LA GÀBIA

Ha pujat al tren amb una bossa bruta i esquinçada prou pesada perquè el llom se li doblegui en l'esforç. En Manuel Medina va complir la passada setmana 63 anys. I avui li sembla que les agulles de la feixuga esfera corren imparables des del passat fins ara per darrera la finestreta del tren, corren inflexibles damunt les ones estripades del mar que es baten amb força contra la costa retrocedint i altra volta, retrocedint i altra volta... En Manuel Medina va complir la passada setmana 63 anys. I avui, quan ha acabat la feina, el cap d'obra li ha donat la carta de comiat li ha donat un copet a l'espatlla i li ha dit: "Noi, les coses estan malament! Estan parant les obres, les ventes cauen, el constructor ha destinat la primera i la tercera fase finalment a oficines... Sembla que la gent ja no està per comprar pisos! Després de tots aquests anys de glòria endevino dies difícils. Veurem a on anirem a parar..."
En Manuel Medina va complir la passada setmana 63 anys i mai no ha pretès anar a parar enlloc. De retruc, va venir a parar aquí, a una ciutat que gairebé no coneixia, on no hi coneixia ni la gent ni l' idioma que ostentaven. Hi coneixia un amic dels seus pares que havia arribat anys enrere arrossegat per la gana de la postguerra i coneixia que era una ciutat industrial que necessitava mà d'obra forta i barata per aixecar aquell país petit però de grans aspiracions obert al mercadeig del mar.
Pensa amb els ulls fixats en la immensitat blava que es remou darrera del vagó, com li donarà la noticia a la Josefa. Sap que no s'ho prendrà gens bé. Que dramatitzarà l'escena talment com un personatge dibuixat per Lorca. ¿I que vamos a hacer ahora Manuel?¡A ti ya no te va a contratar nadie y la pensión se te queda en una miseria!. En Manuel sap que se'n sortirà tranquil·litzant-la amb un savi ¡De peores hemos salido, mujer! I la Josefa se'l voldrà creure i sospirarà i tornarà a l'àlgebra de la patata bullida, els ous i l'arròs. En el somriure dibuixat d'en Manuel s'hi endevina la seva satisfacció per la noticia rebuda. Bàsicament té dos motius per alegrar-se'n. El primer per important, els seus ideals. Menjaven ell i la seva família del maó i el ciment però aquella bogeria de l'especulació s'havia convertit en un parany. Havia de treballar més de cinquanta hores a la setmana per poder guanyar un sou que li permetés pagar l'alt preu d'un habitatge i poc més. La seva dona i ell han estat sempre persones austeres. Pagar l'alt preu d'un lloc on viure, menjar i les despeses bàsiques. Res més. A prop de seixanta hores a la setmana i res més. I tot i així a la Josefa i als seus quatre fills els hi sembla que tenen sort de pertànyer a la inacabable saga de classe mitjana de gent humil que corre amunt i avall amb la llengua fora pels carrers d'aquest tros de geografia. A en Manuel no. A en Manuel no li ho sembla. Ell té ben instal·lada al moll dels ossos la consigna esos capitalistas que oprimen a los trabajadores. El segon motiu i definitiu pel que en Manuel està content d'haver estat despatxat, és que a partir de demà podrà portar cada matí els seus canaris a cantar al parc que té just davant de casa.
Ha reconegut en el paisatge l'olor de la llar. La veu impersonal de cada dia anuncia que la següent parada és la seva, arrossega com va pot la bossa fins a la plataforma, espera que es despleguessin els graons i es dirigeix amb la dignitat que desprèn el seu gran bigoti a comunicar la bona nova a la seva família.
















És dilluns d'inici de primavera. El sol comença a coure com li agrada a en Manuel, deixant espai a un aire fresc que amb les hores li refreda els extrems de les orelles. En Manuel ha baixat al parc ensumant la flaire d'unes eternes vacances i aquest matí els colors se li desprenen amb una intensitat majestuosa, els verds d'aquest pulmó artificial que emergeix sobre ciment inunden la sequedat de viure amb l'avui agradable i sempre afanyós, líquid blanc de l'existència. El canari xiula melodies del tot sabudes, entonant la música que en Medina composa al seu cap expressament per aquest dia.
S'ha assegut al banc de sempre i ha tancat els ulls. Ha restat així una bona estona, salivant un d'aquests preuats instants que a vegades ens llisquen entre els dits. Després ha obert aquestes negres esferes esmorteïdes per les cataractes i ha percebut el silenci. El parc està buit, els bancs ben buits, els gronxadors buits, la sorra quieta, fins i tot la font ha deixat de fer dibuixos d'aigua. En el silenci el petit bec no abandona l'aire musical que s'incorpora a la quietud. Just en aquest moment en Manuel, ateu convençut, pensa que està tastant el cel en vida.
