Atrapada

Un relat de: olgalvi
Atrapada!

Surto precipitadament del meu pensament
Sóc com l’Alícia quan travessà el mirall
No conec aquesta realitat.
Trobo una sabata perduda a terra
Està feta de vidre i el seu taló és afilat
L’agafo amb cura i la guardo a la bossa
Baixo atemorida per les escales d’una casa encantada
No puc pensar, només escolto unes remors inquietants
-Qui és la més bella? T’ho dic a tu desagraïda!
Veig a la Reina, els seus ulls freds i cruels
I la seva mirada em turmenta.
Corro sense parar per un bosc feréstec i impenetrable
Bèsties fantàstiques em surten al pas
Estiren les seves extremitats i intenten tocar-me
M’he punxat amb l’espina d’una rosa
Ara dormiràs cent anys preciosa...
Haig d’escapar d’aquí! Corro!
Veig un lleó amb un cor a la mà i un home de llautó
Que saluden i em somriuen
-Agafa el camí de les lloses daurades estimada
No fos cas que aquesta foscor t’engolís per sempre.
Tremolo com una fulla de tardor a la qual el vent
Ha separat del seu arbre.
-També vas a casa la iaia tu?
-Doncs vigila! Hi ha un llop molt feroç
Que fa dolenteries a les nenes.
-No t’entretinguis bonica que a casa els nanets t’esperen
Lluito per despertar d’aquest somni
Tot això no pot ser veritat
Haig de sortir d’aquesta bogeria
-Hola maca, vols menjar una mica?
-Oi, que tens gana bufona?
-Mira la meva casa de xocolata
-Agafa i gaudeix de les portes i finestres de caramel
-No t’espantis princesa! Espera!
Camino i no paro, no me’n refio d’aquesta bruixa
Els seus ulls em miren amb delit
I la seva presència m’angoixa
Arribo a una clariana on es troba la torre més alta mai imaginada
Descanso un moment al seus peus i de sobte
Una trena de fins cabells d’or cau en cascada cap al terra.
Déu meu! Què m’està passant?
Vull cridar, necessito ajuda
Sóc captiva en un món de bojos
Vull tornar a la meva vida.
-Desperta estimada! Què et passa què crides?
-Desperta preciosa, quin malson et turmenta?
-Ai mare, no és res. Ja estic desperta
-No et creuràs el que he somiat
-Què has somiat nineta meva?
En aquell instant etern va veure la seva cara
-Digues; no vols pas una pometa?
El crit va sonar a l’hospital com
Un llampec enmig la tempesta
Com l’udol d’un animal ferit
I la infermera la va trobar
Amb els ulls oberts sense vida
Llàgrimes de diamants decoraven la seva gràcia
El seu cos era gel
I la seva ànima ja no hi era.

Olgalvi.





Comentaris

  • Júu | 20-07-2017 | Valoració: 10

    Uau... Sense paraules.
    Quin gust haver trobat el teu perfil i poder-te anar llegint!
    Gràcies pel teu comentari de debó, molt contenta! :)

  • M'ha ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 21-05-2017 | Valoració: 10

    ... entusiasmat. De fet a mi em sembla un viatge per la imaginació construïda i no favorable per acabar amb la imaginació pròpia, i al final aquesta mor enganyada per la mala astúcia. Segur que no és això. Jo ho he interpretat així.


    Sergi : )

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-05-2017 | Valoració: 10

    M' agraden molt els teus relats, aquest en particular

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de olgalvi

olgalvi

16 Relats

59 Comentaris

6708 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Vull donar les gràcies a tothom; mai m'havia exposat d'aquesta manera davant de ningú, Mai creus, almenys a mi em passa que el que escrius estigui a l'altura i sigui del gust d'altres persones. Pels lectors que m'hi han deixa't un comentari només dir que estic molt agraïda i il·lusionada.

La lectura és un plaer
Et neteja l'ànima
escriure és senzillament despullar-te.
Olgalvi.