Joventut (Part IV)

Quan em va arribar l'sms vaig dir (exclamar, blasmar, cridar, manifestar amb malícia i amollar amb odi vers el món):
-Merda!
Va ser un "merda" d'aquells que no s'obliden, un d'aquells que porten al damunt tota la merda. Per què? Per què a mi? Jo, jove, feliç, lliure, que em se'm plena de joia el cor només estant a casa, jugant a l'ordinador o llegint llibres d'Íker Jiménez... Collons! Què no pot u viure tranquil·lament i assossegada? No pot u fer allò que li plau? Direu: No! I jo us diré: Sí! Aleshores arribarà el rei Salomó i dirà: Gris! I després em rebentaràs el nas i jo aniré plorant a dir-li-ho al meu cosí Joan. Ell, com que està eixint en la teua germana, m'aventarà un cop de puny a la panxa. I jo... Deixem-ho estar, que és millor no saber el que faré després...
Quan aquell text sinistrament modelat ha provocat el so estrident del telèfon mòvil, jo, com un vailet innocent, he premut el botó que em conduiria a la lectura fratricida; s'ha obert una finestra on, al capdamunt, el seu nom figurava fulgurant entre un conjunt de micro-quadradets (si us fixeu els veureu -és que jo m'avorrisc molt) de color negre: Maria. És un nom lleig, què voleu que vos diga? Diràs tu que és perquè l'associe al seu cul deforme, als seus pits extremadament inflats, a la seua cara de rata posseïda per un ànec diabòlic, a les seues botes horteres de color blanc lluent, a eixe sostenidor a conjunt amb el repugnant tanga de piolín... No, que no, que és perquè sí, que el nom és lleig.
A mi em pareix molt bé que Déu l'haja llançada al món, em pareix acceptable que l'haja posada viure al meu poble però... això de que me la presentés ja no em pareix tant bé. I no sé en què estaria jo pensant quan li vaig donar el número de mòbil. Es va posar tant pesada que no ho vaig poder evitar; pobreta... I pobre de mi! Ara, un sms, feliçment assegut en les faldes del meu aparell telefònic, em cridava per a una maleïda festa:
Ola wpo, mñna s mi kumpl! N l br a ls 9. Pnte wpo krñ, kabra fsta. Dw tk bs.
Analitzem-lo:
- està en castellà
-NO sóc wpo
-Ponte guapo? Però què collons es pensa la gossa esta?!
-"Cariño, que habrá fiesta": La mare que ho va fer! Com s'atreveix a insultar-me i, a més, afirmar en un futur perfecte conjugat impersonalment que hi haurà festa?
-"tk": Jo a tu no! Nooooooooooooo! I, a més, espere que no siga veritat.
-"bs": sí, guarda-te'ls per a quan un xic haja tingut la desgràcia de nàixer sord, cec, coix i sense olfacte.
No vos penseu, que açò no ha sigut el pitjor. Ma mare estava rondant la meua habitació (en la meua família és habitual no respectar la intimitat de ningú) i m'ha preguntat què havia sigut aquella música tan melòdica, si més no, comparada amb el black metal que sonava salvatgement i furiosa en la cambra i que jo acompanyava amb deler i gràcia infinits amb el meu cap (sense pèl, que m'han obligat a tallar-me'l, i ara pareixo un meló, amb el cap tot rapat). I jo, tan espavilat com de costum, li he explicat que Maria m'havia convidat al seu aniversari. I ma mare, tan (...) com sempre, m'ha preguntat que si aniria. Li he dit que no. M'ha dit que sí. Li he dit que no, que Maria és molt fastigosa. M'ha pegat una galtada,ha apagat la música, m'ha forçat a comprar-li un regal i, el pitjor de tot, m'ha dit que o anava a l'aniversari (que pobra xiqueta, que damunt que em convida amb tota la bona intenció del món, que no siga tan esquerp, que la xiqueta vol que vaja i que he d'anar), o el nou disc de Warcry me'l compraria ma tia. Jo li he dit que molt bé, que ma tia me'l podia comprar. I m'ha pegat una altra galtada. Aleshores he rebutjat lluitar sense espasa ni escut en aquella batalla perduda; no vull sofrir mai les conseqüències de la declaració de guerra a una mare puix ella em coneix de nou mesos abans que la resta de la humanitat i sap de tots els meus punts dèbils. /// Açò no té res que veure amb el relat. Estava buscant pusil·lànime al diccionari perquè un exercici de llengua ho demanava, i he vist que la paraula putejar estava inscrita en la mateixa fulla, prou prop. Així, sense més preàmbuls, ja que el senyor Francesc Ferrer Pastor l'ha inclosa en el seu "diccionari valencià escolar" jo, amb la seua justificació, la introduiré en aquest relat de formes tan correctes car és punible que cap puixant de lletres s'excedisca en pueril psicosi prohibint la utilització de paraules perfectament púdiques, castes i correctes. /// Em foten les putades que fan els fotuts fills de la santa mare que els va parir. I són aquells que, de petit, em marginaven i se'n reien de mi per portar ulleres, el pèl amb la ratlla al costat esquerre i pentinat amb "brillantina", una estampeta de Santa Quitèria en la carpeta de classe, un rellotge Festina d'agulles, unes sabates de mudar i per, endemés, portar, sempre, sota el braç dret, des dels deu anys, La Metamorfosi de Kafka. Què passa? Eh?
