L'àcid sulfúric de la realitat

Històries esmicolades pels racons del meu pensament...
És una pena que no només en siguin tres d'històries, n'hi ha tantes...tantes...que el més fàcil és fer veure que no existeixen, si més no la ment no està preparada per tanta duresa.

Les imatges d'un reportatge sobre Corea del nord m'han sobreviscut a la meva ment, recordant les mirades impenetrables de la gent, dels seus rostres morts i furiosos, plens d'odi, barrejat amb el tedi d'una vida guiada que no poden viure.

El caminar silenciós d'un home, d'aspecte fràgil, que la droga posseeix asfixiant lentament el seu trajecte…Va dir: "estoy cansado de la de vida". La mort no li fa por…és la vida que el té atrapat en un forat. És dèbil, està cansat i tan li fa que una càmara de vídeo registri el moment on deixa de ser…injecta la xeringa i la cocaïna penetra per alguna de les febles venes que encara respira.
Era el seu moment, el vaig veure a través de la pantalla de televisió, i em va caure una llàgrima. Era el seu moment de pau, l´únic que li dóna un xic d'aire.

Una àvia abandonada, sola. Vivint en unes condicions infrahumanes. Convivint amb la humitat i les rates. Unes cames tan inflades però encara capaces de fregar el terra del replà. Un petit bidó darrera la porta de la cuina, el manec de la porta l'ajuda a estar dreta, allà dins es renta cada dia. No pot sortir al carrer, fa anys que no surt de casa seva, viu en el seu petit món de parets plenes de taques fosques, rajoles de figures geomètriques i uns mobles que, de segur, treu la pols cada dia per tenir-los nets.
Somriu, és de perfil andalús, salada i plena de vida.
No es queixa, diu que amb poc en té prou.
Li cau una llàgrima i abaixa el cap quan parla de la mort del seu fill.
La veïna del pis de baix sembla que li faci gràcia la situació de l'àvia, potser són els nervis de la càmara que la filma…I ella, no pot fer res?

Indignació, tristesa, emoció, vergonya…Sento tot això.
Són històries, infinites i macabres històries. Surrealistes, tan impossibles i difícils de creure...tant...que la pura i dura realitat supera a la ficció, aquella representada per actors, ara representada per una condició humana difícil de poder disculpar.
Moments de deliri on un es planteja situacions; situacions incapaces d'extrapolar, impossibles de dur a la pell sense haver-ho viscut, si més no, el més sensible intent de fer-ho queda desestimat i no parlem dels consells, ni de qualsevol paraula que quedi lluny d'una vivència en carn i ossos.
Lletra viva escrita amb sang de mortals, dels que pateixen misèries només pel fet de ser o estar en el lloc equivocat. Per la resta, per aquells que col.laboren per deixar caure la llàgrima d'alguns, per aquests: àcid. Àcid sulfúric. Perquè desapareguin del camí que intenten, amb esforços, seguir alguns.
Desde l'altra banda de la televisió, des d'el mateix carrer o a l'altra banda de l'escala segueixo pensant que tots som trocets d'històries d'un llibre anomenat destí que només en un instant, en un sol instant, va deixant de ser...