La fugida (follia)

S'apujà el coll de la gavardina i començà a caminar a ritme lleuger. N'estava convençut: algú l'estava perseguint. Ho havia notat en anar al lavabo del restaurant i percebre una silueta femenina. Tanmateix, havia preferit fer veure que no n'era conscient i actuar com si res. En tornar al menjador, havia pagat i se n'havia anat.
Va agafar el primer trencant a l'esquerra i començà a córrer. Els seus esbufecs no el deixaven sentir-hi del tot bé, però estava convençut de sentir les passes de la seva agressora. Va travessar el pont que unia les ribes del riu i s'endinsà a la part antiga de la ciutat. Tot i que no la coneixia tant bé com la nova, els carrerons ombrívols i solitaris el permetrien escapar de la seva perseguidora.
Entrà en la foscor del primer carreró i s'amagà darrere d'un contenidor. En girar-se no va veure ningú. Semblava com si l'agradés jugar amb ell: només es deixava veure en els espais oberts i lluminosos, i s'amagava quan entrava en l'obscuritat. Desorientat, va reprendre la seva carrera.
De seguida tornà a sentir com aquella figura l'encalçava. Va fer un gir de 90 graus i entrà en un carreró que semblava no tenir sortida. S'amagà sota la penombra del tendal d'una peixateria i esperà fins a recobrar l'alè. S'endinsà en aquell atzucac, tot atansant-se a l'únic fanal que il·luminava aquell indret. Només va caldre que posés un peu en l'aurèola desdibuixada que oferia aquell llum per a tornar a sentir la respiració frenètica de la seva perseguidora.
Començà a córrer de nou. Tenia tot el cos completament rígid i se sentia incapaç de mirar enrere. A mesura que avançava s'adonà que el carrer tenia sortida. Malauradament, anava a espetegar al moll. Les llums del port l'encegaren. Tot panteixant, arribà a la vora de l'aigua i saltà. A l'uníson, la seva agressora se li tirà al damunt, i tots dos perderen la vida en la profunditat del mar.
El matà la seva pròpia ombra.