Una familia normal

Una familia normal

1.- La meva casa: quin caos!!!

A ma casa hi vivim quatre persones i mitja. També tinguem una gossa. Es diu Tara i realment és molt gossa. Ningú no s'en recorda d'ella, llevat de les poques vegades que s'alça per veure, menjar, o fer alguna necessitat i es clava entre les cames d'algú de nosaltres, i és aleshores quan li oferim la nostra salutació habitual:

-Però quina gossa més "empalagossa", fuig d'ací!!

Això sí, de tant en tant jo li pose de menjar i beure, no penseu que maltractem a Tara, li oferim allò que necessita per sobreviure!. Quan jo em vaig encapritxar de Tara la mare em va dir que jo m'encarregaria d'ella, que jo seria el responsable de la gossa i que ells no s'en faria càrrec en ningun cas. I això és el que faig, sóc molt responsable al respecte i quan és hora de passetjar a la gossa li ho dic a la mare:

-Mare, és hora de treure a Tara a passetjar una estona, que la pobra té necessitats.

És aleshores quan la mare em posa aquella cara de sofriment que no acabe de comprendre molt bé, es posa molt roja i d'una revolada trau la gossa a passetjar. Al cap i a la fi, estic segur que a ella també li fa goig fer un tomb amb la gossa totes les dies per oblidar-se una mica de nosaltres.

La mare repeteix unes tres o quatre vegades al dia ( el nombre de vegades que repeteix aquesta frase va en augment a mesura que avança la setmana, així que el divendres la pot repetir ben bé unes deu vegades):

-Si fora ara m'havera casat jo,... i ni un fill havera tingut!

La mare sempre ha estat una mica exagerada, jo sé que li fa goig encarregar-se de nosaltres, de la gossa, de la casa, anar a fer feina a la cafeteria pel matí i a netejar l'escola per la vesprada, anar a parlar amb els mestres,... La mare té 45 anys i és hiperactiva. Això és el que li diu el meu germà major, a la qual cosa la mare li respon que si nosaltres l'ajudarem una mica no caldria que ella sempre estiguera treballant, dins i fora de casa.

El meu germà és aquell que sempre que passa pel meu costat em pega un calbot i em diu: hola nano!! Què simpàtic és el meu germà, jo crec que es pensa que sóc una espècie de ninot al qui pegar-li calbots per desfogar-se una mica. El Toni també està sempre molt ocupat igual que la mare. Jo crec que ell també és hiperactiu. Sempre està amb els amics, netejant el seu cotxe, anant a la discoteca, festejant amb la nòvia, o treballant a la gasolinera. Sempre té moltes coses a fer el Toni.

El pare és la mitja persona que viu a ma casa. Dic que viu a mitges a casa perque tan sols be per a dormir. Treballa TOT el dia a l'obra. Ell sí que està realment ocupat. Arriba a casa molt cansat i també li agrada repetir una frase al llarg de tota la setmana igual que a la mare. La seva frase preferida és:

-Amparo, ja està fet el sopar? és que estic molt cansat.

L'estona que empra mon pare per menjar-se els ous fregits i la carn a la planxa ( el seu menú no és molt variat que digam), és el que jo utilitze per recordar que tinc pare i quina és la seva cara. Em fa por que un diumenge anem al centre comercial i m'enganxe de la mà d'un altre pare. Aleshores arribaria a una altra casa, i em trobaria amb una altra familia, i és clar, jo em posaria a plorar perque no veuria més la pobre Tara.

2.- La tele : la meva segona casa.

El pare i la mare saben molt bé com aprofitar el temps. Realment aprofiten fins l'últim segon que estan junts. Així, durant l'hora i mitja (minut dalt minut baix ) que es veuen cada dia, encara tenen suficient temps per discutir. A més, tenen una imaginació que ja m'agradaria tindre a mi per fer les redaccions que de tant en tant em demana la mestra. Cada dia un tema diferent ( encara que hi han temes que es repeteixen. Alguna vegada he pensat que podria fer els quaranta principals sobre els temes de discussió del meus pares, i de vegades fer un "remember" per als dies que discuteixen dels temes més freqüents).

La mare: que l'únic que fa el pare és treballar i dormir, que no fa res casa, que és ella sola la que està criant als fills, que ella també guanya diners a casa, que es passa la vida netejant i ningú l'ajuda, que el pare no tanca la tapa del vàter, etc.

El pare: que es passa la vida treballant com un "burro" ( la veritat és que jo sempre he cregut que hi han molts animals més treballadors que un ruc, però allà ell si prefereix comparar-se amb un ruc), que si arriba cansat a casa i encara té que suportar aquestes coses, que quina vida més amarga és aquesta, etc.

També hi ha dies que no discuteixen. Són els dies en que no es diuen absolutament res. Supose que ja es coneixen tant ( 15 anys de casats donen per a molt), que no necessiten ni parlar per entrendre's. I es que es volen molt els meus pares!

