Malastrugança

Davant seu s’alcen majestuoses les muralles de Babilònia. Ha arribat el moment de descansar. Els hi deu. Ho deu a tots aquests homes que han lluitat al seu costat i que l’han seguit en totes i cadascuna de les seves batalles.
El cel és d’un color blau intens i els maons de tova brillen sota el sol com si fossin d’or. Uns corbs negres volen per damunt dels murs. Grallen. Es picotegen entre ells. L’Alexandre el Gran els observa uns instants i pensa que potser són un signe de malastrugança. De seguida, però, foragita aquest pensament. Avui és un gran dia i no hi ha lloc per aquestes pensades.
A l'entrada de la ciutat l’esperen les autoritats de Babilònia vestint les seves millors gales. A banda i banda de la porta d'Ishtar, hi ha altars plens d’encens i perfums de gessamí, i el terra està entapissat amb pètals de flors.
Un mosquit passa a tocar la seva galta esquerra. Sent el seu xiulet arran d’orella. L’intenta aixafar amb el palmell de la mà, però l’insecte s’escapoleix. El pica al coll. Una fiblada. L’Alexandre esperona el seu cavall i es prepara per entrar triomfalment a la ciutat conquerida.
Mentre travessa la porta encoratjat pel càntic de benvinguda dels seus nous súbdits, la picada del mosquit li va enverinant la sang.