U pensa que al món, només hi ha freaks en la tele. Dius: fan el capullo i entretenen a la gent amb pallassades. Que està molt bé, això; només que, quan els veig, em vénen ganes de comprar-me una ballesta (que són molt boniques i molt útils). A més, ells no fan res de roí. Totes les ànimes perdudes entre els pudents afers de la societat es troben amb d'altres d'iguals que, a part de l'ànima, han perdut aquella característica pròpia dels bípeds depilats: la personalitat (en el sentit estricte del terme, en referència a la carència de... Collons! Que no són persones!). Bé, doncs el cas és que al bar "Gustávez" és on es celebrava l'aniversari. Quan he arribat m'he sentit totalment desplaçat. Però no desplaçat per no conèixer a ningú (que també). Més que res han sigut les vestimentes d'aquella colla de mags del terror, de genis de la horterada, de mestres del desvari, de pintors d'ulls de monstre... de penjats. Jo, que m'havia vestit de la forma més normal possible per a que no se'n riguren de les camises d'Iron Maiden o de les sabatilles Paredes de les rebaixes o del des-pentinat, anava amb uns pantalons blaus de pana lleugerament amples i una camisa negra i unes sabatilles també del color dels endolls de l'ordinador (negra, és que no volia repetir el terme negre moltes vegades. Negra és la vida!). I ells? La mare del pelut! Aquesta descripció necessita espai. Provaré de no opinar, dotant de la màxima objectivitat possible cada paraula i cada expressió. Següent paràgraf:
Model general. Prenc per exemple una xica que després he esbrinat, per curiositat, que es deia Estefania. És ella, per definició, el paradigma: Minifalda negra, el tanga sortia per fora pel darrere. El sostenidor estava cobert per una camisa de tirants foradada així com si les urpes d'un guitarrista ronyós l'hagués esquinçada al ritme frenètic d'unes "alegrías". Per darrere només es veia l'esquena, tota plena de bosses que hom equipara a les que es formen en les veles dels vaixells, però amb pegots; cadascuna agraciada amb alguns orificis disposats aleatòriament (com diminuts melics). Per davant, un escot que no vaig a descriure, puix és una de les visions més (com que no puc opinar, diré que) estranyes que hom, en una vida desgraciada i amb lamentables successos (pel que fa a la percepció visual del món) d'ocurrència periòdicament experimentades, puga sofrir. La cara era... era la cara. Tenia al damunt quatre pots de maquillatge del barat, que ja regalimava en cascades de coloraines per les galtes. Els ulls no es veien entre el mar de tinta negra que algun calamar maldestre havia abocat sense voler sobre la faç de la pobra xiqueta. Portava unes botes altes, amb tacons fins, que dificultaven el caminar, adquirint la jove certa tendència al desplaçament de la massa corporal vers els costats del centre de gravetat motivada sobretot per la falta de destresa i el pes excessiu. Una cigarreta li donava un aire més lamentable; no fumava amb ganes, ho feia perquè si i, de vegades, tossia. Com un arbre nu, no (Llach)... Com una foca amb ganes de que l'expulsen de la família.
Moltes joves s'arreplegaven al voltant del Míguel. Anaven, o bé amb minifaldes o bé amb pantalons molt ajustats. Ninguna estava amb la pobra Maria, que s'havia quedat sola, recolzada en un cotxe i vestida, la veritat, amb més gràcia que les seues semblants. No s'havia pintat gaire i els pantalons que es va comprar després que jo em rigués d'aquells que tenia que marcaven amb sarnosa malícia el cul deforme afavorien en la mesura adequada el seu cos no molt tocat de la mà de Déu. Les altres, totes pintades, totes pentinades de les formes més modernes ("risas del autor"), totes ben contentes i amb dificultats per mantenir-se sobre les sabates de plataforma. Totes fumant o menjant-se als nuvis de cinc anys més que elles. Totes ben contentes.
No vull parlar d'ells. Tampoc he intentat mirar-los puix un dia un em va pegar. Va ser al pati de l'escola quan ell i uns amiguets van passar per davant de mi, jo tant tranquil, i va i diu:
-Qué conyo miras tú, xe?
-Me dius a mi?
-Jais, encima vacilando el xavalín! -uns companys seus van riure. Els meus amics ja s'apartaven.
-Què passa?
-Joé, qué vacilón el chacho este! Jais, que te meto asín!- Els meus amics ja se n'havien anat.
-Què...?- Aleshores em va pegar i em va fer un morat a l'ull. Jo li vaig donar les gràcies i va i em deixa l'altre costat de les meues faccions morat, també. Desagraït...
Maria estava abandonada pels seus teòrics amics i he anat a acompanyar-la; em feia pena. El Míguel, ara, s'ho passava molt bé amb una rossa que havia decidit que les seues arracades d'or havien de competir amb les rodes de la meua bicicleta. Tots parlaven en castellà. Jo quan parle amb Maria, parle en valencià:
-Hola.
-Hola- ella ha somrigut. La cara se li ha fet molt lletja; estava a punt de plorar
-Què passa? Que no t'ho passes bé? És el teu aniversari; va, vés a la festa i entrem al bar a sopar, no?- m'he sentit com un àngel de la guarda. Jo sé com és això, que Déu em va fer un contracte temporal de 666 dies.
-Sí.
El bar estava ple d'homes gr
ans fumant i teníem una taula preparada en un costat.

Continuarà... (ara tinc son i me'n vaig a dormir)


La mare del pelut!