La Judit i el Gerard

La Judit ja l'ha sentit i el segueix. Fa dies que té ganes de veure'l. De parlar-hi. De sentir-lo. Fins d'olorar-lo, ni que sigui dissimuladament. Té ganes de ser mirada, però per ell, quasi sempre aliè, molt sovint ocupat, ja sembla que no és més que una ombra, o una veu llunyana, de vegades quasi un destorb; o almenys això li comença a semblar a ella. Un munt de pensaments volten pel cap de la noia, quasi tots negatius. Se sent poc atractiva des que només té oïdes pel Gerard, des que només sospira per una de les seves mirades, per una de les seves carícies, per una de les seves paraules corteses, tan cares ja de sentir. Tot i així el segueix. Ja deu tornar a ficar-se al seu cau, ple de papers, ple de carpetes, ple de calaixos,... La foto en què tots dos apareixen abraçats mirant a la càmera, simplement com dos innocents amics, somrients, distesos, és l'únic detall que trenca aquella fredor tan lluny d'allò que es podria entendre com humà. El segueix encara que només sigui per dir-li adéu, fins demà, malgrat que potser no li pugui veure ni els ulls. Com podia haver estat alguna vegada tan tendre?

Però realment és atractiva, rossa, amb cabell llarg, faldilla negra curta que ben just tapa la part de la cama que la mitja no arriba a cobrir. S'ha vestit buscant-se tota la bellesa, amb una brusa lleugera de la qual es descordarà un altre botó quan estigui a punt de ser l'objectiu de la mirada del Gerard. Fins per dins s'ha posat el millor que té, les puntetes blanques delicades volten les transparències que cobreixen el seu pit, impossible de ser realçat perquè és perfecte tant en forma com en mesures; les calcetes, a joc amb els sostenidors, haurien fet l'enveja de la més prestigiosa de les models, no per luxoses ni originals, sinó de tan bé que s'adapten a les seves formes. I per què? Un dia més se les traurà, ja a la nit, sense que ningú li hagi dit res de la seva bellesa. Potser és que ja no és bella als ulls de ningú. Potser és que el Gerard ja té una altra noieta al cap, una altra dona al seu cor. I què li importa, doncs, que encara li pugui agradar a algú altre? Per ella, el Gerard ja ho és tot i no canviaria un seu bes per tota una vida amb un altre home.

El Gerard ja és a dalt. Desitjant-ho, la sent de lluny, tot just acostar-se. Coneix molt bé el ritme dels seus passos. Els talons de la noia, no per sorollosos ni estridents, la identifiquen, és ella! Quan entra, ell es gira, mig displicent, però sense voler-li amagar la satisfacció dels seus ulls en veure-la. - Carai, m'ensenya la cara! - pensa la Judit. El Gerard li mostra uns papers de sobre la taula, el treball que tot just havia començat aquella setmana. Ella s'hi acosta amb interès; ell, des de darrera, la mira. O millor, l'admira. Des del cap fins als peus, detenint-se unes mil·lèsimes de segon a cada una de les millors parts del seu cos: totes! les espatlles, ben modelades, fortes, però al mateix temps suaus; folrades totes elles d'una pell molt fina i delicada que faria les delícies del millor tastador; unes espatlles que es farien irresistibles a les dents, als llavis, a la llengua,... I la cintura d'estrella de cine, els malucs de deessa estilitzada de la fertilitat, el culet rodó i amb el volum desitjat, ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys! Encara, abans que ella es giri, li queda mig segon per admirar-li el trosset de cuixa que la faldilleta descobreix, la part de darrera del genoll que es presenta com un niu on refugiar-se, la part de baix de la cama, el turmell, el peu,...