I de cop, com passa sovint quan un aconsegueix atènyer el cim de la felicitat, pateix un atac de vertigen i cau bruscament. El silenci s'allargassa i se li torna incòmode, carregat d'absències. Es descobreix sol sense ningú al seu costat a qui dedicar la reconfortant escena viscuda. El batec del cor es traspassa a la gola, insistent, incessant, nerviós. Mira al seu voltant una i altra vegada esperant un peu, una veu, un gest conegut que trenqui el silenci. És dilluns d'inici de primavera i en aquest barri tothom ha anat a suar el pa que després anirà a parar a taula. I s'imagina els dies que passen un rere l'altre fins a la fi amb aquest terrible nus que l'ofega. Sent unes passes pobres, feixugues, mira impacient. Les coneix, reconeix qui es recolza sobre aquestes cansades cames. És en Nano.
En Manuel baixa els ulls, el nus se li fa insuportable i només troba consol si el fa lliscar llàgrimes avall.
Quan al 1981 en el Xè congres del PSUC el seu secretari general va expulsar del partit comunista als anomenats pro soviètics, va transcendir a la immortalitat des de la seva insignificant història encarnat per uns en àngel i per altres en el mateix dimoni. Els qui s'autoproclamaven marxistes-leninistes van posar creu de per vida a qui havien confiat la seva pròpia ànima. I es que hi ha quelcom molt pitjor que un capitalista per a un admirador de Lenin: els traïdors al centralisme democràtic.
No et fiïs mai dels imparcials, deia Bertol Brecht. I Medina s'ho havia instaurat també com a insígnia. Així que va renegar sense dubtar-ho dels fins ahir camarades que havien caigut en el parany de la Perestroika, sotmetent-se així a la teranyina de la socialdemocràcia, posant catifa a la casa comú. Ell, que continuava encenent ciris a Stalin i a la gloriosa revolució d'octubre, que encara es somiava protagonitzant Els deu dies que van commoure el món amb el puny alçat i prenent el Palau d'Hivern. A ell, que li havien assegurat que les seves mans eren el seu capital i que tot i el seu analfabetisme podia rastrejar les costures dels intel·lectuals a qui només necessitava en l'ús circumstancial del moment concret, i podia discutir amb propietat i segons el mètode del materialisme científic, del materialisme dialèctic, del capital, de la plusvàlua, de les Tesis d'Abril. A ell, de qui escoltaven en cercle i amb prudent atenció paraules deslligades en frases penjades, al·legories sobre un món partit en dos: els tirans i els sotmesos, els opressors i els oprimits, els capitalistes i els treballadors. A ell, que li donaven la raó els més bells versos de Neruda i Alberti. Ell, que formava part de l'avantguarda que canviaria el món i passaria a la posteritat per haver-se allistat a les files dels alliberadors, dels abnegats, dels màrtirs, dels somiadors. Ell, per principis, no va dubtar en renegar de les velles amistats avui traïdores. De l'Antonio, d'en Llopis, del Miguel, del Nano...
I quants bocins de vida van escapar dels dits treballats d'en Manuel? Quants es van escórrer entre les durícies de les seves enormes mans? A saber: unes quantes xerrades amb l'Antonio al plegar de la feina, les sortides al parc amb en Nano i els seus canaris molt més parladors que els seus, les escapades al bar amb en Llopis a esquenes de la Josefa, les cendres de les batalles viscudes de costat amb en Miguel, i el més feridor: l'aniquilació d'aquell invisible cordó fratern que un dia els havia unit a tots.
El Nano és un jubilat vitalista. El Nano és un adult vitalista. El Nano és un adolescent vitalista, un infant vitalista. El seu cor no va poder aguantar tanta vitalitat i l'any passat corrien ell i la seva jove carretera amunt a l'Hospital d'urgències, a on d'urgències li van adherir un marcapassos. Va obrir una pastisseria al barri fa gairebé quaranta anys. És un mestre dels dolços. Tot i que des de l'ensurt ja no es fa càrrec de la botiga, només cal apropar-se a un pam del seu alè per ensumar la flaire de crema i xocolata i nata i pa de pessic que transporten l'ànima a la vall de la infantesa.
