la nit de la seva vida

Ell mirava per la finestra, tot just començava l'estiu però ja feia un Sol espaterrant. Al seu davant s'estenia un prat amb flors i algun arbre dispers, com en un conte de fades. Al fons, no hi podia faltar, un saltant d'aigua, l'aigua de la vida i el verd de l'esperança, allò que ell tant necessitava. Era un paisatge massa meravellós, temia perdre'l de vista, tanmateix no li quedava gaire per deixar de veure'l. No volia apartar els ulls del vidre que l'apartava d'aquell món en el què li hagués agradat pertànyer-hi la per sempre més.
Ja era hora de començar a pensar què faria. Tenia dues opcions, i cap de les dues era favorable per ell. Havia de triar entre la veritat i la mentida, amb la veritat hi sortia guanyant el poble i amb la mentida, ell. Tot i així encara que digués la veritat ni tan sols se l'escoltarien. Portava tota la vida reivindicant les seves idees i defensant les seves teories...S'allunyà de la finestra uns passos i caigué rendit al balancí. Començà a gronxar-se, endavant i enrere, com la vida, just quan va cap endavant torna enrere. L'havia d'empènyer ell altra vegada o ja no hi tenia res a fer?
Agafà un llibre, dels feixucs, dels que costen de llegir, es volia aïllar del món. Aquell, era el llibre que més vegades havia llegit per evadir-se, per oblidar-se de tot. Per entrar en un altre món. Un món on no havia de triar on l'autor ho feia per ell, on ja estava escrit el final, passés el que passés al llarg de la història, el final, sempre era el mateix. Quan li preguntaven si creia en el destí ell afirmava, "els llibres m'han ensenyat a creure-hi". L'obrí per la primera pàgina i les passà una per una, sense ni tan sols mirar-se-les, només va llegir la última frase. Amb això es donà per satisfet. Sabia que aquella nit era el final de moltes coses...era o ell o la seva dignitat.
Es posà la gavardina i sortí, havia de prendre l'aire, s'havia d'aclarir les idees tot era molt confús. Ja era fosc, el verd dels prats s'havia canviat per un negre molt fosc. Al cel blau ja hi brillaven les estrelles, hi distingia la lluna, amb taques. Els arbres semblaven morts, apagats. Els carrers estaven buits. Cada cop faltava menys, havia de pensar què diria l'endemà. Sospesava els pros i els contres una vegada i una altra, fins acabar esgotat. Volia cridar, volia demanar consell, volia obrir la seva ànima però no la volia perdre, volia tornar a somriure i volia plorar. Sempre havia estat un home amb molta empenta, no es pensava res dos cops, sempre havia estat molt impulsiu. El fred se li escolava entre la gavardina, de sobte accelerà el pas, més i més. Pujà aquell turó que havia pujat tants cops. Les cames li feien figa, però no desistia, hi volia arribar. I efectivament, allà seguia, el seu telescopi, pel que havia mirat tants cops. El situà amb les coordenades exactes i observà, cada estrella, cada taca de la lluna. Resseguí amb els ulls tots els punts lluents del cel. Deixà de mirar i s'estirà a l'herba, mirà les estrelles com feia tant que no les mirava. Com qualsevol persona hauria fet, estirar-se i gaudir. Sense pensar en cap teoria, allò tenia el seu encant. Recordava quan era petit...feia massa temps...
Silenci.
Tranquil·litat.
Harmonia.
Serenitat.
...
La vida havia estat massa cruel amb ell, es mereixia uns moments de pau, era llavors quan pensava en tot el que havia fet al llarg de la seva vida i se li dibuixava un somriure, al cap i a la fi, és el que volia fer, volia somriure.
S'havia fet massa tard, era hora de tornar, de despertar d'aquell somni i submergir-se en un son profund que faria que les hores passessin volant, o més ben dit, somniant.
Arribà a la seva habitació, feia aquella olor que tants anys havia sentit, dia rere dia. Es tragué la gavardina i s'estirà al llit, es passà estona donant voltes, reflexionant sobre el que havia de fer...aclucà els ulls suaument...segellà els llavis...s'arraulí en posició fetal...una llàgrima li recorria el rostre apagat, al cap i a la fi, volia plorar...s'adormí.
Somiava...somiava que uns dits immensos l'assenyalaven, que el jutjaven , que se'n reien d' ell que era diminut dins un univers gegantí. Tenia por, estava espantat, una silueta se li apareixia, cada cop es feia més nítida i la podia veure amb més claredat. La reconeixia, i no volia que se'n tornés a anar, no volia que l'abandonés mai. Era una dona, duia un vestit fosc, tenia els ulls verds, com l'herba i l'esperança. Uns llavis rosats li ressaltaven sobre la cara pàl·lida i pigada. Els cabells llisos i negres es deixaven caure per sobre les espatlles nues de la dona. Ell intentava parlar-li, la veu no li sortia. Ella li deia que no tingués por que ella estava allà protegint-lo. Ell, després de molts intents aconseguia preguntar-li què havia de fer. " El que el teu cor et dicti, deixa't emportar" . Ell somreia mentre plorava d'impotència, ja tenia un consell, al cap i a la fi era el que ell volia. La dona es desdibuixà tènuement, mentre ell deia " No marxis mare...". Altre cop els dits assenyalant-lo, homes amb barba rient, el món caient-li a sobre.
Crits.
Desesperació.
Temor.
Angoixa.
Es passà una mà pel front, estava suant. De sobte s'adonà que havia arribat el moment, que s'havia de presentar. Caminà i entrà dins aquell edifici, i després en aquella sala. Tot succeïa massa ràpid, no havia tingut temps ni per pensar què diria. Deu homes assentats davant seu. Un explicava la situació, de fet no feia falta, tothom la sabia. Silenci. Els ulls estaven clavats en ell, la sala l'observava, cada gest, cada mirada, cada paraula. Es sentia pres d' ell mateix. Si no hagués escrit res de tot allò...però necessitava fer-ho.
Ell necessitava reivindicar el que pensava igual que necessitava escriure aquelles línies, per lluitar, lluitar per les seves idees igual que tots lluitem perquè els nostres somnis es facin realitat.
El que havia parlat al començament, es dirigí amb veu severa cap a ell. Li manà que s'aixequés que s'acostés a ell i als altres. Ell instintivament afirmà amb el cap i trigà uns segons a fer el que li havia demanat, no es creia que estigués allà, no estava preparat. No, encara no. Tot seguit l'home prosseguí.
- És veritat tot el què has defensat?
Era el moment, o un sí o un no, un sí o un no, així de simple, instants que desitges no haver de recordar però que els has de viure. Era el moment en què havia de triar, probablement l'elecció més difícil de la seva vida, possiblement la que mai oblidaria. I segurament la més important. Finalment contestà, no tenia més opció, ell només volia cridar, volia desfer-se de tot allò, volia tantes coses...
- No, no és veritat.
- És veritat que el Sol és el centre de l'univers?
- No, no ho és.
- És veritat que la Terra gira sobre el seu eix?
- No, no ho és. La Terra no gira al voltant del seu eix ni tampoc ho fa al voltant del Sol.
Silenci.
Retrocedí uns passos, s'assentà.
Silenci.
Acotà el cap.
I xiuxiuejà "Malgrat tot, es mou".


21-22 de juny del 1633, Galileo Galilei