Pessimisme i la derrota.

- Recordant què parlàvem ahir, si més no, és prou intel·ligent la resposta més simple. No cal buscar-ne cap enlloc si creiem tindre'n una, encara que aquesta siga equivocada. En principi, no sabem si la resolució que hem adoptat és o no correcta, i podem prendre la decisió de seguir la recerca o prendre com a vàlida (i com a creença, no?) la nostra posició, diguem-ho així. I com a punt de partida, el de sempre: el que vulguem. Som lliures de començar per un o altre lloc, i cada lloc no és per definició ni millor ni pitjor; potser per circumstàncies.
Així com uns parlen i altres escolten i com altres callen quan no saben què dir, jo dic, jo em dicte i m'escolte. La possibilitat com a presumpció de validesa no em convenç. Regalem a la possibilitat un poc de llibertat, de credibilitat, de realitat. Hem de permetre que la possibilitat siga alguna cosa més que allò que cal demostrar. Deixem de banda, per tant, la voluntat actual d'obligatorietat en la correlació empírica per a qualsevol proposició i manifestem obertament la confiança a tot allò que no ha trobat encara una solució experimental o sensible. El pessimisme i la derrota són només possibles si no permetem a la possibilitat d'allò que serien optimisme i victòria imposar-se en la batalla per la realitat, la lluita per guanyar la competició de què és veritat i què no, per demostrar què formarà part de l'experiència i què no. Com a exemple: un equip de futbol que considerés la victòria com a possibilitat fins i tot després d'haver marcat menys gols que els contraris mai podria enfonsar-se. La possibilitat com a tal seguix essent veritat.
Amb tot, tothom coneix que la vida és trista, que les llàgrimes banyen els nostres ulls en un intent desesperat del cos per no haver de plorar sang, que el pessimisme i la derrota seran per sempre la part de tot plegat que no podem evitar, que perseguiran tothom. I jo sóc defensor de la possibilitat com a realitat. Per això diré que existeix, però, la possibilitat de l'optimisme i la victòria.