El dit gros del peu dret d'aquest personatge esquifit s'aboca a aquest dia clar pels fils d'una tendra espardenya sargida. Des que va morir la Teresa que ve cada dia a la plaça. Li agrada seure al banc del costat de la font perquè les gotes d'aigua que s'escapen li fan pessigolles per sota el nas, això realça encara més el seu etern somriure. En aquest somriure sempre hi és present Ella. El seu record, el seu rostre, la seva presència, la felicitat d'haver-la coneguda, d'haver-se'n enamorat i d'haver compartit la vida amb el mirall de la seva entrega. Així passen molts matins en Nano i la Teresa, asseguts tots dos sota la font del parc, somrients, esperant les volàtils espurnes d'aigua. Darrerament, des que la pluja és escassa i les autoritats competents han anunciat restriccions, els despertars d'aquest home s'han assecat en l'espera. En el seu optimisme en Nano no ha deixat de vindre confiant que algú giri la clau de l'aigua que farà ballar a la font.
Aquest rictus a l'alça del Nano - Ramon Sirera García - és un somrís de pedra, una espècie de paràlisi de l'òrgan de la paraula. Perquè des de petit que jeu aquí, en aquest buit saló de glaç, trepitjat per les empremtes que han deixat els homes al llarg dels segles. Subsumit en la incomprensió del què l'encercla va resold
re, ja fa molt temps, callar la malaltia de l'estupidesa humana fent entrega d'un simple moviment de llavis.
Ha passat pel costat d'en Manuel i ha dedicat al seu cap cot uns sorollets que com a tic irreverent fa espetegar amb la punta de la llengua. No n'ha esperat contesta i ha anat a seure al seu tron d'aigua eixuta. Des d'allà es mira a en Manuel. Continua amb els ulls fixats a terra, en posició abatuda. Pensa que en Medina és un bon home, tal vegada un xic ofegat pel corc del dogmatisme, però sap del cert que ell i aquell qui s'ha quedat clavat a l'escorça es troben en l'horitzó, tots dos reneguen de la justícia que ha pintat al món de dol. Hauria volgut dir-li alguna cosa, avui és dilluns i en Manuel hauria d'estar treballant. Aquí els dilluns, xiuxiueja a la Teresa, només hi som tu i jo. I l'home sembla fotut. Però coneix a en Medina, sap de la seva tossuderia, la coneix prou bé. La coneix perquè aquesta tossuderia va donar per finalitzat cert dia un amistós diàleg obert.
Hi va haver una època que va esclafar la ironia somrient d'en Ramon Sirera. Va topar amb la cruesa, i el cinisme no va poder sobrevenir. Els pares d'en Ramon tenien un petit establiment de gelats i llaminadures al centre de la ciutat i a la rebotiga hi vivia en Gregorio.
Ah Gregorio! Quan vaig saber del teu òbit per el diari dels meus esmorzars! Devies arrodonir els 90, havies viscut una vida complerta i darrerament només en respiraves l'excedència! Avui omplien de reconeixements la teva carcanada i et fonies amb la pols de la terra que defensaves per els qui la treballen des de la seu d'un atrotinat comitè central!

En Gregorio era un bon amic del pare d'en Nano, en Josep, i un dels homes més perseguits pel regim franquista per la seva condició de membre de la direcció de la oposició organitzada.
L'agitada vida d'un dirigent clandestí passava per l'exiliada ruta de França Mèxic Moscou Espanya. Les èpoques en les que en Gregorio - àlies Anastasi - vivia en l'exili interior, les passava amagat a la rebotiga dels gelats, fent anar les cordes d'un exercit de marionetes ( havien de ser marionetes forçosament. En l'esforç violent de la lluita, al diccionari de la vesània, les estructures havien de ser piramidals per salvaguardar la identitat dels camarades. Quan guanyessin arribaria la llibertat. ) orquestrades per acabar amb la barbàrie de la dictadura.
El pare d'en Nano reverenciava la entrega d'aquell home. En Josep havia estat cridat a files a finals del 38 per l'Exèrcit Popular de la República. Quan va convertir-se en perdedor va creuar la frontera del nord, es va topar
amb el nazisme, es va instal·lar a París i va creuar la frontera de tornada a finals dels 40 de la mà clandestina d'en Gregorio.

Així que en Josep tenia incrustada al seu paladar l'estratègia militar, la dialèctica de la guerra, la sempiterna dansa macabra. Si algú li hagués demanat a en Josep que pintés de nou el món, hauria cridat fins a esgargamellar-se un blau d'harmonia intens però per força se li confonien els vermells assassins i punyents per arribar-hi.

