Boira (continuació de Pluja)

Em sentia com en un somieig, mentre posava la roba enfangada a la rentadora. Veia, veia el que feia i podia llegir el nom del producte de neteja, però era com si ho veiés a través d’un cristall. Vaig pensar que potser era així com es sentia la mare i vaig començar a sentir una pressió desagradable als pulmons, que no va desaparèixer del tot. Era com una boira interior, enganxosa, que s’aferrava a mi i alhora m’empenyia.. vaig mirar per la finestra esperant veure boira, m’hauria semblat obvi; però era una nit freda i normal. El soroll d’una moto en passar, una salutació (o era més aviat un crit?) d’una veu femenina, dirigida a qui sap qui, que es perdia en l'aire fred i en la velocitat de la moto... tot semblava allunyat de mi.
Vaig pensar quepotser em sentia així per la melodia de la cançó de la ràdio i vaig canviar d’emissora, pitjant el botó vell i gastat de l’aparell. Però seguia igual.
Vaig acabar de posar la roba a la rentadora, la boira “ja no m’empenyia” i sols restava allà, en algun lloc dins meu. Em vaig posar un vestit vell i a sobre un jersei i em vaig dirigir a la cuina, on Cristina, la meva germana, servia uns sandvitxos de gasolinera. Entre el pa vaig poder distingir tonyina, ous i maionesa, però ves a saber què més portaven.

Quan totes dues agafàvem els plats amb els entrepans, i jo murmurava alguna paraula d’agraïment a Cristina per cuidar-se del sopar, va baixar la mare. S’havia rentat la cara, s’havia vestit amb un jersei verd pistatxo i uns texans i s’havia pentinat.
Feia goig tornar a veure-la en condicions.

-Qui vol ajudar-me a preparar una truita de patates? – va dir, amb una veu animada i un somriure molt gran una mica forçat.
Llavors va adonar-se dels entrepans, de l’expressió de desconcert de
Cristina i la d’il·lusió meva, i va arrencar a plorar.
-Perdoneu.. – va sanglotar – perdoneu.

El somieig ja feia una estona que s’esquerdava, i finalment es va trencar, fent-me entrar bruscament a la realitat, fent-me perdre la lleugera i minvant sensació plàcida canviant-la per un sentiment d’estar perduda. Perquè tot havia canviat tant -cridava una noieta perduda enmig la boira-, perquè res no era clar, però no era fosc, com si una boira grisosa ho cobrís?