Pluja

Ajaguda com cada tarda d’aquell mes en el llit polsós de la doble habitació per a mi i la meva germana, carregada de pòsters d’actors que ni coneixia, vaig sentir aquells murmuris suaus, agradables i monòtons que significaven per a mi el soroll de l’aigua de pluja en caure contra el terra.

Vaig calçar-me les sabatilles morades i peludetes (regal de Nadal) i vaig córrer cap al menjador. Hi havia la meva mare amb els cabells rossos esbullats, bosses als ulls d’insomni en aquell rostre que feia mesos era jove i bonic. Em va fer un dolor punyent veure-la allà, amb la tassa de cafè fumejant i els ulls inflats.

–On vas? –va preguntar, amb la veu esquerdada. Jo enyorava la seva veu d’abans.

–A fora. Al pati, vull dir –m’hauria agradat consolar-la, dir-li com l’estimava i fer que el seu rostre tornés a ser bonic. Pintar-la de colors com fèiem abans, i abraçar-nos cobertes de pintura. Un joc estrany, deia la gent, però a mi m’era igual... En tenir aquells records no ho vaig poder evitar. Vaig plorar, vaig plorar però això no va impedir que obrís la porta que comunicava el pati amb la casa des del menjador.

La meva mare no es va mirar com plorava jo. En comptes de fer-me mal la seva indiferència, em va tranquil·litzar. No volia fer res que li pogués fer mal.

Vaig córrer a complir el meu ritual. Tirar-me sobre els quatre brins d’herba molls i riure. Riure’m de la meva vida inestable, però no de manera sarcàstica i amarga. Sinó d’aquella manera que et fa riure de qualsevol cosa i tranquil·litza, tranquil·litza més que plorar. Em vaig estirar pel terra i vaig quedar mig enfangada, però m’era igual. Vaig deixar que les meves llàgrimes –reia i plorava a parts iguals– es confonguessin amb la pluja.

I en aquell moment em va venir un altre record. De petita creia que la pluja eren les llàgrimes d’altra gent, gent que vivia amunt. I sortia i mirava, i tenia ganes de consolar-los, però no sabia com.
Això era el que m'agrada de la pluja. Trista, bellament trista. Però a mi m'agradava. Queia en monotonia, al contrari de la meva vida. Aquesta era una de les raons per a les quals res al món em reconfortava més que plorar mentre tots els meus sentits eren suaument capturats pel xiuxiueig de la pluja.