En Josep es va casar i es va incorporar al gremi de botiguers des de la gelateria de la seva dona. Quan van formar família, els desesperats clotets de les galtes de la seva enamorada van implorar-li que abandonés el perillós combat d'amagades. En Josep s'hi va avenir de pur cansament, però quan en Gregorio, quan l'Anastasi li va suggerir que la rebotiga seria un bon amagatall no s'hi va poder negar. En Josep, fidel a la promesa que havia fet a la seva esposa, no sabia de l'activitat de la organització però podia encara pertànyer gràcies a la seva contribució procurant la lloriguera al llop. S'ho van fer vindre bé durant uns quants anys, després tot va anar molt de presa. En Ramon ho recorda així:
S'escorrien les engrunes dels anys 60 i ell i la seva dona gaudien a cavall del seu Simca 1000 color vermell de la dèbil prosperitat econòmica que havia procurat el Pla d'Estabilització. Respiraven la fi de l'autarquia econòmica amb l'esperança que la incipient obertura donés ales a l' utopia roja que havien heretat dels seus ascendents. Amb la Teresa van decidir comprar un local amb vivenda que havien vist a un barri dels afores, es pensaven traslladar allà amb els pares ja cansats pels anys i ampliar el negoci i el patrimoni familiar convertint les llaminadures en tortellets. Però un suat diumenge de mudança tot se'n va anar en orris. Té gravat al seu cap els dits llefiscosos de la policia empastifats per un grapat de caramels d'agost mig desfets que havien pres del mostrador. Els dits banyats de maduixa i llimona àcida estomacaven amb decisió i bravesa la cara arrugada de son pare, l'agafaven per la solapa d'una bata marró de servir gelats, estrenyien el coll, després li obrien la gola i li feien empassar una barra de gelat de torró d'avellana, delícies de nata amb trossets glaçats de xocolata, sorbet de vainilla amb xarop de grosella, un paquet de cucurutxos de galeta farcits. Després en Josep va vomitar damunt els testicles d'un dels sàdics i no va poder evitar esclafir una gran riallada. Atacats en el seu honor i la seva virilitat es van endur al rojo de mierda i ja no el van veure més. Dues setmanes després els anunciaven que el seu pare havia mort d'una aturada cardíaca a l'hospital del centre penitenciari. En pocs mesos la mare el va seguir d'enyor. En Gregorio, gràcies al silenci del seu pare i aixoplugat per l'engranatge del partit, hauria arribat a Moscou per continuar amb la seva àrdua missió.
De pares a fills i cap als nets si no ho obliden: el Nano es sentia hereu de l'heroïcitat del seu pare, convertit ell també en heroi hauria d'invertir la vida en ajustar comptes amb els qui van escanyar la merescuda felicitat de la bona gent. Aquell dia va néixer el fill d'un màrtir. O aquell dia va deixar de morir en Josep. Perquè el Nano renunciaria al que havia de ser la pròpia existència per endinsar-se en el que hauria d'haver estat la vida de l'altri, de l'absent. Ell es convertí en el seu pare, més aviat en la imatge que el Nano tenia del seu pare, la que va construir a partir de la idolatraria de l'absència, de la melangia, de l'enyor.
Va prendre la mà d'en Gregorio, dels camarades, va enconar-se en aquestes idees, al mode de vida del col·lectiu fins que d'això en va fer hàbit i ja no hagués sabut explicar qui era si l'haguessin tret d'aquest cercle identificatiu. Ja va vindre la democràcia i l'estat del benestar, en el que en el fons el Nano s'hi sentia prou a gust. Però ell hagués deixat de ser si no hagués continuat cridant les injustícies socials, els de dalt i a baix, els de dreta i esquerra. Ell hagués deixat de ser si no fos el fill d'en Josep, un lluitador per les llibertats.




Darrerament s'aixeca amb la cara inflada, les bosses dels ulls embruten el verd que esclata des de les ninetes i els seus dits s'engarroten quan pren el raspall de dents. En Llopis es sent cansat i els seus veïns l'encerten quan murmuren que beu molt últimament. Però que ha de fer? Si amb prou feines si sap perquè surt del llit. L'ha pres una boira negre i no sap com desfer-se'n. No sap si vol desfer-se'n. Prova de trobar-se tots els dies a cada mirall de casa seva, al de la cambra de bany, al mirall escanyat de les ampolles buides, al vidre opac que s'endevina de sota les burilles dels cendrers, es mira de front a les finestres tancades, en els vidres translúcids dels aparells, de tots els aparells. Es busca, es busca, es busca... I a qui has de trobar que no estigui perdut Llopis? A on has de buscar si no saps el què?
Pobre Llopis! Va caure del podi dels vencedors, dels poderosos i ara no sap on trobar-se. Era un podi assequible, ajustadet, la engruna de poder era mísera, insignificant. Però, ai pobre Llopis, poder al cap i a la fi! I a on has d'anar ara que la mofa i l'escarni et persegueixen pels corredors, per aquells passadissos on abans els qui et recolzaven s'omplien la boca amb el teu nom? Pobre Llopis... pobre Llopis...!