Havent passat aquest segon, tan intens, al mateix temps tan curt i tan llarg, el Gerard tanca la porta al seu darrera i mira els ulls de la Judit, que, en sentir el soroll de la clau, s'ha girat per veure què fa. La sorpresa, l'ofensa i la complicitat es barregen en la seva expressió, en aquells ulls verds tan dolços. Ell li acaricia el clatell i, amb dos dits, li fa el senyal que calli, que no digui res. Ara, amb els mateixos dos dits li cobreix els llavis a ella. No són sols a l'edifici, al contrari, és ple de gent que van amunt i avall treballant, xerrant, passejant-se o tafanejant. El que seguirà, el que seguirà! és difícil d'explicar i al mateix temps és fàcil.
Un trosset de cel s'apodera de la sala, prou fosca ja perquè la llum de la posta se'n faci la mestressa, prou clara per gaudir de la imatge de l'amor en què s'ha convertit la Judit, tota mel, crema i melmelada del millor sabor que us pugueu imaginar. Una mà del Gerard segueix cobrint la boqueta de la noia i l'altra la pren per l'esquena i l'empeny, delicadament però enèrgica, cap a la taula, com si volgués que veiés més de prop la feina en què el noi havia estat obsessionat els últims dies. Els braços d'ella, pels colzes, es recolzen ja sobre la taula. La faldilla definitivament és massa curta per a aquesta posició i mostra finalment la part de la cuixa lliure de les mitges, el començament del culet trencat, en una simfonia de colors, per les primeres puntetes de les calces, blanques, immaculades contra rosa de jardí. Ella gira el cap vers a ell, amb expressió a un temps de renyar-lo, a un temps de desig. Veure-la així la fan la més plaent de les flors, flor maragda dels ulls, flor rosa de les natges, flor blanca de les calcetes, flor daurada dels cabells,...

El Gerard s'ajup, la pren pels malucs. Li fa pujar el culet, ella encara el puja més, volent mostrar ja el màxim del seu sexe, cobert encara per la blancor de les calcetes, prou delicades per deixar intuir la vulva i el cul, prou tupides per dissimular la humitat que comença a dominar el seu interior. Amb el cap recolzat a les anques de la Judit, dos dits del Gerard passen amunt i avall, avall i amunt, des del foradet del darrera fins al clítoris, per sobre de les calces. La Judit no pot aixecar més el culet, no pot obrir més els seu sexe; tot el vol oferir al seu amor ara que, per fi, sembla haver-la tornat a mirar, haver-li tornat a recordar, amb les carícies, amb les paraules que li regala (princesa, cel veritable, amor, trosset de glòria,...) que no hi ha dona com ella, que mai no hi ha sigut i que mai no hi serà! No, no pot obrir-se més, no pot regalar-li més el seu interior i comença a sospirar, a somicar, com si supliqués el compliment del seu desig! El Gerard, ja ben afamat, baixa les calcetes, lentament, a poc a poc, amb suavitat i decisió al mateix temps. La visió és la millor de les obres d'art, conjunció de tècniques, d'estils, de genis! La naturalesa i l'obra mestra de l'artista. La natura, fent-la tan perfecta, amb totes les tonalitats del rosa, fins al marró, passant per tot l'arc de colors i llum. La Judit, encara ajudant allò natural, amb la seva posició, amb la seva faldilleta, ja arremangada fins a la cintura, amb les mitgetes, encara posades al seu lloc, com si no s'haguessin assabentat del terratrèmol que sacsejava tota la noia, tan suaus i tan delicades, només superades per la perfecció de la pell lliure de la cuixa, les calcetes, quasi als turmells perquè no impedissin tota la ofrena al príncep. I ajudant encara la creació amb la veu d'àngel, musical, que no para de fer petits crits, que no acaba de dir ais, i uis, i ois! I fent-la més perfecta tanmateix amb el moviment rítmic del culet, amunt i avall, avall i amunt, ara cap a l'esquerra, ara cap a la dreta.

L'home, ja afamat per la visió i pels dies de treball que ara sembla tan llunyà, tan sense sentit, necessitat de satisfer la seva gana, de prendre l'aliment que tan generosament li ofereix la nena, atura momentàniament el seu moviment subjectant-la fortament per les galtes del darrera i aixecant-la, si és possible, encara més i acostant la cara al sexe ofert, besant-l'hi amb uns llavis tan calents, quasi, com els d'ella, que li tornen el petó. Unes gotetes de la millor ambrosia llisquen llavi avall; la llengua surt de seguida i se l'emporta cap a dins de la boca. Els petons es succeeixen. El nas fa festetes al foradet del cul, a la vagina, al clítoris, als llavis, a les anques, a la cintura,... quant feliç que és d'olorar el sexe de la Judit! La llengua li entra, li surt, la llepa tan fort com pot, la llepa tan suau com pot, ara els llavis, ara el culet; ara li mossega les anques, ara li acaricia les ingles, ara li arrenca tres pelets del pubis, tan ben fets, ara visita la vagina, amb dos dits lluitant amb la llengua per veure qui entra primer i qui aconsegueix anar més endins, per veure qui arrenca més paraules boniques, qui un sospir més sincer, qui un moviment més plaent! El Gerard s'alegra que mai no hagués estimat el sexe d'una dona abans que el de la seva enamorada, que mai abans hagués sentit cap desig de beure's cap altra dona fins que va embogir per la seva Judit. Li agrada pensar que ella ha estat la primera i que serà l'única. Sabia que, si no, el desencís i el disgust li omplirien el cor en veure que com ella no en trobava cap més, tan gustosa, tan tendre, tan generosa,...

