La rosa

Feia molt temps que la Mariona estava malalta, massa temps. El metge, deien, no hi veia cura. La Mariona i el seu fill vivien en un petit pis del Raval. Estaven sols. El pare de la criatura els havia deixat feia ja molt temps. Les veïnes la vetllaven dia i nit. El nen veia com la seva mare s’anava apagant, a poc a poc. Aquell matí, però, la va veure més viva que mai. Estava tan content que la mare s’hagués pogut llevar del llit i l’hagués acompanyat fins la porta per anar a l’escola... El nen però no va anar a classe. La Rambla estava plena de gom a gom. Era el dia de Sant Jordi. Hi havia un munt de parades de llibres i roses. El vailet es va aturar davant d’una parada de flors. Una noia li va demanar què volia. El nen preguntà quan valia una rosa i ella el va respondre somrient. El nen va comptar una a una les monedes que havia tret de la guardiola la nit abans i va veure que no tenia prou diners. La noieta en veure’l tan trist li va regalar la flor. La rosa era molt bonica, semblava de vellut. No podia tornar a casa tan aviat, havia de fer veure que era a l’escola. Va començar a caminar pels carrers, amunt i avall, sense aturar-se, sense allunyar-se gaire del seu barri. Cada vegada hi havia més gent. Riuades de persones que l’empenyien i que cridaven cada vegada més fort. El nen estrenyia la flor entre els seus ditets menuts. De sobte, però, la rosa es va esmunyir d’entre les seves mans i va caure a terra. Quan el nen va aconseguir ajupir-se per collir-la, la va veure aixafada. Es va agenollar i molt a poc a poc va recollir la desfeta. Un home vell el va escridassar perquè estava aturat al mig del pas i no podia passar, el va tustar amb un bastó. El vailet no el va mirar, ni tan sols l’havia sentit. Anava ajuntant els trossets de la flor com si estigués fent un trencaclosques. Els pètals havien deixat una taca vermella com la sang damunt del paviment. Aleshores, el nen es va adonar que la seva mare acabava de morir.