Aturem-nos en la mediocritat. És potser ara que ens trobem a l'epicentre d'aquestes lletres. És potser en Llopis qui ha portat l'escena allà a on havia de caure. Al nucli dels esdeveniments. Perquè en Llopis ha anat a parar allà a on cap d'ells vol ser. I abans, abans de caure, va estar allà a on tots haurien volgut estar.
Aquest home es un ésser de valor escàs, baix, ordinari. Del seu melic emergeixen corbes ovals que es tanquen al propi llombrígol.

La seva infància s'amuntega en el record d'una casa freda i inhòspita, on la mare emmudia sota el foc d'un pare maleït. Cap apel·lació al tacte, la vista closa dins aquell ombrívol paisatge, l'oïda des d'aleshores evidentment sorda. Sota el seu nas impregnada la ferum de la indecent marginalitat de l'infant i el sabor aspre dels mocs dins la gola. D'aquests cinc sentits, en Llopis, bé hagués pogut extreure'n la resignada humilitat de l'excrement, però ans al contrari els va convertir en àcida revenja. I es va dedicar a regitar la vida amb un estancat i dolorós rancor. Va ser poc aplicat en els estudis i hàbil en l'art de l'excusa i la retòrica. Amb la fal·lera d'abandonar aviat la casa paterna s'entregà de jove al mercat laboral. Comercial de material fungible, amb el seu do de paraula aviat delegat al comitè d'empresa, poc temps després secretari general del sindicat que davalla pel riu més roig del lateral esquerra. El seu parlar és tan taxatiu, que sembla que amagui la veritat absoluta. Els seus moviments es sincronitzen amb la parla i els seus ulls s'han cobert d'un tel d'inestimable valor per en Llopis, un tel enganyós que parla d'un gos indefens sota el morrió de la fera. Aquest tel (la seva millor arma, la més perillosa, la més indecent) el va ajudar a pertànyer als reduïts cercles que es reuneixen a les cantonades de les clavegueres polítiques, a hores intempestives i a plena llum, vestits de pana i xuclant cohibies del cinc, amagant dins el puny tancat que alcen el clatellot definitiu que estabornirà pe
r sempre l'anhel famolenc del oprimit. En el cim d'aquest pujol estava en Llopis en dansa quan l'estratègia de partit va donar un tomb de cent seixanta graus i l'aliat es convertí en indesitjable. En Llopis, que havia estat jugant a la puta i a la Ramoneda (la orella en els crítics i la llengua en els oficialistes de la caseta vermella) es va ensopegar amb la traveta d'un altre fel i va caure en l' infortuni, en la desgràcia del renegat, del traïdor, de l'empestat, del talp sicari. La caiguda hagués estat superable si no fos perquè la seva folgada economia depenia dels qui avui el rebutjaven i les reserves van anar a parar a l'alcohol i van mudar el tel miraculós en un vidre trencat.
Avui s'ha aixecat amb la cara inflada, la boca seca, l'esperit humit. D'un lleu esglai que ha arrencat dels malsons ha decidit sortir a buscar feina. El gep de l'esquena li vigila les passes, que el porten cap al barri atrotinat on hi pernocten els somnis de vells coneguts, de la bona gent encara crèdula, a qui potser podrà convèncer de la injustícia de la seva negra. A on encara potser hi troba un cau on no se li torci el peu. S'ha trobat dempeus enmig de la plaça, ha mirat al seu voltant. A un costat en Nano, a l'altre en Manuel. El fiten, escruten el seu alè perdut, el seu silenci. I en Llopis resta quiet, elevant la barbeta amb la dignitat de saber-se un home de grau major.
Té per costum un cop per setmana de vindre a esmorzar a aquest barri. Ell va néixer una mica més a munt, on per sota els peus s'hi desplega el marbre, però damunt la sorra d'aquests carrers humits hi troba sovint la musa pobre de l'intel·lectual d'esquerres. És un dels autors més llegits a aquest país d'engrunes, pilota i dirigeix un programa de ràdio i és columnista a un dels diaris de major tiratge. Passeja la panxa per dins els cercles dels savis aristotèlics, lamentant amb vehemència que la il·lustració no deixés petjada a la nostrada. Per això estima el nord, i també el bar d'aquesta cantonada a on amb molta tendresa deixa rajar el seu despotisme il·lustrat. En Rosendo es sent orgullós de comptar amb tan cèlebre figura entre els seus clients, i els clients ufanosos de sentir-se deixebles d'aquest nom. I així van fent. Així, ben mirat, així anem fent.
