La Revolució de Setembre de 1868 (cafès 4a part)

INTRODUCCIÓ: UN CAFÈ RÀPID

Net send xavieralegre un cafè ràpid?

Quan el missatge arriba a la pantalla del seu ordinador, el Xavier somriu, grava l'arxiu en que està treballant, recull els paquet de tabac i el moneder i se'n va cap a la saleta del cafè. La Maria ja l'espera al costat de la màquina del cafè. Acaba d'arribar, tot just encén el cigarret, mentre mira distreta per la finestra. Des que treballen a la mateixa oficina, ja fa més d'un any que la Maria li va dir que el seu cap buscava gent com un boig, el cafè de mig matí s'ha convertit en tot un ritual. Com el de les 6 de la tarda al bar del campus, quan tots dos estudiaven camins. Llavors l'hora del cafè era el moment de criticar els professors, planificar el sopar de dijous a la nit i, si s'acostaven els exàmens, començar a recopilar els apunts de les classes del divendres al matí. Ara, en canvi, la pausa de mig matí serveix per queixar-se de l'exigent que s'estava tornant el cap, de l'inútil que era el nou company de feina o, com a molt, per quedar per anar a sopar al pis d'alguns antics companys d'estudis. El cafè, per cert, era fins i tot pitjor que el de la universitat.

-Què? Plourà? - Pregunta el Xavi veient l'interès amb que la Maria mira per la finestra.
-No et sabria dir... espero que no, que aquesta tarda he d'anar de compres. No vols pas venir?
-Ah no... i avui tinc escusa, he quedat amb la Sònia per anar a veure el seu pis! Ho tenim pendent des del dia aquell del sopar al gòtic, que després el Pere volia que anéssim tots a l'Apocalipsis.
-És un pesat! No me'n recordava que tu encara no hi has estat! Ja veuràs que maco que els hi ha quedat, sobretot fixa't amb les cortines del menjador.

Automàticament el Xavi interpreta el missatge subliminal: "no t'oblidis de dir que maques que han quedat les cortines del menjador".

-Les vas triar tu?
-La vaig ajudar, jo els hi vaig regalar el puf que tenen al menjador. És molt graciós, ja veuràs. Tallat?

Si, és clar, fa més d'un any que demana tallat, no aguanta el gust d'aquest cafè, i amb una mica de llet en pols sembla que baixa millor. La Maria, en canvi, diu que és la llet el que té un sabor fastigós. Igual té raó, sigui com sigui, hi afegeix sucre, cosa que no faria mai amb un cafè de veritat. Abans que respongui ja ha tirat les monedes i l'ha demanat. La pregunta és merament protocol·lària.

-Si, és clar. El Pere no sé si hi serà, el dia que vam quedar em va dir que havia d'anar a Lleida aquesta setmana.
-Si, ahir vaig parlar amb la Sònia. Crec que havia quedat amb el Jaume, té el tallat.

Quan li dóna desvia la mirada lleugerament, però per al Xavi, que fa massa temps que la coneix, el gest no passa desapercebut.

-Gràcies, ah si? Fot un munt de temps que no el veig al Jaume... treballa a Lleida?
-No ben bé, està fent un inventari per no sé qui, de les senyals de trànsit de l'Urgell... una història molt estranya, s'està a Tàrrega crec.
-Doncs no en sabia res - La Maria torna a mirar per la finestra pensativa, el Xavi considera que és el moment de canviar de tema, tria el recurs fàcil- Saps quina una me n'ha fotut el becari nou avui?



LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DE 1868

-De debò que no hi havies estat mai en aquest bar? Oi que tenia raó que sembla de poble?
-Dona, el bar del meu poble no està tan net, i no hi ha tantes noies amb pircings...
-És que és un bar de poble modern, a Copons sou uns antics.

Tots dos riuen amb ganes. El Xavi intenta recordar si ha estat mai en aquell bar, creu que si, però deu fer un munt d'anys, en una altra època, quan els pisos dels seus amics tenien senyals de trànsit al menjador enlloc de làmpares de l'IKEA. Eren altres temps i sembla que comença a oblidar-los. Es comença oblidant els bars on prens el cafè i s'acaba oblidant la cara dels amics amb qui el prenies, pensa.

Mentre recorda, passeja la mirada pel bar, per les fotos de les parets, la barra que passaria per antiga si no estès tan ben conservada, les noies de la taula del costat amb sengles pírcings als llavis, els finestrals que donen a una plaça de la qual no aconsegueix recordar mai el nom, les bigues de fusta del sostre i altre cop les noies del costat abans de tornar a la conversa.

-Com es diu aquesta plaça? Mai no me'n recordo del nom.
-N'hi diuen la Plaça de la Revolució del mil vuit-cents-no-se-quants. No sé quin coi de Revolució és, si vols pregunta-li al Pere, ell tampoc no en té ni idea, però cada cop que li pregunten s'inventa una història diferent.
-La de lletres representa que ets tu, no? - diu somrient el Xavi mentre encén un cigarret.
-Si, però el que no pot admetre que no sap alguna cosa és ell - sospira mentre es repenja a la cadira i somriu - Són molt xules aquestes places, sempre que no tinguis la mala costum de dormir per la nit.
-Hi ha gent que ho fa? Què burgesos són els veïns per aquí!
-Si noi, no saben apreciar el que tenen.

