l?Aniversari

Un relat de: olgalvi
L’Aniversari:

La Conxita aviat compliria setanta anys, la família d'amagat li preparava una gran festa sorpresa. De fet de sorpresa no en tenia res, ja que ella fa temps que havia enxampat l'Emili parlant amb els seus fills pensant que ella no l'escoltava. Ella es feia la distreta, com què no s'ha adonava que alguna cosa s'estava coent a esquenes seves. S'havia fet un fart de dir que no volia res d'especial, que es feia gran i se sentia vella i no tenia ganes d estar amb molta gent, que l'atabalaria i no ho volia això. Per altra banda veia la il·lusió de l'Emili a la mirada, i també entenia les preguntes amb doble sentit de la seva filla. Ara li vingué el riure de cop, estava sola, encara sort! Qualsevol que la veies pensaria que ja començava a fer catúfols, però és que la cara de la Mireia aquest diumenge passat va ser un poema i li tornaven a venir rialles descontrolades. Ai, mare meva! Què m'està passant?
Diumenge venien tots a dinar, la Mireia i la seva família, en Lluís el seu home i l'Andreu el seu nét, i tampoc faltaven l'Eduard i la Cinta amb la Natàlia i en Nil. Ella estava contenta, com a mare veure als seus dos fills amb les parelles i els nets l'omplia de joia, però no podia evitar en recordar-se d'en Cesc, el seu estimat fill gran, en Cesc i la maleïda leucèmia que se'l va endur quan tot just començava a viure. Tenia 16 anys, no era la seva hora no li tocava patir tant. Mai havia patit tant de dolor, mai havia tingut un sentiment tan intens de pena a dins de l'ànima. Es volia morir, no tenia ganes de viure de tirar endavant.
La seva habitació, la seva roba, els seus llibres de l'institut...
Sabeu quant dura l'olor d'una persona en un pijama? Era incapaç de canviar res de la seva habitació, de rentar la seva roba o de guardar les seves coses. Només plorava i maleïa a un Déu que li havia pres el que més estimava a la vida. Un dia quasi pega a la seva sogra per canviar els llençols del llit, en Cesc feia sis mesos que era mort i la Conxita encara no ho havia assumit. Era incapaç de fer-ho, els va cridar com mai havia cridat abans què ningú podia entrar en aquella habitació! Qui es pensaven què eren? Era la del seu nen i ningú, que quedi clar ningú tocarà ni un llapis de l'escriptori ni rentarà ni un mitjó de què hi ha a terra.
L'Emili i la seva mare se la van mirar amb por i amb tristesa, una tristesa infinita que ella veia cada dia en els ulls de l'Emili però que no en volia ser conscient que hi era, ella havia perdut el seu preciós nen i ella era la que patia ningú, ningú més podia sentir el mateix dolor que ella sentia.
L'Emili va pujar a l'habitació al cap de dues hores, quan a ella ja no li quedaven llàgrimes i estirada a sobre el llit només pensava en la mort i en com acabar d'una vegada amb aquesta situació que la dominava i de la que no es podia sortir, no volia sortir.
Ell es va acostar suaument i li va acaronar els cabells, llavors li va vomitar tot.
Tot el dolor, l'agonia i l'angoixa que estava passant per la pèrdua d'un fill que també era seu i de la seva dona a la qual també havia perdut i no sabia com trobar. Li va parlar de la Mireia i de l'Eduard, encara eren molt petits, havien perdut un germà i no entenien perquè. I la seva mare, la que els hi havia de donar consol, amor i seguretat es comportava com una boja, que no es banyava, no parlava i cridava quan algú intentava raonar amb ella.
Quan l'Emili va acabar, no era un home de paraules, sempre havia estat calladet i havia deixat fer a la Conxita, ella el va mirar i es va perdre en els ulls blaus del seu home. Un ulls blaus que només havia heretat en Cesc i el va abraçar i va cridar i li va mossegar el jersei de la ràbia. Tots dos van plorar junts i es van acaronar. Des d'aquella tarda la Conxita va prendre una decisió, havia de viure perquè el seu fill ho hauria volgut. Els seus germans depenien d'ella i en Cesc estimava moltíssim als dos petits.
Ara s'acostava el seu 70 aniversari i la seva filla dissimuladament li havia preguntat que quina era la il·lusió més gran que li quedava per fer a la vida.
Ella hi havia respost: viatjar en globus!
A la Mireia quasi li dóna un col·lapse. Mare, en globus dius? Però si tu et mareges en cotxe? Si quan anem a Puigcerdà passem pel Cadí perquè la Collada no l'aguantes? Mare! De què rius? M'ho dius de broma, oi?
-No filla, no em vull morir sense anar en globus. Molts cops anant cap a Vic hem trobat uns globus de colors al cel, tots enlairats ben amunt i li he dit sempre al teu pare: Emili! Un dia vull ser allà a dalt, en un globus brillant viatjant pel cel per què; saps Emili? Aquest dia estaré plena i satisfeta, estaré complerta, ja que hi seré molt a prop del meu Cesc que està la cel.
La Mireia callada la va abraçar fortament, cap d' elles va dir res.
Arriba el 23 d'abril, roses i felicitacions del marit i la família. Una sorpresa molt agradable, un noi s'ha presentat a casa amb un esmorzar! Això ha estat idea de la Cinta segur. Mare meva! Cafè, te, magdalenes, brioixos, pastís de poma, i una ampolla de cava amb dues copes de vidre! Espectacular! Al migdia tots dinen junts a un bon restaurant.
A l'arribar a casa després d'un dia esgotador el seu home li passa un sobre.
què em dónes, encara hi ha més? Mare meva! Vols dir que m'ho mereixo?
-Dona, tu obre'l i ja em diràs.
La Conxita obre el sobre encuriosida, quan llegeix el seu interior els seus ulls s'il·luminen.
_Cesc, fill meu! Diumenge vinent la mama i el papa viatjaran pel cel per estar a prop teu.
No es pot demanar més.

Olgalvi.

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de olgalvi

olgalvi

16 Relats

59 Comentaris

13165 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Vull donar les gràcies a tothom; mai m'havia exposat d'aquesta manera davant de ningú, Mai creus, almenys a mi em passa que el que escrius estigui a l'altura i sigui del gust d'altres persones. Pels lectors que m'hi han deixa't un comentari només dir que estic molt agraïda i il·lusionada.

La lectura és un plaer
Et neteja l'ànima
escriure és senzillament despullar-te.
Olgalvi.