Lars s'atura a la cambra buida

Lars va entrar a la cambra i es va deixar caure sobre una butaca de cuiro vell, renegrida. Davant seu hi havia un armari de l'època de Napoleó III, els batents oberts, com si una enorme fatiga li sorgís de dins. Per terra ampolles de licors buides que no parlaven d'un passat feliç. L'olor d'humitat era tan intensa que va decidir obrir la finestra, malgrat el vent glaçat que recorria les teulades de Zagreb.
Si a l'hospital no s'havien equivocat, aquesta era la cambra que havia llogat la Mirta quan va marxar de la casa dels folls. Al fons, darrera les últimes cases, una carretera s'enfilava vers un coll ocult per la boira. Al mateix moment de veure-la, va comprendre que ella deuria haver fugit en aquella direcció. Potser tan sols amb el que duia, sabent-se perseguida encara pels seus infatigabes seguidors.
Sota una ampolla hi havia la nota: "Els dies no passen en va". No va ser capaç de decidir si era la lletra de la Mirta. Podia ser d'un altre, tan atrapat al laberint com ella, tan espantat com ella. La humitat de la cambra era tan poderosa que la tinta li va tacar els dits, com si fes apenes uns minuts que ho haguessin escrit. També -va pensar- la cal·ligrafia recorda la del doctor Zimmer, el frenòleg de la Clínica Thüle de Ravensbruck. I en aquest cas era un terrible advertiment, una amenaça cruel i terrible. Va deixar caure el paper i va observar quin vol descrivia. No deuria ser casual que el bocinet de paper li aterrés damunt la sabata.
Li calia emprendre aquella carretera sense esperar massa. Els qui persegueixen i espien, rarament deixen de fer-ho. Se sentia tan fatigat, però, que no estava segur de poder caminar més. Tard o d'hora les bèsties tornen als caus, va pensar. Fins i tot els llops.