La de l'ull blau

La Clara resta asseguda sobre l'arena d'aquella platja. Pensa com podia tornar a casa seva sense tenir por. Pensa com poder sortir al carrer sense avergonyir-se. Pensa en com de difícil se li fa tot, per cupa d'un llinatge; amb un nom a davant. Pol Contreras. Cada cop que sentia aquell nom quan es crusava amb algú, li venien esgarrifances. Quan veia aquell rostre, tan gastat, tan horrible, tan cruel…li venien ganes de plorar. Cada cop que sentia la veu d'aquell maleït Pol, sentia pànic. Ganes de cridar i de córrer; de fugir. De no tornar mai més en aquella casa.

Ara ja en fa una setmana de l'última pallissa. Però encara porta l'ull morat. Més suau que no fa tres dies, però encara li porta. La gent la mira i sent pena. I ella ràbia. Tot se li va capgirar aquell quatre de juliol de fa cinc anys quan la seva mare és va casar amb aquell idiota d'en Pol. I a més, era dolent. Bastava veure la seva mirada amb expressió maligna, amb ganes de fer mal. Però la seva mare, s'havia enamorat. Si, potser d'aquells ulls verds tan espectaculars que tenia o d'aquelles paraules que de tan en quan deia quan hi havia la mare davant. "Àngela, tens la filla més maca del món", "M'encanta poder-la veure créixer amb tu, sempre havia volgut tenir una filla". Quant deia allò, la Clara, és posava histèrica. Però quan la mare no hi era, la Clara es tancava a l'habitació. I és posava tremolar només de sentir les passes d'aquell home que vivia a casa seva que s'acostaven a poc a poc a la seva habitació…després sentia " Clara, filla, que vols jugar una estona?". Li deia amb aquella veu, ronca, que tanta por li feia. I quan ja era a l'habitació, ella no podia fer res, a part d'entregar-se a ell.

Encara asseguda sobre l'arena, plorant, pensava que ja no hi havia res a fer. Els seus amics l'havien abandonada després de saber la situació. Només tenia la seva mare, que estava cega i no li servia de protecció. Per molt que fes, res serviria. Ja feia estona que mirava de trobar una solució, cada cop sense èxit. Així que va pensar que el millor era…desparéixer.

Ja no la tornarà a veure ningú. Només la recordaran com la noia de l'ull blau, a cops morat.