Joventut (part V)

Un relat de: Bufanuvols

El bar era lleig, molt lleig. Del les parets penjaven pòsters patrocinats per la Caixa Rural amb la imatge i el nom de bous que havien fet història: Casto, Templado, Rufián, Ratonero, Campeador... L'home de la barra era gros, portava una camisa blanca de tirants que deixava al descobert el seu pit pelut; estava tacada de tomaca. Era calb, amb una cara d'hipopòtam ben definida rere les faccions violentament formades pel pas dels anys. Un tret, per sobre de tots els altres, el distingia: la nariu prominent, amb uns pèls negres que no es mostraven reticents a exposar-se al món amb les restes de substància mucosa provinent dels conductes traqueals o, si es prefereix el tecnicisme, els bronquis.
Tots seien al voltant de la taula més gran. Set homes majors, tots mudats, xerraven en una agradable tertúlia mentre prenien licors i cafè en una altra taula. Un home que es volia suïcidar, en una altra taula, prenia la seua cinquena cervesa i fumava mossegant les cigarretes que, a la fi, acabaven formant part de la muntanya que s'havia generat sobre el cendrer. Vaig seure. A la dreta estava Maria, a l'esquerra una jove de formes captivadores però d'aspecte gens elegant. Volia ressaltar el pit amb una camisa roja ajustada en la què hom podia llegir "Street girl". El pentinat era el típic, el que estava de moda: pèl llarg, amb ondulacions accentuades cada pocs centímetres, amb un "monyo". Era bonica, però el maquillatge, a imitació de les muses de la copla o de les dones gitanes del poble, la feia parèixer un ésser desposseït de personalitat, diria jo que manc de realisme. Quan parle de maquillatge, és clar que em referisc també a les arracades (que eren circumferències de tres centímetres de radi, com no, d'or) i les joies; tot ve a ser el mateix, tot són emmascaradors. Aquesta jove em va demanar l'hora (en castellà) i jo li la vaig donar. Després no em va dir res més en tot el sopar. Maria, sí.
Se'ls havia acabat el llom i, com que no tenien res més, vam sopar papes, cervesa, coca-cola i plats combinats amb ous i bacó. Maria i jo vam estar parlant tota l'estona. Quan va acabar el sopar, li van donar uns quants regals molt lletjos i que jo hauria depreciat (a més, que eren barats i inútils) i, després, van anar tots a un bar on podien drogar-se sense que ningú els digués res. Maria i jo vam seure en banc del parc. La nit ja era feta i jo tenia son. Tot i això, ella no parava de xerrar i jo l'escoltava puix no em pareixia correcte anar-me'n i deixar-la sola i avorrida. Sóc un bon xic, jo. El món, diuen, està ple d'incompresos; i és veritat. No crec que siga cortès no escoltar, però, sent això cert, també s'hauria de reflexionar sobre si és educat parlar per parlar i no dir res, conduint així al receptor a un estat d'obstrucció mental que el porta a la descortesia de no escoltar. I és pitjor encara que algú et done alguna cosa per llegir i no fer-li cas. I ho dic perquè quelcom escrit necessita, encara que pot ser molta o poca, dedicació. Aleshores, vaig acceptar aquell paper que m'allargà.

Cuándo me miras soy feliz
Se emociona mi corazón
Y puedo ver dentro de mi
Cómo penentra tu amor
Te quiero muchísimo
Sobretodo tus ojos
Negros de azabache
Los míos están cojos
Y se caen en tu bache
Nuestra pasión
Está hecha de amor
Y mi corazón
Eres tu, mi sol.

Me la va donar en un paper imprès en lletra Times New Roman, amb tinta roja i uns quants corets dansant pels voltants.
-T'agrada?
-El què?
-La poesia
-Ah! Oh, sí... És molt bonica...
-Gràcies- silenci- És per a tu...
En aquell moment no sabia què fer. Com algú podia tenir la gosadia d'insultar-me de forma tan intel·ligent? Un sarcasme kafkià, més bé atroç, imperava en aquell escrit tan ben pensat per una ment perversa. Se'n reia de mi de totes les formes possibles, em deixava per terra... Era genialment macabre...:
-Què et pareix?
-El què?... No sé... T'has passat un poc, no? No sé què dir; ja veig el que penses de mi...
Però tot va canviar quan va dir
-"Entonces" vols eixir amb mi?
Sí, ho va dir. Hòstia (...)! Ara va i... Joder! No sabia què fer, ni què dir. Ara, la poesia em resultava patètica puix perdia tota la gràcia que la ironia malaltissa li conferia, i es convertia en un text repugnant. Encara així, m'hauria sentit culpable rebutjant-la. Li vaig dir:
-Està bé...
-Sí?- No sé per què vaig dir allò. El seu telèfon mòbil va sonar i el va agafar. Va parlar; en acabat pareixia contenta. Va penjar.
-Jo no.
-Què?
-El Míguel ha deixat a la Metales i vol sortir amb mi. Ho sent, tu no tens moto.
-Però?
-Què?
-Res...
-Adéu, passa-ho bé
-Ad... Adéu...
La situació no tenia sentit; un espectacle dantesc. Em vaig sentir com se sent un rei quan es proclama una república, com quan descobreixes que, en veritat, no et va portar un àngel al món, que ets lleig si et talles el pèl, que els núvols no són de cotó, que les centrals tèrmiques de cicle combinat també contaminen, que els components del teu grup preferit de heavy surten sense camisa en revistes per a adolescents, que no és veritat que existeix el ratolí Peris. Em vaig sentir gilipollas, molt i molt gilipollas (babau, enze, beneit, borinot de sèquia vella, liró, ruc, cap-sot, imbècil, apardalat, badoc, estúpid, ceballot, beneit... Ja no me'n sé més) .

Comentaris

  • escrit amb Times New Roman...[Ofensiu]
    _Nat_ | 12-01-2007 | Valoració: 10

    Vols dir que ara ja no hi haurà més relats urbans amb la colla del Míguel i la Metales, ara que s'han separat?
    M'ha agradat força, sobretot la descripció del bar.