Els moviments de la dona, seguint el ritme accelerat dels sospirs, es fan més ràpids, més voluptuosos... Com si rebés, amb alguna forma de telepatia, els pensaments del seu príncep. A fora se sent un creixent soroll de passos, algú s'acosta, algú vol entrar, però, diuen, - no es pot obrir la porta, que és estrany!-, unes veus, sembla que masculines, fan: - no entra la clau!- La Judit no para, malgrat la por, de moure's i de mostrar el culet, de donar la seva vulva, que la sap ben apetitosa, a la boca del Gerard. Els seus sospirs no poden baixar d'intensitat, tampoc els crits, encara que temi pel risc que se sentin! Els de fora sembla que, rendits, s'allunyen. El Gerard, sense parar d'acariciar, de besar, de llepar, de mossegar delicadament, s'enorgulleix internament d'haver deixat la clau posada a la part de dins de la porta, preveient que era impossible que passessin cinc minuts sense la visita del pesat de torn. Ella esclata, s'allibera; un nou concert, ara presto non troppo li surt de la delicada boqueta. Ell no dóna l'abast: per fi se la menja! per fi la be
u! per fi la sent, l'olora, la degusta! Les mans són ara a les anques acompanyant el ritme; ara als llavis ajudant-los a obrir-se més; ara al pubis pentinant-lo i despentinant-lo; ara jugant amb el clítoris, massa delicat ja per no arrencar nous ais i uis a la seva mestressa; ara els dits van a la pròpia boca per no deixar ni una mica de gustet sense beure's; ara al foradet del cul per fer-li unes carícies, que ben delicades i ben suaus, amb els dits ben untadets, són guaridores dels últims malets soferts; ara una mà va al melic, i ara al pit, a les costelles, al coll, al cabell, al nas, al front, a les orelles,... i de seguida cap al peu, cap als turmells, cap als genolls, pujant de nou les calcetes cap a les cuixes, cap al sexe tapant-lo momentàniament per tornar-lo a descobrir i besar-lo repetidament, baixant-les fins als genolls i fins als turmells de nou; ara uns dits van cap a dins les mitges per tocar la suavitat de la cama i cap al clatell un altre cop. I amb la boca al sexe, al volcà de sensacions inoblidables, ple de lava calenta, àcida i dolça a un temps amb el resultat del millor gust que ha fet la natura. Tremola, les cames flaquegen, però el culet no baixa, ni es tanca la vulva en una generositat molt gran cap a l'home i cap a ella mateixa. Tornen a trencar-se els crits, tornen a sorgir paraules màgiques: gràcies, t'agrada? em tornes boja! em fas molt feliç! no me'n deixis ni una goteta que vull estar molt neta! beu-me tota perquè sóc teva! ai! ui! oi! Se sent feliç de veritat, se sent dona, se sent animal, se sent un àngel, una santa, una verge en comunió amb la natura i, a un temps, amb l'esperit; se sent fent el que ha de fer, se sent plena!

La faldilleta torna avall, però les calcetes li són preses i van a parar a la butxaca dels pantalons del Gerard, cosa que els forma un segon bony, aquest més escorat cap al costat dret que l'altre, una mica més centrat. Després d'un curt i sentit petó als llavis, acluca els dos ulls, ara un, ara l'altre, i obre la porta i se'n va. Ella s'aixeca i ell té temps encara de girar-se i enviar-li un petó. Encara, ja lluny, veu com es treu les calcetes i la mira, les olora i les besa. La Judit, encara tremolant, se'l mira amb agraïment i, ja, amb una melangia que comença a fer-se-li difícil de suportar. Sonen passos, però sap que no és ell. Lluitant inútilment per allargar la faldilleta, que ara, sense calcetes li sembla més curta que mai, surt de la sala al cap de dos segons. La cara de sorpresa dels dos homes que tornen amb una altra clau augmenten la vermellor d'unes galtes que la fan decididament irresistible, però, lluny de parar-se, massa nerviosa i quasi avergonyida, s'allunya amb el seu caminar tan natural com elegant sota la mirada dels dos nois que admiren aquell culet que s'endevina sota la interessant faldilleta.