La tempesta

Un relat de: olgalvi
La tempesta.

Jo vull pujar la primera pare! Agafa’m a mi!
La mare reia i els cabells li cobrien la cara, feia molt de vent aquella tarda de tardor al port. Jo només tenia quatre anys, però encara recordo els braços del pare forts i segurs i la cara encisadora de la meva mare. Tothom es girava a contemplar-la quan ella passava, era una dona espectacular. Jo no he heretat la seva bellesa, llàstima!, sóc poc gràcil i femenina. Els meus ulls són petits i enfonsats, la meva cara massa angulosa, sóc molt alta i les meves mans i els meus peus massa grossos per ser considerada femenina. Jo he sortit al meu pare, un home amb un físic poc atractiu però amb un caràcter admirable. La mare atreia amb la seva presència, el pare era un orador magnífic i quan parlava ni les mosques volaven per no perdre ni un mot que pogués sortir d’aquells llavis carnosos.
El vaixell era espectacular, era el nostre primer viatge transoceànic. Tots tres estàvem il·lusionats i espantats. Deixàvem família, amics i una llar a Catalunya, però el nou món necessitava colons per civilitzar als infidels i el nostre rei famílies que portessin la nostra fe més enllà de les nostres fronteres. La turmenta arribà de sobte, el vaixell pujava i baixava les ones desesperat per no ser engolit per aquelles aigües assassines. Només recordo crits, la mare abraçar-me molt fort i el pare pregant a Déu per les nostres vides. Després, foscor i silenci. Quan em vaig despertar era en un hospital, no coneixia a ningú i estava aterrida. A poc a poc em vaig adonar de la tragèdia i llavors vaig haver de fer el cor fort i lluitar per salvar la vida, a mi no m’havia mort la tempesta però m’esperava la més forta de les amenaces; la vida! Amb quatre anys, sense nom i sense pares vaig començar de nou, fa molts anys d’allò però la meva memòria no oblida. He passat gana, m’han ferit i humiliat però encara sóc viva. Torno a Catalunya esperançada a buscar la meva família.

Comentaris

  • Exilis[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 20-06-2017 | Valoració: 10

    Els exilis de la guerra civil són aterradors només de pensar-hi, i n'hi va haver de moltes menes, hi tant! De la gent a peu. La gent coneguda que en va tenir l'oportunitat van tenir molta més sort. I el cas que expliques està molt bé, perquè n'hi va haver a dojo, d'aquests, i transmets el que se sentia d'una manera fabulosa.


    Sergi : )

  • Aconseguit[Ofensiu]
    Naiade | 24-05-2017 | Valoració: 10

    Un relat genial, ben conduit. Podria ser l'inici d'una novel·la. Cada vegada escrius millor.

  • Tornar a començar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-05-2017 | Valoració: 10

    M'has fet pensar una mica en Pedrolo i el seu món. Un relat tan ben descrit com fort i esperançador al final. Olga, una molt forta abraçada!

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 05-05-2017 | Valoració: 10

    M´agrada l´atmosfera de tragedia que despren tot l´escrit. Crec que has conseguit fer-lo angoixant. Molt maco

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de olgalvi

olgalvi

13 Relats

46 Comentaris

2629 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Vull donar les gràcies a tothom; mai m'havia exposat d'aquesta manera davant de ningú, Mai creus, almenys a mi em passa que el que escrius estigui a l'altura i sigui del gust d'altres persones. Pels lectors que m'hi han deixa't un comentari només dir que estic molt agraïda i il·lusionada.

La lectura és un plaer
Et neteja l'ànima
escriure és senzillament despullar-te.
Olgalvi.