Cercador
Autoindulgència i cervesa
Un relat de: Vittoria- Compartir:
Es beu una cervesa davant l'ordinador mentre canta una cançó de bressol sortida d'un racó aïllat de la seva ment, d'aquests que no deixa visitar a ningú, no fos cas que en resultessin ultratjats o embrutits. Ho fa simplement perquè si no se la canta ella no l’hi cantarà ningú. Qui li diria a ella, descurada, trista, desgastada –i tot això sent massa jove–, que dormís tranquil•la i segura? I encara que ho fessin, els faria cas?
No. Ja no té cinc anys i els monstres del seu cap no es dissolen ni amb totes les cançons dolces del món. No és que hi siguin sempre, no, però quan hi són s’hi ha de resignar: no marxaran de cap manera. De totes maneres, no els vol prestar atenció. Ho té prohibit, simplement intenta seguir endavant construint ponts damunt seu i caminant sobre el dolor al qual no veu raó de ser... De totes maneres és obvi que els seus ponts no han sigut gaire resistents: deixant la ment en blanc una estona, sense la veu que li repeteix que no plori cada dos segons, es nota les galtes completament mullades. S'eixuga els ulls amb el dors de la mà intentant no pensar res i acaricia el recorregut de les llàgrimes amb la punta dels dits.
– Maleït sia, he de guanyar aquesta batalla.
La batalla contra la seva pròpia debilitat.
S'aixeca, trontollant per l'alcohol que omple el seu cos, busca un cigarret i surt al balcó a fumar-se’l. L’encén i deixa que el fum cobreixi la visió que té del carrer buit de llum ataronjada. L'amarg gust del tabac omple la seva boca i baixa per la seva gola.
– Ho he de fer. – Torna a murmurar de forma gairebé inaudible.
No obstant això, ja serà forta demà. Acaba la cigarreta i es fica al llit, encongint-se entre els llençols com la nena petita que en realitat és. L'autoindulgència mai li ha semblat bona, però avui se la permetrà per tenir dolços somnis.
(l'original és en castellà i no sóc gaire partidària de les traduccions, però bé...)
No. Ja no té cinc anys i els monstres del seu cap no es dissolen ni amb totes les cançons dolces del món. No és que hi siguin sempre, no, però quan hi són s’hi ha de resignar: no marxaran de cap manera. De totes maneres, no els vol prestar atenció. Ho té prohibit, simplement intenta seguir endavant construint ponts damunt seu i caminant sobre el dolor al qual no veu raó de ser... De totes maneres és obvi que els seus ponts no han sigut gaire resistents: deixant la ment en blanc una estona, sense la veu que li repeteix que no plori cada dos segons, es nota les galtes completament mullades. S'eixuga els ulls amb el dors de la mà intentant no pensar res i acaricia el recorregut de les llàgrimes amb la punta dels dits.
– Maleït sia, he de guanyar aquesta batalla.
La batalla contra la seva pròpia debilitat.
S'aixeca, trontollant per l'alcohol que omple el seu cos, busca un cigarret i surt al balcó a fumar-se’l. L’encén i deixa que el fum cobreixi la visió que té del carrer buit de llum ataronjada. L'amarg gust del tabac omple la seva boca i baixa per la seva gola.
– Ho he de fer. – Torna a murmurar de forma gairebé inaudible.
No obstant això, ja serà forta demà. Acaba la cigarreta i es fica al llit, encongint-se entre els llençols com la nena petita que en realitat és. L'autoindulgència mai li ha semblat bona, però avui se la permetrà per tenir dolços somnis.
(l'original és en castellà i no sóc gaire partidària de les traduccions, però bé...)
