La catifa màgica

Cau la fosca lleugera
i els núvols encara acomiaden
càlidament el seu rei,
esguardant-lo a ponent,
i ell els saluda amb tènues
i colorits rajos de llum.
D'incògnit forçat,
des de l'exili obligat,
ja t'acostes al palau
i, amb el cor accelerat,
distingeixes l'admirada figura
que baixa cap a la porta principal.
Els moviments la delaten
tot i que ets massa lluny
per veure els preciosos detalls
de la seva enyorada cara.
El cimbreig del seu cos
anuncia a qui ho vulgui saber
el seu desig de veure't
i de tenir-te a prop.

Una salutació amb un somrís
com no n'hi ha d'altre
i una mirada que besa
com no besa cap llavi
i, de cop, la pau
i ensems el neguit
del retrobament
tan sospirat, tan desitjat.
La princesa oriental
posa un peu damunt la catifa
i aquesta, anhelant,
l'eleva en un moment,
però amb tota suavitat.
Ets, ja ets.
Després de foscor,
has esdevingut un home lluminós
que s'estima i estima,
un príncep oriental
orgullós de ser-ho,
lluny d'aquell qui,
tan sols fa uns segons,
volia abdicar de títols
i fins del món
pel dolor de la llunyania,
per la ferida de l'absència.
La catifa màgica
travessa el cel
i fa les mil i una piruetes.
Tanmateix la parella,
amb les cames creuades
esteu còmodament
meravellats de vistes i paisatges,
tan coneguts i tan nous,
com si un exèrcit
hagués engalanat la ciutat
per als vostres ulls de prínceps.
En un moment ja sou a Jordània,
a Damasc i, després, a l'Índia,
fins al fred Himàlaia
i, rotunda, cap a París
i voltant alegrement
els marlets del castell d'Edimburg...
La princesa no para de somriure.
Els seus ulls foscos i vius
irradien felicitat i plenitud.
Qui diria que han estat tan tristos,
fa tan sols uns moments?

L'hora fuig apressadament
com si hagués estat un minut
que semblés tan sols un segon
i la catifa descendeix cap al palau,
vers la porta principal,
conscient com la millor de les amigues
de què ha de ser millor per a la princesa.

Ella, elegant, sensual, baixa
i s'acosta, per primer cop,
al seu príncep, mirant-te,
com en un llambreig,
tendrament als ulls.
De seguida,
una abraçada màgica
comunica els dos esperits
d'una manera tan absoluta
que il·lumina el cel de la ciutat
i omple de música el ioga,
la vostra unió,
que esdevé so
- Hmmmmmmmmmmm! -
involuntàriament emès,
plenament deliciós,
sabor,
sense tast,
tacte,
sense carícies,
olor,
sense olorar,
vista,
amb els ulls tancats,
i sobretot llum,
a la nit.

L'abraçada tan breu,
i, malgrat això, tan profunda i total
et deixa una energia tan gran
que l'encomanes a la catifa
que vola sense rumb ni destí,
semblant al teu cor
que, tot i carregat de llum,
comença a sentir
un enyor molt gran!
Ja fa uns segons de la separació,
la princesa torna a ser a la seva cambra.
Dalt dels núvols,
només desitges que ella senti el mateix,
que ella pensi en tu
i ja et trobi a faltar,
sense poder-ho evitar.
Busques una estrella al cel
i li pregues que li faci saber a la princesa
que estàs en ella,
captiu de la seva mirada,
súbdit de la seva abraçada,
i l'estel acluca un ullet
per dir-te que ja li ho ha dit
i que la princesa
també s'enyora,
que et voldria allà amb ella
i que ha rebut l'abraçada màgica
com tu.
La catifa desbocada
travessa la nit.
La lluna,
acostumada a la solitud
es sorprèn de la teva visita
i et saluda afablement.
La catifa visita dos cops la torre Agbar,
que intenta el primer cop,
amb la seva bellesa,
rivalitzar amb la de la princesa,
sense aconseguir ni atansar-s'hi,
i competir, la segona vegada,
amb la llum i l'energia del teu cor,
sent batuda clarament,
tot i els seus espectaculars llums de colors.
La catifa, encara, s'enamora de la Sagrada Família
i tu cerques a la formidable façana
alguna imatge que pugui,
ni que sigui lleugerament,
recordar-te la teva princeseta:
és un esforç inútil
perquè no hi ha bellesa comparable
per als teus ulls,
per al teu cor.

Embriac etern d'enyor
ja només desitjaràs
que la catifa torni
alguna vegada al palau
a recollir la princesa
per enamorar-te
de nou dels seus ulls
i saciar-te,
momentàniament,
amb la vostra abraçada.