L'home del barret

Al meu poble sols hi ha un parc. Està al bellmig del poble. És l'únic que hi ha, però com que és tan bonic no em trobem a faltar cap altre. A més, és suficientment gran com per a que la gent del poble es puga reunir a passetjar, xerrar, jugar, prendre el sol o simplement estar assegut en un banc. De fet, si alguna vegada t'apropes al parc veuràs un home assegut en un banc. Sempre està assegut al mateix banc, ell sol, però dóna la sensació que està prestant molta atenció a tot el que passa al seu voltant. Li diuen Emili, i diuen que mai ningú li ha escoltat dir ni una sola paraula.

Emili és tranquil, solitari i es passa la vida vegent-la passar. Quan la gent diu "estic fent temps" es refereixen a que el deixen còrrer perquè no tenen res millor a fer, el rebutgen, com si un tinguera deu o quinze minuts que li sobren a la butxaca. En canvi per a Emili fer temps, és aprofitar-lo vegent com la resta de les persones l'utilitzen, i ell mai pensaria que d'aquella manera està perdent el temps, sinó tot el contrari, l'està gaudint, per ell el temps al parc és la riquesa més valuosa que té.

Emili sempre porta un barret. Diu la gent més major del poble que li va creixent molt a poc a poc, que quan va aparèixer al poble un dia qualsevol, portava un barret normal, però que amb el temps ha anat creixent fins arribar a una altura que crida l'atenció de qualsevol.

Alguns diuen que no és el mateix barret, que Emili s'el va canviant per fer-nos una broma a tots perquè és molt bromista. Altres diuen que si es fa gran perquè amaga dins tot el que la gent perd al parc. Altres diuen que es fa gran perquè el barret creix al mateix temps que ho fa el seu cabell o la seua estatura, que ja forma part d'Emili com el seu nas o el seu braç. Ningú sap realment perquè li creix el barret. Fins que Emili i Nicolau es van conèixer i tot va canviar en la vida de tots dos i en la de molta altra gent ( com jo).

Nicolau és un nen de 8 anys i també és poc parlardor. Nicolau té molts amics a l'escola, però si algú li pregunta:
─ A que juguem Nicolau?
Un altre contesta:
─ A amagar-se ─ abans que Nicolau haja dit res.

Ell es conforma amb tot, encara que de vegades li agradaria dir alguna cosa. Quan està soles en sa casa pensa una infinitat de coses, tantes que quasi no li caben al cap. Però quan està davant els amics no sap que li passa que no li ix ni una paraula per la boca.

Un dia Nicolau va anar al parc. Va seure al costat d'Emili i es va quedar vegent com els seus amics jugaven al futbol. Poc després es van cansar del baló i van començar a molestar un gos foraster que aquell dia anava rondinant per allí. Això a Nicolau no li agradava gens, perquè ell estimava tots els animals, però no s'atrevia a dir-los res als seus amics.

Va ser aleshores quan es va produïr un fet insòlit: Emili va fer mala cara com si estiguera llegint els pensaments de Nicolau, i li va posar el seu barret al cap. Tot seguit, aquest va dir:

─ Deixeu el gos en pau!

Durant uns instants tots es quedaren en silenci. Però de seguida van comprendre el secret d'Emili: el que amagava al seu barret eren totes les paraules que no havia dit en la seva vida.

Des d'aquell dia totes les persones que no troben una paraula, una frase o inclús un discurs sencer visiten Emili i aquest, agraït per la visita, els dóna totes les paraules que vullguen. Tan sols s'han de posar el barret al cap i de seguida diuen allò que no eixia.

M'han dit que hi ha persones ben importats que han visitat l'Emili per tal que el seu barret els ajudarà a dir exactament el que tenien a la ment de la manera més bella possible: enamorats, poetes, dirigents del món sencer ( això sí Emili sols deixa al barret als dirigents benintencionats, perquè utilitzar les paraules per enganyar la gent és com maltractar-les.)

Jo mateix, sense anar més llarg, m'he hagut de posar el barret per escriure aquest conte...