Tenim les nostres petites lluites continuades com totes les persones que conviuen, però per res de món voldria que deixés de ser qui ella vol ser.
Però no n'hi ha prou en mirar-se i complaure's, només es pot arribar a terreny neutral amb molt diàleg i confiança. La comunicació és fonamental i saber reconéixer quan ens passem en algun moment.

Com m'agradaria que aquest poema no fos un enfrontament cru i directe, cos a cos.
Que es pogués arribar a veure més endins de les mirades, sense jutjar l'exterior.
Un dia em vas donar les gràcies per haver-te comentat quan passaves mals moments.
Ja saps que sempre és més fàcil donar consells des de fora.
Ser tu mateixa és molt important, no creus que val la pena intentar expressar els teus sentiments...

No perdis l'esperança de conseguir que t'escoltin i et valorin pel que ets. Però no et rendeixis...

Petons!