Li agrada d'una manera particular fer la xerradeta amb en Manuel, perquè tot i que s'entrebanca sovint teixint els arguments no és de fàcil apostolat, per sorrut i alhora per la seva senzillesa exquisida. I en Benet, es clar, es creix davant les dificultats.
En Benet Codina avui, com sempre, s'ha aixecat d'hora, ha esmorzat les lletres dels diaris sucades en una gran tassa de cafè ben carregat i s'ha tancat a l'estudi a vomitar sobre el paper unes quantes sentències. I ben aviat ha tornat el mareig. Aquell vertigen que darrerament l'engoleix davant el full en blanc. I es que d'un temps ençà, quan en Benet prova d'arrapar-se com sempre ha fet, als arguments del passat per donar solidesa a les seves màximes, aquests li rellisquen entre els dits. Ell, que s'ha sabut sempre malalt de melangia ha perdut el record. De on neixen les piruetes d'un renaixentista romàntic si la memòria s'esvaeix? A on cau la seva bilis negra? I ara sent una por terrible, i aquesta por ha trencat els mots, i ha corcat la vanitat que l'erigia. En el sentit atac de pànic matinal ha visualitzat en Manuel. És coneixen de fa molts anys, de quan la joventut rebel d'en Benet el va portar a cridar contra la seva pròpia sang burgesa, de quan es va sentir salvat per la seva presa de consciència. L'ha vingut a buscar, a raptar, a exigir-li, a encomanar-li el mapa perdut de la seva identitat. I aquella dona petita i rodoneta que fa galls quan parla i que estima i cura d'en Manuel de fa tants anys li diu que en Medina està al parc amb el canari, ara que no té feina i tot els temps del món per perdre, i en Benet no té ganes d'adular-la com sempre fa, ni de preguntar pels fills, ni "que nos has hecho hoy de comer Josefa?"
Aleshores, just quan baixa el darrer graó de l'escala d'aquest tercer pis sense ascensor, se'l cruspeix un cop d'aire i l'ànima s'escorre del cos. De sobte, en Benet perd el nom, el llinatge i l'aparença i resta sol a la profunditat de la carn. Des de la pell badada es visiona curosament, per res del món vol trencar aquest moment que sap important, diria fonamental en l'art de congriar el que ha d'esdevenir. Despullat de l'anecdotari de la vida, de l'aliment dels reconeixements, de l'economia benanant, de la comoditat intel·lectualista, del seu passat que regita, es fita de cap a peus.
Ara que veu el dibuix simple dels seus llavis, retorna a l'estomac el somriure ingenu de l'infant que l'escridassa, que fa senyals amb les mans. L'anhel rodó en els dos botons dels ulls, rebent l'aprenentatge com a do i obsequi. La fam de créixer del nadó, la llibertat de la justa i exacta humilitat. En l'observació es sorprèn xavalla. Moneda petita del xaval que va ser, de la il·lusió primera. Encerta a tocar amb el seu dit índex la panxa circular, flàccida, amortida. La flacciditat llisca pel cos i s'escola al cervell i l'encèfal esdevé membre de repugnant liquiditat. Un timbrat continu li eixorda les orelles des de on supuren les restes del còrtex cerebral. Sent que es desfà la matèria i que no encerta a coordinar les extremitats amigues, que el paisatge, els colors i les formes no encaixen a cap peça del trencaclosques ja perdut, prova a articular la veu i els sons son primitius, titubeja les paraules, no surt del balbuceig. Ha mort el periodista, l'escriptor, l'engreit, el mestre, l'afortunat. Ha mort l'aparença. Ha mort l'home vençut. Tan sols resta esperar quina serà l'alquímia de la deixalla. Ingràvid sura per l'aire que li sobra a la pol·lució. No té ni idea de quin es el mecanisme que el mou, que el balla. Li han penjat bambolines al paisatge i aquest és ben be com un grapat de decorats que una ma estranya fa moure amb corriola. Fins que arriba al telo de fons, la plaça on l'espera aquesta peculiar concurrència.

