Koan

- Què diu el koan que t'ha entregat el mestre zen? Segur que és un repte apassionant!
-"En la tradició zen, un koan és una pregunta que sorprèn perquè sembla absurda, que va més enllà del sentit literal de les paraules. El mestre zen la planteja al que s'inicia amb la idea que aquest s'alliberi del pensament lògic i endevini allò que en realitat li està preguntant' - llegeix en silenci en Manelic del fulletó sobre meditació zen. I comença a angoixar-se amb aquesta ensarronada de la seva mare. Per què ha de patir ell la desgràcia de què la seva progenitora s'hagi aparellat amb un oriental mig santet, mig encantat, amb un empatx mental de filosofia zen? O darrera els llençols que l'embolcallen hi amaga un sexe tàntric encisador, o no ho entén ni que el matin.
- Que no em sents, Manelic? A veure, llegeix en veu alta.
- "Si l'aplaudiment és el so de les dues mans, quin és el so d'una sola mà?" - i se la mira amb cara de dolorosa.
La mare somriu, però és un somriure enverinat.
- Som-hi! A rumiar fort! Has de pensar "out of the box", el "lateral thinking" és el futur, no saps com m'ho agrairàs quan siguis gran!
Quan en Manelic es plantà davant del mestre tites-zen, ja és notà els picarols a l'alçada de la gola. Un silenci sepulcral aromatitzat per un filet finíssim d'olor de sàndal feia que la figura asseguda al terra, qui havia de jutjar la resposta al koan, li semblés la d'un déu més aviat busca-raons i despietat. A fi de no allargar el suplici, va fer el que li havia aconsellat la mare: és tragué la mà dreta de sota el llençol que l'envoltava i repicà la castanyola, per amagar-la tot seguit d'on havia sortit. Amb els ulls clucs mirant a l'horitzó, el mestre allargà el braç i plantà la mà sobre el caparró del seu deixeble; seguidament, tustà lleugerament la galta del vailet. Aquest ho va entendre de seguida sense creuar-se ni un mot: que no, nano, que no vas per bon camí, torna un altre dia amb una nova proposta.
Una setmana més tard, es repetí el cerimonial, aquesta vegada amb una galleda plena d'aigua que va xipollejar amb la mà, tot generant un so acuós que, n'estava convençut, seria la resposta correcta. Debades, que va tornar a rebre els copets a la galta i fins la propera.
El simple petar de dits, picar-se lleugerament diverses vegades la cara amb el palmell de la mà oberta i plana, o fer-ho sobre el pit tampoc eren respostes adients, així que rebé, per tres vegades consecutives, els humiliants tocs a la galta. I com que començava a tenir-ne la pipa plena, va enginyar-se sortides de paraigua com colpejar-se la boca amb la mà, reproduint els sons dels indis americans, o bé, amb l'índex tibar-se el llavi inferior en avall per deixar-lo anar sobtadament, emetent un so com de bombolles en percutir amb el llavi superior i repetir l'operació a una freqüència tal que semblava que li fes babarotes al mestre zen. Aquest, malgrat el punt burleta de les solucions proposades per en Manelic, romangué hieràtic en tots els casos, sense oblidar-se mai, per més inri per al sofert aprenent, dels copets de marres.
- Nen, que tens el mestre ben decebut, que no acabes de copsar el significat amagat del koan, a veure si t'esforces una mica més, refot!
Desesperat després d'aquestes paraules denigrants de la mare, decidí tirar pel dret i acabar amb tanta comèdia.
Quan es presentà davant del jutge zen, s'hi atansà més a la vora que a les darreres sessions. Malgrat la curta distància, el mestre va aguantar-li la mirada sense retrocedir ni un mil·límetre. Aleshores, amb posat seriós, en Manelic va engaltar-li una bufetada amb la mà oberta que va ressonar per tota la sala, una cleca que li deixà els cinc dits ben marcats a la pell. L'astorament del receptor del so d'una sola mà (i quina delícia de so!) va durar dos segons, que l'interpel·lat, enrogit tant per l'impacte físic com per l'efecte humiliant de l'atac, s'hi tornà contra el nen pagant amb la mateixa moneda. Els reflexes d'aquest darrer foren prou bons com per acotar el cap i esquivar l'intent fallit de bufetada, i aprofità l'avinentesa per etzibar-li amb l'esquerra una segona i sonora bufa a l'altra galta del mestre, entrant així en una dialèctica bèlica que trencà definitivament amb la llegendària serenitat oriental. La desigual lluita cos a cos només s'aturà amb la intervenció urgent de la mare, alertada pels crits i la visió inusual d'uns llençols entortolligats en moviment.
La parella de la mare d'en Manelic va abandonar-la perquè aquesta, fidel a la racionalitat occidental, va posar-se del cantó del seu fill en la batalla. Des d'aleshores, on viuen s'ha recuperat l'olor a lavanda mediterrània en detriment de les penetrants aromes del sud-est asiàtic, els llençols només emboliquen gent quan aquests s'estan al llit i, per a la seva mare, tot el que queda a l'est de Grècia ho ha etiquetat com "la cafreria".