Però definitivament, i sense cap mena de dubte, el tema de discussió familiar per excel·lència, gira al voltant del comandament de la tele. Aquest és un tema de màxima prioritat cada dia. Com que som una familia amb interessos culturals ben diversos, no recorde un sol dia durant els 10 anys de la meva curta però intensa existència, en que tots coincidirem a l'hora de seleccionar una canal. Així que de manera implícita hem establert una sèrie de prioritats que tothom compleix:

1.- La meva única oportunitat per veure la tele és quan no hi ha ningú a casa, o quan els que hi han fan altres coses. És a dir, no tinc cap tipus de prioritat. Es veu que ningú de ma casa sap de la existència d'uns drets infantils, i que un d'aquests diu que tinc dret a una cultura i una educació que jo espere obtenir a través de la televisió, d'on sinó?

2.- El segon en preferència és el meu germà que quan arriba a casa, em lleva el comandament sense dir-me res i posa el Gran Hermano, encara que després quan li pregunten els amics, sempre diu que ell no veu aquesta "telebasura", que aquest any no sap ni qui ha entrat a la casa. Jo crec que la màxima aspiració de Toni ( com la meva) és poder guanyar diners ràpidament sense haver de comparar-se amb un ruc com el pare, i ser molt famós per a que tothom el reconega quan vaja per Alcúdia amb un cotxe esportiu últim model que s'haurà comprat, a canvi de que tothom conega la seva vida. És a dir, la finalitat del meu germà a la vida és guanyar un concurs del "Gran Hermano".

3.- El tercer ordre de prioritat ve establert pel moment de glòria de la setmana de la mare. És l'únic moment on tots els habitants de la casa es sentim alleugerats per no haver d'escoltar els crits de la mare ( alguna dia li explicaré a la mare de que va això de la contamincació acústica, no siga cas que ens aparega un policia municipal i ens multe, perque la mare sobrepassa, sense cap mena de dubte el llímit de soroll recomanable establert per l'Organització Mundial de la Salut).
La mare no és molt exigent en quant als programes que veu a la tele. Hi ha prou en que el títol del programa continga alguna d'aquestes paraules: "corazón, rosa, tomate, crónicas i/o dia.

4.- L'últim graó de jerarquia l'estableix l'èsser suprem i indiscutible de la casa: mon pare, que com ja he dit està molt poc temps a casa, però quan hi és, li cundeix molt el temps, ja que ens fot a tots en un tres i no res. Ell arriba a casa, seu al sofà , estirà el braç i de manera automàtica qui té el comandament li'l deposità immediatament a la palma de la mà per por a les repesalies. Al meu pare li agrada qualsevo programa que continga alguna d'aquestes paraules: baló, esport, futbol, partit i/o València C. F.

És a dir, que el que es diu democràtica no ho és molt ma casa. Per a que s'anem a enganyar? hi ha hagut a la història governs dictatorials més democràtics que ma casa.

La tele és per a mi com la meva segona casa: em puc refugiar en ells quan no tinc res a fer (gairebé sempre), i els "habitants" de la tele m'ensenyen tot el que cal saber, perque si ho posen a la tele serà per a que tots s'assabentem del que dieuen, no?

3.- Internet: una porta oberta al món

També m'agrada molt entrar a internet. Allí sí que s'aprenen coses! La mare m'ha posat un horari per poder entrar perque diu que no és bó que estiga massa temps connectat. Així que m'he de conformar amb mitja hora de connexió a casa i una hora més que hi dedique quan dic a la mare que vaig a la biblioteca a fer un treball de l'escola. Fa poc temps que han posat internet a l'ordinador de la biblioteca ( quina iniciativa més bona!), i puc navegar gratis allí, a no ser que algun altre internauta estiga utilitzant-lo.

D'internet m'agrada que pots trobar tot el que vullgues, i no és culpa meva si de cop i volta m'apareix a la pantalla una tia en boles! Hi han pàgines per jugar on-line, altres on el pots descarragar jocs per guardar-los a l'ordinador, altres per xarrar amb persones de qualsevol part del món, o pots utilitzar un d'aquells programes p2p per descarrgar-te música o qualsevol altra cosa que ja tinguen els altres usuaris guardat al seu ordinador.

És molt útil internet. Quan la meva mestra ( que és molt moderna i està per les noves tecnologies) m'encarrega un treball d'investigació vaig a la biblioteca i ho trobe tot en un clic de ratolí. L'últim treball que ens ha manat és averiguar coses sobre la vida de Hans Crhistian Andersen, ja que aquest any es celebra el dos-cents aniversari del seu naixement. El "paio" va nàixer l'any 1805, i jo vaig pensar que no m'anava a interessar gens la vida d'aquest escritor tan vell, que no tindriem res en comú, i que no m'interessava res que no fora des de la invenció d'internet fins a l'actualitat ( he decidit posar aquest llímit temporal al meu saber, perque el meu cap no pot emmagatzemar més informació).