Té vint anys i la gratitud intacta, la força intacta, la esperança, la il·lusió. Llança a l'aire proclames com: " Jo vull canviar el món!" o "és impossible que jo pugui ser feliç si el veí del costat no ho és!" o "m'entristeixen les injustícies" i altre cop "es que jo vull canviar el món! Tots formem part d'un gran engranatge i jo sóc una petita peça, com un pistó d'una bicicleta!" Aquest petit èmbol de cor gran es desespera tant amb les injustícies perquè ella no es sent tractada amb equitat. Perquè li agradaria que la vida fos una avinguda molt ampla i molt verda per on un hi pogués passejar tranquil·lament i com bonament li plagui. Amb molt ametllers florits per embellir, cireres d'aliment i perfumat de tarongina. A on l'amor fos sempre incondicional i plogués sovint per purificar el que calgui i el vent bufés amb força quan s'hagués d'endur el sobrer. Que ella creu que l'home és bo per naturalesa, i no vol deixar de creure-ho mai perquè no vol resaviar-se com els cavalls, diu. Navega entre la poesia i la realitat insolent, dels mots n'ha fet un arma cargada de futuro, i a mida que creix avança tenaçment en l'art de la retòrica. Es sap valenta i forta, afable i empàtica. La Laia ha anat cuinant des de petita totes aquestes eines amb l'objectiu únic sota el seu inconscient de no ser mai rebutjada. Encara no s'ho ha admès, (potser d'aquí uns anys, per les circumstàncies, en prendrà la mida,) però el que encadena a la Laia és una por terrible a ser apartada, arraconada. No ens confonem, no parlem de la por a la solitud, doncs sovint és on la Laia hi respira alleujada, Parlem de que la Laia es sap distinta, si mes no els cànons no la convencen i es sent deslligada del seu entorn. En el sofrir del ser diferent es vol sentir acceptada, i aquí hi dedica tot el seu alè.
És la responsable de la revista que fan els joves del barri. Quatre amics que pensen que el món es una merda, s'han constituït en cèl·lula de partit i s'han repartit responsabilitats. Han decidit per unanimitat que la Laia era la persona indicada per encarregar-se de la propaganda.

Ah! No és fantàstic? Mentre la majoria d'adolescents malgasten el temps en trivialitats, ells elaboren informes i discuteixen estratègies com si la vida fos un taulell d'un joc de rol! I no és important això? Ni que sigui en el crostó del món, en aquest cul de barri, ells afavoriran les condicions per a que tot canvi. Fidels a l'apotegma: pensar globalment, actuar localment! Han intercanviat uns quants axiomes, han aprés quins són els autors indiscutibles, han llegit els seus llibres en grup, els han analitzat i n'han subratllat les idees imprescindibles. Així es preparen aquests soldats d'utopies!
I qui diu que la joventut es irresponsable! Ells s'han repartit responsabilitats! Responsabilitats! La Laia té la capacitat de prendre decisions en el que a propaganda es refereix, té aquesta autoritat dins el grup, però haurà de respondre dels seus actes, haurà d'acomplir la tasca encomanada, fer balanç, donar raó. Déu meu! Vint anys i responsable d'elaborar la propaganda que ha de canviar el món! No es admirable?
La Laia s'ha compromès tant amb el col·lectiu que ha oblidat la poesia (si es possible que la Laia oblidi la poesia) i fa l'esforç d'aferrar-se a un pragmatisme que se li esmuny.

Ha de fer una entrevista per a les pàgines centrals i ha pensat amb en Manuel. Sap que s'ha quedat a l'atur i com a exemple de les repercussions de la crisi capitalista li anirà bé. A més treballava en la construcció, li podrà parlar amb propietat de la bombolla immobiliària.
Ella també està a l'atur, però el seu és un atur diferent, no està provocat per la crisis. És un atur estructural, rotatiu, al que als joves ja estan acostumats. En termes empresarials se n'hi diu flexibilitat laboral i paradoxalment aquest atur afavoreix l'ocupació.
Ha sortit al carrer, avui fa un dia preciós! Sospira ben fort i mira al cel amb els ulls esquitxats de sucre. Passa una bandada d'ocells, haurien
d'arribar, comença la primavera,- pensa- però sembla que fugin. Es dirigeix a casa d'en Manuel i per arribar-hi ha de passar per dins la plaça. I quina sorpresa, sembla que hi ha un aplec! Veu a en Manuel al fons, però més enllà hi ha assegut en Ramón Cirera. Potser podria també entrevistar-lo, podria parlar-li del seu pare, els del memorial democràtic li reconeixerien la feina. Clavat damunt la sorra hi ha en Llopis. No es mou però té una mirada recta, ferma. Fins fa poc, a la Laia sempre li havia causat un gran respecte en Llopis, gairebé no gosava ni parlar-ne. Potser sobreestimat. Però ara es diferent, ha caigut en desgràcia. Fins i tot li provoca certa compassió. Gairebé li donen ganes de fer-li a ell la entrevista. Perquè pugui esplaiar-se una mica explicant les peripècies d'un ex dirigent obrer. I en un racó l'il·lustre Benet Codina! Aquesta sí que seria una bona entrevista! Comentada per tothom! Camina a poc a poc perquè ara es sap observada. Arronsa les espatlles en un intent d'amagar el cap, com l'estruç fent-se invisible. La rajola amb un ou dibuixat que està dessota els seus peus li indica que arriba just al centre de la plaça. S'atura, relaxa les espatlles, aixeca el cap i mira al seu voltant Col·locada en aquesta posició estratègica esdevé centre d'atenció i s'hi rabeja. Els altres esguarden a la noieta amb atenció, prenen una actitud d'alerta com si la Laia els hagués d'anunciar quelcom imprescindible. En aquest moment la font torna a mullar amb una força exagerada. I plou damunt la plaça, damunt tots els caps cau l'aigua clara que ha de començar a purificar idees, l'aigua que llevarà l'espuri.

