Les màscares ens salvaran

Movia distretament la cullereta per la xocolata desfeta de bar, mentre joguinejava amb un clauer en forma d’ós panda que tenia penjat al mòbil.
La gent estava en un relatiu silenci, exceptuant quan demanaven alguna cosa o les petites brometes que es feien les parelles o els grups d’amics.
Era un bar molt petit, i la majoria de gent anava a les taules de fora, però ella preferia el dins, era una mica llòbrec i la música comercial anava sonant a volum baix pels altaveus, però se li feia íntim, s’hi sentia resguardada. Almenys, els altres dies. Avui es sentia vigilada, controlada, com si tothom la mirés. Totes les persones a simple vista semblaven transparents, simplement amables; però li resultaven familiars.
La miraven somrient.
El seu impuls va ser arrencar a córrer, però es va adonar que no era la solució; qui fuig és perquè té alguna cosa a amagar.
Llavors va pensar en sortir, tranquil•lament, com si no passés res. Però no li va semblar bona idea.
Anava buscant una sortida discreta, malgrat no saber perquè estava passant aixó.
Llavors se li va acudir que només eren imaginacions seves, que miraria a la gent i en veure que no la miraven podria arrencar a riure.
Però no. La seguien mirant, amb aquelles mirades amables però que donaven la sensació de que s’hi barrejava un altre sentiment... Eh, espera... No eren amables, eren fraternals!
- Però què...?
Finalment, va decidir ser millor que ells, perquè
- Jo també en sé, de fingir.
I en veure que tot sortia bé, que estava atrapada però amb una màscara que tapava el fet que en fos conscient, va fer un somriure satisfet amb un matís d’ironia.

I els dobles agents, no es van adonar de res.