La vostra cara sobre el meu cadàver

– De veritat esperaves veure comprensió en els seus ulls? – em va preguntar amb un lleu somriure cansat.
– No em diguis que tu també creus que és culpa meva...
– Els problemes no vénen sols. En algun moment et vas condemnar a tu mateixa.
– Però què estàs dient? Va, tu has vist la situació. Tu ets amiga meva, tu em comprens, sempre ho has fet...
– Mira, accepta la realitat. Tu mai has intentat encaixar, i et queixes de no fer-ho. No t’has esforçat per ser normal, i no has acceptat les humiliacions que comportava la teva decisió.
L’intens dolor (potser una mica anestesiat per la incredulitat, però augmentat per la sorpresa) que sentia tant emocionalment com físicament no venia solament de les seves paraules sinó de la seva expressió, que denotava una espècie de superioritat, com si fos la meva germana gran i jo la nena que havia trencat un gerro i es queixava del càstig.
– Ja sé què passa – em tremolava la veu de ràbia – l’estatus. Vols mantenir l’estatus. Jo als seus ulls sóc una merda, i no vols que et contagiï.
– Mira, no sé què cony dius, perquè jo d’estatus no en necessito cap. T’has equivocat, accepta-ho ja, i no donis la culpa als altres.
– Perdona.
Vaig esperar a veure la seva reacció, però suposo que la meva cara va evitar que caigués en l'engany típic dels llibres o pel·lícules que volia causar, així que no vaig esperar gaire més i vaig continuar la frase:
– ...Perdona per haver pensat algun cop que jo era algú per tu... que tenies personalitat... que eres més humana que l’altra merda adolescent. Adéu, no em guardis tant rancor, al cap i a la fi no t’importo, no us importo a cap de vosaltres.
Vaig apartar la mirada i d'aquesta manera dramàtica, al més pur estil americà, me’n vaig anar. I al sortir de casa seva i creuar la mica de gespa que la separava del carrer vaig saber que malgrat que em fes pena per als meus pares, jo ja no hi feia res, en aquell poble. Vaig anar recorrent carrers, no hi havia ningú. No feia fred, no feia calor. El cel era fosc però sense estrelles, i els carrers estaven plenament il·luminats pels fanals. Vaig arribar a la carretera, lluny de les cases. Vaig seguir. En arribar al bosc, vaig començar a plorar en silenci, les meves llàgrimes eren enormes i càlides i tot i tenir ganes de cridar, tenia la sensació d’haver-me quedat afònica. Em vaig descalçar ja que no podia seguir per terra, hauria de creuar el riu. Vaig posar-hi un peu amb inseguretat i no vaig caure, però l’aigua baixava amb força. Vaig posar-hi l’altre peu, se’m va enfonsar la cama i em vaig rascar una mica el turmell, però vaig poder fer un pas més fins que em vaig recolzar en una pedra massa petita que va caure i em va fer perdre l’equilibri, L’aigua xocava contra mi, jo tremolava i plorava mentre intentava aixecar-me, i durant el forceceig de cop vaig pensar en com de graciós seria que la gent del poble trobés el meu cadàver descalç enmig del riu, possiblement ensangonat per les pedres que l’aigua hauria arrossegat sobre el meu cos. Em vaig imaginar les seves cares d’incertesa i sorpresa, i em vaig posar a riure. Era un riure forçat, jo volia riure’m de l’escena. Era un riure amarg i poc reconfortant. “Sí, serà genial morir-me i que ells vegin les seves paraules en la meva sang. Serà com dir 'foteu-vos, estic morta', és clar quen ho diré perquè estaré morta”, pensava, mentre imaginava més roques xocant contra el meu cos.
Malgrat tot, aquella nit no vaig morir.