Voldria fer ara una vista panoràmica de les petites crisis d'aquest cinc individus. D'aquestes persones que s'han anat allunyant de qui son en favor de no se sap de qui o de què. Una panoràmica de com la vida ha anat traslladant la fam de canvi a una estancada continuïtat de sempre el mateix. De com la voluntat d'alliberar l'home ha tiranitzat l'autonomia pròpia i la de l'altri.
Un primer pla d'en Manuel, en un racó del que ha viscut, aferrat a una creença fictícia, esperant la revolució dels pobres amb la carta d'acomiadament sota el braç, seguint les directrius que per se eclipsen el solstici. Un primer pla al gran dirigent que somiava i que mai ha arribat a ser.
Un primer pla d'en Nano i al bescanvi d'identitats entre ell i el seu pare. ajustant-se com pot a la medalla honorífica d'home de confiança. A la seva malaltissa dependència al buit de la seva dona i a qui en vida tan sols va saber oferir-li l'ombra del seu propi creixement. A la covardia que l'ha portat a ser un heroi de fireta.
Un pla general de l'avantatjosa subordinació d'en Llopis que no li ha permès mai descans i que en el seu alliberament ha caigut malalt. A la malícia que li ha fet de guia, a aquesta ferida oberta que no ha sabut tancar.
A en Benet Codina i al triomf culte i daurat que li ve del néixer i que ha malgastat a cavall de la seva vanitat. Al desig de ser alguna cosa important i en el camí deixar-se perdre per ancora-se en l'ostentació.
I a aquesta petita poeta que tot just treu el cap al món i que alça la mà cridant "jo sóc aquí! Sóc aquí! No podeu fer com si no ho fos!" I a aquesta cultivada sinergia amb els altres on no és possible la coexistència simplement perquè ella ha deixat d'existir.
I que són aquest grup de cinc orfes d'ells mateixos? No res. L'entelèquia del col·lectiu. Un arma que util.litzarà algú altre.

Sols. Tots ells se n'adonen que estan sols. i davant aquest terror sobtat que també respira dels altres a la Laia se li acut cantar. Ben alt i ben fort Laia! Sorprenentment la Laia ha perdut la seva veu dolça i quan prova d'obrir boca li surten uns gemecs estranys. Una veu breu, discreta, amb poca llum: "t..., t..., t..." . Bens alt i ben fort Laia, va! i de cop es contempla en la metamorfosis: plomatge gris, front, gola i pit carbassa.
Incrèduls i astorats els altres es busquen per acompanyar-se en el que estan vivint. En Manuel vol aixecar-se, córrer cap a la Laia que rep convulsions d'una transformació monstruosa: un bec, unes ales, un cant melodiós i allargat..."t...t...t..." Ben alt i ben fort Laia! En Manuel emet un crit d'alarma: "scaaaaaacgg!" I a en Manuel se li arrodoneixen les ales, té el carpó blanc, la cua negra i una cresta de plomes curtes i blaves. Crida un "scaaaacgg!" amb un crit sonor i ressonant. Ben fort Manuel ben fort!
La imatge de la plaça es extraordinària: En Codina ha començat a treure herbes del seu voltant amb el bec i a utilitzar aquest petit escenari i el seu cant de llarga durada per publicitar-se. Es realment preciós l'ocell Codina, aquest paó de coll i pit de color blau, aquest ocell semi domèstic, ornamental. I en Llopis! Li han sortit unes urpes increïblement grans, un bec ben ganxut i emet un cant greu i molest. El més gran rapinyaire! El Nano vol escapar d'aquesta bogeria però quan comença a córrer, vola a un pam de terra i amb un cant trinat i agut desplega plomes alars i les fa bategar lentament com una papallona.
I el canari d'en Manuel? Els mira espantat i canta: voleu ben amunt vosaltres que no teniu gàbia!
I ells volen, volen...S'eleven verticalment i després baixen amb paracaigudes, es sostenen en l'aire, vol ascendent, vol descendent... Voleu més a munt, més a munt!!!!
I ells, que intueixen el gabial, no gosen sortir de la plaça.