Cercador
Ànimes contaminades i lluitadors per la supervivència
Un relat de: Vittoria- Compartir:
El vent la fueteja amb força, arrossegant amb ell trossets petits del que havia estat un món. Això la fa tremolar de fred i de por alhora, perduda en aquell planeta (post)apocalíptic, on la sorra resta mig roja de sang procedent de baralles passades i no hi ha on seure si no vols quedar ple del ciment dels edificis enderrocats. Té por, molta por, i està a punt de plorar, fins que se li acosta algú, algú que no la vol veure arraulida gemegant per por a l’atac.
- Va. – li allarga la mà.
Ella no diu res, quasi no el sent i molt menys el veu, els cabells humits de llàgrimes li tapen la cara.
- Va. Agafa la meva puta mà i no tinguis por mai més.
Li reconeix la veu i es treu els cabells de la cara. No es pensava que ell la vingués a buscar, i ell ja sabia que ella no s’ho pensava. No somriu, més aviat la mira amb un cert retret. En el fons, molt en el fons, els seus ulls irradien afecte, de totes maneres ella no està com per mirar-li als ulls, li agafa la mà i s’aixeca. Es queden agafats de la mà, només com a gest de solidaritat, i se’n van entre els enderrocs fins a una porta de color verd fosc que té la pintura gastada i el pom mig rovellat. Ell truca a la porta, però li segueix agafant la mà amb la mà esquerra. Obren la porta, i entren en una sala poc il·luminada, amb mobles antics i tronats i una gran taula al mig. I al voltant de la taula, unes quinze persones amb el rostre trist i alhora esperançat, el rostre de lluitadors per la supervivència, parlant en veu alta i fent bromes amb un riure cansat... ella els coneix a tots, però els havia mig oblidat, i l’abracen amb la mirada i li donen menjar calent, tot un luxe. Segueix fent fred i l’aire fa olor de pols i cendra, a fora sonen sirenes, tant és si són d'ambulància o de policia, el menjar està caducat i ells duen la roba tacada de sang, s’han allunyat de tot, li diuen amb la mirada com n’estan, de contaminats. Però ho estan amb ella.
Somiava una noia perduda en un món de menjar calent diari, de sofàs tovíssims, de calefacció. I odiava el seu món on ningú l’agafava de la mà.
- Va. – li allarga la mà.
Ella no diu res, quasi no el sent i molt menys el veu, els cabells humits de llàgrimes li tapen la cara.
- Va. Agafa la meva puta mà i no tinguis por mai més.
Li reconeix la veu i es treu els cabells de la cara. No es pensava que ell la vingués a buscar, i ell ja sabia que ella no s’ho pensava. No somriu, més aviat la mira amb un cert retret. En el fons, molt en el fons, els seus ulls irradien afecte, de totes maneres ella no està com per mirar-li als ulls, li agafa la mà i s’aixeca. Es queden agafats de la mà, només com a gest de solidaritat, i se’n van entre els enderrocs fins a una porta de color verd fosc que té la pintura gastada i el pom mig rovellat. Ell truca a la porta, però li segueix agafant la mà amb la mà esquerra. Obren la porta, i entren en una sala poc il·luminada, amb mobles antics i tronats i una gran taula al mig. I al voltant de la taula, unes quinze persones amb el rostre trist i alhora esperançat, el rostre de lluitadors per la supervivència, parlant en veu alta i fent bromes amb un riure cansat... ella els coneix a tots, però els havia mig oblidat, i l’abracen amb la mirada i li donen menjar calent, tot un luxe. Segueix fent fred i l’aire fa olor de pols i cendra, a fora sonen sirenes, tant és si són d'ambulància o de policia, el menjar està caducat i ells duen la roba tacada de sang, s’han allunyat de tot, li diuen amb la mirada com n’estan, de contaminats. Però ho estan amb ella.
Somiava una noia perduda en un món de menjar calent diari, de sofàs tovíssims, de calefacció. I odiava el seu món on ningú l’agafava de la mà.
Comentaris
-
I tant...[Ofensiu]Vittoria | 27-04-2011
...a més, fins que no ho hem perdut tot no valorem les petites coses o les grans persones.
Una abraçada i gràcies pel comentari. -
Hi pot...[Ofensiu]AVERROIS | 16-04-2011 | Valoració: 10
...haver comoditats, luxe, de tot que ens entri pels ulls, però en el fons el vertader tresor son les persones. Sense elles no sóm res, és el calor humà, l'afecte, una caricia en el moment oportú que pot fer que la felicitat sigui veritat.
Una abraçada.