Em vaig posar mans a l'obra i com que una de les coses que sempre diu mon pare és que el treball hi ha que fer-lo ràpid i ben fet, vaig decidir buscar la biografia d'aquest senyor a internet. Vaig engegar l'ordinador de casa ( havia decidit fer el treball a casa perque amb la mitja hora que tinc permés utilitzar l'ordinador em sobrav
a temps), i vaig obrir un d'aquells programes p2p, el símbol del qual és un ruc, i vaig pensar que quin programa millor que aquell per fer el treball, ja que si la mestra em deia que no m'havia esforçat, li diria que he treballat com un "burro" ( en aquest cas seria amb un "burro", però no crec que l'importara massa a la mestra que canviara una parauleta de no res), tal i com diu el pare.

Al rectangle que hi ha al programa per posar les paraules que vols buscar vaig posar el nom sencer de l'escriptor. El programa m'oferia cent noranta-dos mil resultats que havia trobat en 0'37 segons, a això li se diu rapidesa!!! Així que com que no tenia cap preferència , vaig clicar sobre l'arxiu d'un usuari que portava per títol " tot sobre la vida de Hans Christian Andersen". El nom de l'usuari era quina_graci@. El nom de l'usuari no m'inspirava massa confiança perque no hi veia la relació amb un escriptor de contes infantils, però com que el nom de l'arxiu sí que m'agradava em vaig decidir a descarregar-lo.

Després d'onze minuts i trents - tres segons, va aparèixer a la pantalla de l'ordinador una finestra que m'indicava que l'arxiu ja sabia descarregat. Abans d'obrir-lo li vaig passar l'antivirus no fora cosa que algun malintencionat volguera amagar un virus al meu ordinador. Per a virus ja teniem a casa al Toni , que sempre estava clavant-se en emblics, i no feia més que desbaratar el funcionament normal de la nostra vida familiar, com si d'un virus dels més agressius es tractara.

Davant els meus ulls tenia vint-i-una fulles escrites sobre la vida de l'escriptor. Tan sols amb una mirada ràpida a la primera pàgina em va sobrar: aquest treball era perfecte, la mestra es quedaria "flipada" amb el treball.

La impresora va fer la seva feina en cinc minuts. Després tan sols vaig tenir que grapar els fulls i posar-los unes tapes perque el treball quedara més bonic.

4.- Una inesperada sorpresa

El treball sobre Andersen l'haviem de presentar davant tots els companys de classe després d'haver-li'l donat a la mestra. La mestra va voler que jo començara a fer la meva presentació, però vaig notar en la seva mirada que alguna cosa no anava bé. Tanmatiex, jo estava segur que tot aniria bé, amb aquell gran treball que havia "fet".

-Pepa, vol que llegueisca tot el treball?
-No Joan. Ens has portat un treball molt gran i estariem ací tota la classe llegint-lo. Així que ens faràs un resum.
Ací ja van començar a anar malament les coses ja que no havia llegit ni una sola paraula del treball, tan sols el vaig imprimir. Però em vaig llançar...

-Hans Christian Andersen va nèixer el 2 d'abril de 1805 a Odense (Dinamarca - fins ací era fàcil perque això era important. Després vaig decidir saltar uns quants paragràfs:

-A partir de 1831 va vitjar molt per Europa i una visita a Alemanya va inspirar el primer dels seus relats de viatges- tot anava bé, uns quants paràgrafs més avant i a continuar...

-No obstant, la fama d'Andersen es basa en els seus contes de fades - açò segur que és el més important de tot, i ara a rematar la faena:

-Andersen va escriure més de cent seixanta contes entre els quals destaquen:

oAna y los siete
oLos Serrano
oAqui no hay quien viva
oHospital Cent...
Quina cagada! La classe havia esclatat a riure. No hi havia ningú a qui no li saltaven les llàgrimes, la classe era una bogeria, el color de cara de la mestra va passar d'un color roig, fins a un color morat molt, molt lleig i per vàries tonalitats més que no puc recordar perque canviava molt prompte de color. A la fi, càstic d'una setmana sense eixir al pati i una visita de la mare a la mestra que acabaria amb dràstiques conseqüències: un mes sense tele, internet ni video-jocs.

No és culpa meva que la red estiga plena de gent graciosa que vullga complicar-me la vida.

Ah sí!, la mestra va ensenyar a la mare l'últim full del treball on es podia veure una dona que ensenyava totes les seves intimitats, la qual cosa va enfurir més encara la mare i la mestra ( realment molt ingeniós el meu amic internauta). A la fi, la mare emva castigar fins que no acomplira els divuit anys quan li vaig dir:

-Tal vegada siga la dona d'Andersen que era una mica provocativa i li agradava lluir-se per tal que a ella també li feren una mica de casa. No era just que sols ell s'emportara sempre el reconeixement!

Més tard vaig saber que Andersen no es va casar mai.