Cercador
La joia de viure. [temps real de lectura: 3 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Passats uns anys, quan ell ja era titular d’universitat i ella, amb trenta-tres, havia obert la seva pròpia joieria, decidiren ampliar la família. El primer fou rebut com una benedicció i l’arribada de la segona, dos anys deprés, acabà d’omplir-los de joia: ja tenien la parelleta.
S’havien conegut a La Jolla —San Diego, California—, però no a la universitat. Ella era de La Vila Joiosa —Marina Baixa, País Valencià— i ell barceloní, i havien coincidit en un mirador solitari sobre els penya-segats. Ell la sentí parlar pel mòbil, en valencià, i en acabat es presentà; xerrant, xerrant, decidiren sopar plegats, i besant-se, besant-se acabaren passant la nit junts. Mesos després, ja de tornada, ella se n’anà a viure amb ell a Barcelona. Especialitzada en gemmologia, trobà feina en una joieria del Passeig de Gràcia. Ell, amb la tesi acabada, entrà com a professor associat a la Politècnica.
Estaven ben convençuts que, tant la joia com les joies, un cop teves ho eren per sempre, però s’equivocaven.
Aquell dissabte a la tarda s’havia endut la canalla a la joieria perquè ell, a casa, tenia una pila d’examens per corregir i necessitava tranquil·litat. S’entretindrien a la rebotiga amb els estris de dibuix qui hi guardava. Ella, darrere del mostrador, atenenia uns clients quan algú demanà entrar. Ocupada en mostrar-los un penjoll, no prestà atenció al nouvingut, obrint-li la porta maquinalment. Quan alçà la mirada, la pinta d’aquell individu no li agradà i amb el peu cercà el botó de l’alarma connectada amb els Mossos. No s’equivocava: sense preàmbuls, l’home els encanonà amb una pistola i els obligà a passar a dintre, on devia suposar que emmagatzemaven les existències. Abans d’obeir-lo, ella premé discretament l’alarma.
Contrariat en veure els infants, l’home feu estirar els demés, bocaterrosa, es despenjà una motxilla i, mentre la subjectava, oberta, amb la mateixa mà amb què amenaçava els nens empunyant l’arma, l’omplia amb l’esquerra repassant prestatges. Acabava d’ordenar a la mestressa que s’aixequés i obrís la caixa forta, quan sentiren sirenes al carrer, cada cop més a prop. No s’ho pensà dues vegades: deixant caure motxilla i pistola, d’una revolada agafà les criatures, una amb cada mà, i es precipità al carrer, just quan un cotxe patrulla muntava sobre la vorera i es clavava a mig pam de la paret. L’home quedà retingut al llindar de la porta, però a banda i banda els nens quedaren esclafats.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLXII (tema: JOIA) i consta de 400 paraules —entre elles "benedicció" i "solitari"— segons el comptador de Microsoft Word.
S’havien conegut a La Jolla —San Diego, California—, però no a la universitat. Ella era de La Vila Joiosa —Marina Baixa, País Valencià— i ell barceloní, i havien coincidit en un mirador solitari sobre els penya-segats. Ell la sentí parlar pel mòbil, en valencià, i en acabat es presentà; xerrant, xerrant, decidiren sopar plegats, i besant-se, besant-se acabaren passant la nit junts. Mesos després, ja de tornada, ella se n’anà a viure amb ell a Barcelona. Especialitzada en gemmologia, trobà feina en una joieria del Passeig de Gràcia. Ell, amb la tesi acabada, entrà com a professor associat a la Politècnica.
Estaven ben convençuts que, tant la joia com les joies, un cop teves ho eren per sempre, però s’equivocaven.
Aquell dissabte a la tarda s’havia endut la canalla a la joieria perquè ell, a casa, tenia una pila d’examens per corregir i necessitava tranquil·litat. S’entretindrien a la rebotiga amb els estris de dibuix qui hi guardava. Ella, darrere del mostrador, atenenia uns clients quan algú demanà entrar. Ocupada en mostrar-los un penjoll, no prestà atenció al nouvingut, obrint-li la porta maquinalment. Quan alçà la mirada, la pinta d’aquell individu no li agradà i amb el peu cercà el botó de l’alarma connectada amb els Mossos. No s’equivocava: sense preàmbuls, l’home els encanonà amb una pistola i els obligà a passar a dintre, on devia suposar que emmagatzemaven les existències. Abans d’obeir-lo, ella premé discretament l’alarma.
Contrariat en veure els infants, l’home feu estirar els demés, bocaterrosa, es despenjà una motxilla i, mentre la subjectava, oberta, amb la mateixa mà amb què amenaçava els nens empunyant l’arma, l’omplia amb l’esquerra repassant prestatges. Acabava d’ordenar a la mestressa que s’aixequés i obrís la caixa forta, quan sentiren sirenes al carrer, cada cop més a prop. No s’ho pensà dues vegades: deixant caure motxilla i pistola, d’una revolada agafà les criatures, una amb cada mà, i es precipità al carrer, just quan un cotxe patrulla muntava sobre la vorera i es clavava a mig pam de la paret. L’home quedà retingut al llindar de la porta, però a banda i banda els nens quedaren esclafats.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLXII (tema: JOIA) i consta de 400 paraules —entre elles "benedicció" i "solitari"— segons el comptador de Microsoft Word.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]