El pa de cada dia

Reconeixem fàcilment la crida de Déu si quan volem escoltar-lo parem l'orella. Ara bé, com que Déu ens busca si ens perdem, podem copsar pedres llençades per la mà de l'Altíssim de vegades... però amaga la mà, és clar. En realitat tenim por d'acceptar la seua presència; si més no, defugim els seus ginys de sant flirteig i adulació. Per una banda, prenem com si fóra pa amb oli qualsevol xicoteta però afalagadora intervenció divina (posem per cas la troballa d'una antiga fotografia perduda per casa). I per l'altre costat ens posem pa a l'ull (en el nostre estat de gaudi i exaltació) en grans esdeveniments de la vida per tal de no veure l'evidència. I sabem que els bisbes ja ho diuen, que els capellans ho diuen i ho pensen i que les monges s'ho creuen però, amb aquest sermó més vell que el mal pa convertit en el pa de cada dia (que mai he posat més pa que formatge en aquest tema) fem rosegons. Per descomptat, som uns malmirats.
Tot seguit ve a pa i mel comentar la reacció dels principals repartidors d'hòsties arreu d'Espanya davant la pèrdua de principis ètics i valors tradicionals i
necessaris per qui els necessite. Com a mostra, els sermons reaccionaris (els joves no fem més que consumir preservatius en relacions homosexuals), les manifestacions que a Madrid omplin places puix que repartixen pa beneit del bo i l'exclusivitat d'aquella expressió: si és que és un tros de pa!
Així com hem donat pa als capellans, ara volen repartir més hòsties però no se n'han adonat que el sabor està un poc passat de moda. No vull prendre el pa de ningú, que, a més, sabem que el seu mai acabarà.
Finalment, afegir que no he sentit la crida de Déu. Dins sa casa mai ens negaran el pa i la sal si primer ens rebolquem en el pa d'àngel.