El violí

Un relat de: homenot

En aquell camp de concentració l'hivern era encara més dur que l'hivern que hi havia a l'exterior. Cada dia hi arribaven milers de persones, i cada dia en morien també milers. Entre tots aquells presoners, que una vegada havien estat éssers humans i ara eren només grotescos ninots d'os i de pell, hi havia metges, advocats, mestres, pintors, fusters, sastres... i enmig d'ells hi havia un violinista.
Un vespre, quan els presoners formaven enmig del camp per fer el recompte diari, el violinista agafà el seu vell violí i es dirigí al bell mig d'aquell camp gelat. I amb els seus dits tremolosos començà a tocar una senzilla melodia que, poc a poc, omplí de música tot el camp. I els presoners, sense saber perquè, començaren a dansar, es miraven als ulls i es donaven les mans. I també molts dels guardians s'hi van unir. Però, el comandant del camp, després d'observar breument tot el que passava, ordenà que els soldats fessin callar el violinista, mentre l'avisava que no permetria que aquell fet tornés a succeir.
L'endemà al vespre, es tornà a repetir aquella escena. El violinista començà a interpretar una petita melodia enmig del camp, i els presoners i molts soldats s'hi afegeixen. El comandant, irat, va fer agafar el violí del presoner, i el trencà en mil trossos davant de tothom.
Al vespre següent, mentre tothom estava formant enmig d'aquella inhumana plaça del camp, el violinista, es dirigí de nou al centre, amb un tros de fusta i un filferro rovellat, començà a tocar la mateixa melodia com si encara tingués el violí. I malgrat que només produïa uns sons incomprensibles i sense gens d'harmonia, els presoners començaren a dansar agafats de les mans, i moltes cares començaren a ser il·luminades per uns tímids somriures. El comandant, fora de sí, ordenà que trenquessin els ossos d'aquell presoner.
I l'endemà, a la mateixa hora, quan els presoners arribaven dels treballs forçats i s'anaven col·locant en ordre per al recompte de cada vespre, d'un dels barracons en sortí una figura tremolosa, amb els braços inerts i embolcallats amb draps bruts de sang. Es dirigí, poc a poc, al bell del mig camp, i un cop allí, començà a moure's com si toqués el violí. Mentre feia aquests moviments, els presoners començaren a dansar i a somriure, i els guardians restaren en silenci meravellats. De sobte, el comandant, ple d'ira, agafà la seva pistola i disparà sis trets sobre el violinista. Després, ordenà que el cos del violinista fos llançat a un dels forns crematoris.
Però, el vespre següent, un estrany silenci regnava en aquell camp. El comandant sortí del seu despatx i anà directament a veure el que succeïa. Quan arribà a la plaça del camp, veié que tots els presoners dansaven i es donaven les mans, com si encara sentissin les notes d'aquella senzilla melodia que tocava el violinista. Els guardians, somreien, i alguns, fins i tot, ploraven. Mentre el comandant restava callat, sense saber què fer, se li acostà un oficial i li digué:
- Senyor, heu intentat matar la vida. I hauríeu de saber que només es pot matar allò que està disposat a morir.

Aquest relat no hagués estat possible sense l'ajuda i la presència de la Meritxell, una persona que ocupa un lloc molt especial a la meva vida. A més, és el primer àngel de crema catalana que conec. Gràcies Meri, per continuar al meu costat malgrat tots els meus defectes i imperfeccions!

Comentaris

  • T'he trobat per casualitat i bona[Ofensiu]
    Romy Ros | 03-08-2010 | Valoració: 10

    troballa que he fet: el teu conte és fascinant i ple de vida, una vitalitat que va més enllà de les paraules i els sons. "Només es pot matar allò que vol morir" Tens tota la raó. Enhorabona, perque el teu relat fa eriçar la pell.

  • He arribat a auest conte...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 02-08-2010 | Valoració: 10

    ...perquè, fidel al meu propòsit , he estat buscant tots els contes de la saga del cavaller i, quan els he acabat de llegir tots, he continuat tafanejant.
    Tendre. Corprenedor. Esplèndit... s´acaben els adjectius. Moltes felicitats, i no paris!
    Jaume

  • hola!![Ofensiu]
    kaly_120 | 20-04-2009

    m'ha emocionat!!

  • no ho he pogut evitar[Ofensiu]
    ANEROL | 30-10-2007 | Valoració: 10

    els meus ulls s'han omplert de llàgrimes. És trobar la bellesa dins la lletjor, és saber anar més enllà de les misèries humanes. Homenot, una abraçada aper tú i la Meri

  • delicios relat[Ofensiu]
    Avet_blau | 01-07-2007 | Valoració: 10

    el que no es pot matar:
    els records,
    un somriure net,
    un posta de sol, qualsevol.
    un t' estimo, llunyà, o d'ahir
    el naixament d' un fill,
    una abraçada amb el cor,
    .....
    i una música
    sortida de l'amor , o del record.

    gracies homenot!
    Avet_blau

  • Matar[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 01-07-2007 | Valoració: 10

    Sí només es pot matar allò que veritablement vol morir, es pot morir per vellesa però l'ésser humà és etern, per exemple les idees no moren mai, i son una de les coses que ens caldria recordar, encara que no sóc un idealista m'agrada que hi haja coses encara que podem anomenar eternes.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: