La memòria de la consciència

o la consciència de la memòria...
Bonics pensaments.
Sempre endavant i amb força.
A vegades poques paraules
diuen moltes coses.

Homenatge a en Joaquim, un ja desaparegut massatgista en majúscules de Mataró. Em fèia massatge i quan arribava al cap, tocant l'inici de la columna vertebral, on hi ha el "cerebelo" (com es diu en català?) en dèia "la caixa dels trons". Era on s'amagava la consciència, la bona i la dolenta. Sempre em fèia una repassada per la caixa dels trons, que ell considerava el centre de l'ànima, juntament amb la panxa, on hi ha el "hara", però això és un altre tema. Bona reflexió Joan i gràcies per recordar-me involuntariament a en Joaquim i les seves mans! Una abraçada.

Aleix

d'on ve i on va?

D'on veniu, a on aneu qui sou i amb qui esteu?

Vinc de Cervera
Vaig a Verdú
Em dic Pere i
no estic amb ningú!

Les preguntes que la ment mou.

Demostra la ciència que la vida a la terra ha evolucionat per una "col.lonització" de éssers vius...

La consciència és una segregació puntual ( Demet)

o és la consciència la que fa la vida?

Existeix el futur? i el passat? serà sempre ARA???

"Lo mató por preguntón". ( no es conya es d'un titular Mexicà)

Que el passat caigui en un abisme ho plantejo en condicional, doncs el que jo penso és que, precisament, el contingut del passat serveix per la construcció del futur. Tot s'aprofita.
Una abraçada
Joanalvol

Potser sí, que tens raó, però jo no sé quin és l'estat natural de l'univers, quan cada nano segon canvia.
Una abraçada

Has plantejat en cinc versos un interrogant d’aquells que sovint m’he plantejat,
si no amb les mateixes paraules ( ja que els mots definitius són tot sovint fruit del moment, de l’experiència concreta, de l’entorn que en aquells instants ens envolta, ... ),
sí amb el mateix fons ( ja que els dubtes que no obtenen una resposta definitiva solen tenir la costum de tornar a visitar-nos, a rondar per sota les nostres finestres, a esperaar-nos pacientment a què els hi donem l’oportunitat d’acompanyar-nos... ).

I crec que potser, només potser, avui i ara et podria respondre que la resposta resideix en negar part de la pregunta, si m’ho permets.
A veure si puc explicar-me entenedorament: És a dir, que el passat és un abisme, però no tot es dissol en ell restant-ne brossa... en mig de l’abis-me, doncs, entre les deixalles inútils resten amagats tresors que de cop son il.luminats per la llum que desprén el record.

T’envio una abraçada vívida,
Unaquimera

La llum és molt probable que ens arribi de la nostra consciència, però diria que la crea l'univers en el seu estat natural.

Sergi

Pot eixir de dins nostre, però què la crea?
Una abraçada
Joanalvol

d'on ix la llum?... Potser de dins nostre però no som conscients...

abraçades
joan