El Xavi intenta cridar l'atenció del cambrer, però se'l veu atabalat i ni tan sols el veu. Quan s'acosta a portar dues canyes a les noies dels pírcings, la Sònia intercepta la seva atenció amb un d'aquells somriures que feien estralls a l'Apocalipsis anys enrera. La Sònia demana un tallat, encara que pensa que potser li vindria més de gust una canya, però li sembla que al Xavi li podria fer mala impresió. El Xavi hauria demanat una canya, però li sembla que la Sònia agafaria mala imatge d'ell i demana, també, un tallat.

-I doncs, que t`ha semblat el pis? - La pregunta li surt gairebé per obligació, de fet l'opinió del Xavi no és molt important, i en tot cas no serà sincera.
-Us ha quedat molt bé, pel petit què és n'heu tret molt partit - Dubta un moment, no sap si tenen prou confiança per a dir-li que el pis és molt petit- Bè, petit, per vosaltres dos ja en teniu de sobres i el menjador, que és on fareu més vida, és força gran - aquesta solució d'emergència denota que no és el primer pis d'antics companys de la carrera que visita. Per rematar-ho cita a la Maria: i les cortines us han quedat maquíssimes.
-Oi que si? - A la Montse no deixa de sorprendre-li el comentari- El color fa joc amb el sofà. El vam triar amb la Maria.
-És que teniu molt bon gust.

La Sònia somriu, potser recordant el puf que tenen amagat a l'armari de l'habitació petita, el Xavi l'havia trobat a faltar, però a hores d'ara ja no se'n recorda.

-Li he dit si volia venir però m'ha dit que havia d'anar de compres.
-Si, ella ja el deu tenir aborrit. No com tu que t'has fet pregar tant per venir!
-Dona... -voldria dir que és normal, que ell venia als sopars en qualitat d'amic de la Maria, bé i del Pere i el Jaume, és clar- no és que m'escaquegés... Només faltaria que vingués més sovint que la Maria! - troba que és una sortida prou digna-
-Ja... bé... i a més el dia que vens no hi ha el Pere!
-Aquest és difícil trobar-lo a casa.

Finalment arriben els tallats, amb escuma, no tanta com li agradaria a la Sònia, però amb un cafè prou bo per a que ni la Maria no en fes fàstics. La Sònia té la costum de deixar caure el sucre suaument sobre l'escuma. És el seu test de qualitat, si l'escuma és prou densa, es fa una muntanyeta de sucre, fins que, pel seu propi pes, és engolida pel tallat, amb un "blup!" característic. Aquí el sucre no arriba a acumular-se, perquè ben aviat es trenca la capa d'escuma. La Sònia arrufa el nas, n'ha vist de millors. Concentrada en aquesta operació gairebé ha oblidat que estava parlant amb el Xavi, quan aixeca els ulls se'l troba contemplant distret com ella juga amb el tallat. Es produeix un silenci incòmode mentre la Sònia intenta rescatar la conversa del punt on l'havien deixat. Recorda, vagament, que parlaven del Pere.

-Si, darrerament gairebé no li veig el pèl, je, com diu la Maria, deu ser cosa de l'edat! - mig estrafà un somriure, però a l'últim moment dubta de si el Xavi té prou confiança amb el Pere per fer bromes sobre les seves entrades incipients. Ràpidament reprèn el tema per a eliminar l'aroma de qualsevol doble intenció- Com a ell li agrada la feina els seus caps se n'aprofiten. Fa més hores que un rellotge i ell encara n'està content.
-Dona, ara ja fa temps que hi és en aquesta empresa. Déu començar a tenir molta responsabilitat.
-Doncs no ho sé, suposo que també depèn de la que vulguis assumir, i ell... bé ja el coneixes, quan una cosa li interessa, s'hi tira de cap. No crec que ningú li demani tantes hores.

El Xavi pensa per uns moments si ell el coneix prou per a saber com n'és d'absorbent la feina per el Pere. Eren d'orientacions diferents, van coincidir en poques classes, si no fos per la Maria i els dijous a la nit a l'Apocalipsis, segurament ara només serien coneguts de vista. Sigui com sigui, mentre es concentra en el tallat per no desviar la mirada cap a l'escot d'una de les noies de la taula del costat, del que en té una immillorable perspectiva ara que s'aboca sobre la taula per fer una confidència a la seva amiga, el Xavi intenta recordar quina imatge tenia del Pere quan estudiaven. Fugaç, recorda que era l'expressió amb la que el descrivia el Jaume.

-Sempre ha sigut... fugaç ell - Se sorprèn quan sent la frase en veu alta.
-Com? - La Sònia torna a arrufar el nas, com si valorés la propietat d'aquest adjectiu. Posa cara de dubte. El Xavi posa cara d'horror, és conscient de que es tracta d'una paraula molt malinterpretable.
-Bè, recordo que amb el Jaume i la Maria - Posar la Maria com a coartada sempre dóna algun punt a favor- dèiem que era un noi fugaç, suposo que perquè sempre el vèiem passant corrent pel bar - deixa anar un somriure, a totes llums idiota, i es posa seriós per compensar - bé, i perquè donava la sensació de que tot ho feia més ràpid que la resta de la humanitat, es veia tan nerviós...
-Si, el Pere sempre ha tingut pressa - La Sònia ja no té el nas arrufat, ara es mira el Xavi amb curiositat i pensa si mai han parlat tanta estona. Creu que no, si no es té en compte alguna conversa a la barra del London o de
l'Apocalipsis, però aquells cops com a mínim un dels dos anava borratxo, i seria difícil considerar que aquell desgavell de frases incoherents eren alguna mena de conversa - Sempre havia cregut que amb el temps es tornaria més reposat - somriu - De fet ara fa temps que no canvia de feina, i pot mirar una pel.lícula sencera sense estar donant puntades al seient de davant tota l'estona... però en el fons continua tenint pressa. Potser no és pressa, senzillament és que no mira mai endarrera.
-Com vols dir? - El Xavi també se la mira encuriosit, ha perdut completament l'interès per l'escot de la noia de la taula del costat.
-Mira, tu ja saps que ell sembla que no dubti mai - Tornem-hi a pressuposar que jo sé coses del Pere, pensa en Xavi - És ben diferent del Jaume, i de mi, i de la Maria fins i tot. Però no crec que sigui menys indecís que nosaltres, si no que no es penedeix mai de res perquè no es passa el dia preguntant-se què podia haver passat si hagués fet tal cosa o hagués deixat de fer tal altra, m'entens?
-Si, la vida per ell és en línia recta, mentre que per nosaltres està plena de corbes i de rotondes - somriuen tots dos, avui està inspirat - això deu ser deformació professional.
-Suposo que si... la carrera se us menja el cervell a vosaltres - Fa una pausa, beu el tallat, i s'atreveix amb una pregunta que de cap manera hauria imaginat mitja hora abans - Tu també ets dels que donen tombs a les rotondes, com jo?
-Si, a mi també em costa triar el camí - encén un altre cigarret, mentre es pregunta perquè no havia tingut aquesta conversa fa molts anys i no ara - potser no dono aquesta imatge, potser és que prenc les decisions més fàcils per evitar mullar-me. El Pere deu ser més valent.
-O inconscient, no he sabut mai on s'acaba el valor - Es mor de ganes per preguntar-li per una d'aquestes decisions fàcils, però és clar, la pregunta fàcil és si està pensant en com va decidir passar-se a camins, la difícil és si està pensant en la Maria- i ara, tens alguna decisió difícil per prendre?
-Ara... ara estic en una recta... Tinc una vida massa còmoda - fàcil?, avorrida? Potser haurien estat adjectius més apropiats- Suposo que d'aquí a poc hauré de pensar en comprar-me un pis, anar a l'Ikea, totes aquestes coses que es fan... Potser tornar al poble... Bé, aquesta etapa vosaltres ja l'heu superat.
-Si, ara ja suposo que ens quedarem a Barcelona, el Pere mai s'ha plantejat marxar i jo hi estic molt bé.
-Cap rotonda a la vista doncs?
-De moment no, ara gaudir del pis, si la feina ens deixa.
-Tu també estàs tan atabalada com el Pere?
-Home és diferent, a mi m'exigeixen molt, bé, molt més del que jo voldria, i no gaudeixo tant com ell posant-hi més hores del compte. Potser per això a mi em sembla que treballo massa i ell encara li sembla que s'hi hauria d'esforçar més.
-On treballaves tu? En una consultoria oi? - Prova irrefutable del poc que havien parlat fins ara, que fa mitja hora tampoc s'hauria atrevit a reconèixer .
-Si, hi vaig entrar gairebé sense voler i al final encara m'agradarà. No vegis el que em va costar acceptar la feina.

Riuen tots dos, conscient de que ningú més hi trobaria la gràcia.

-Va ser una bona elecció doncs, no?
-Si, espero que si vaja. Mira, saps què, la setmana que ve m'envien a Donosti a fer un curs i he quedat que passaré a veure la Itziar per Iruña.
-La Itziar! Aquesta si que fa anys que no en sé res... viu a Pamplona ara?
-Si, bé, la veritat és que tampoc no sé massa d'ella. Van deixar-ho amb aquell noi, el cosí de l'Àlex, saps?

El Xavi en té un record més aviat borrós

-Ehhhh, crec que si, que també feia el doctorat, no?
-Si, bé el cas és que no sé si ho han deixat del tot, però ella n'estava farta de Barcelona i se'n va tornar a casa. Ara fa de profe de biologia en un institut... no sé, ja us explicaré que tal quan torni.
-Això, així tenim excusa per fer un altre sopar.
-O un altre cafè! - Ni se n'adona que quan han entrat al cafè creia que no sabria de què parlar amb el Xavi.
-Això! Però el proper cop trio el bar jo, d'acord?
-Em sembla perfecte, ja saps que no m'agrada prendre decisions!