Iepp, que ja fa molt de temps que no venia per ací.

M'ha colpit... si senyor!! Jo també imagine a la típica beata que va a netejar a l'Esglèsia, la típica "mujer decente", segons elles. Però, com diu Nat, és molt difícil lliurar-se de tot el que has vist al llarg de la vida. Cal pensar que estes dones han viscut baix l'opressió dels marits, del règim polític que els va tocar viure...
i no han conegut res més.

Si que estaves angoixat el dia que vas escriure açò! Has sabut trametre la pena amb les teues paraules. El lector patix mentre narres els sentiments del protagonista. Molt bé!!!

Estàs tendre últimament. Ara et dediques a versionar a Shakespeare. Bé, està prou bé però, si t'he de dir la veritat, se't dóna molt millor el relat irònic i no adaptar els clàssics.

Volem Joventut!!!!

Adeuu

M'agrada aquest relat. Quan l'estava llegint, he tancat els ulls i he vist l'Omar. És com si ja el coneguera... Il·lustres molt bé el seu aspecte físic i et fixes en els punts adequats per a que la descripció no resulte pesada.

Ara bé, t'he de dir que la teua reflexió sobre la núvia i el pèl llarg no té massa sentit perquè... mira que hi ha gent lletja pel món amb parella! A més, no té res a vore.

Besets

Aquesta història enganxa, està ben escrita, amb un estil proper i satíric. M'angoixa haver de despedir-me del Míguel, li havia agafat estima i tot... je je. Bé, espere que seguixques publicant relats en aquesta línia. M'ha paregut molt encertada la idea d'enllaçar Joventut amb altra història.

Res més a dir!! a10!!!

Sí, t'ha faltat comentar una cosa però tens tota la raó del món.

A Almassora, els xiquets van al col·legi amb barracons i l'ayuntamiento invertix els diners del pressupost en renovar les voreres del poble, el qual no fa falta. No obstant, en això no tenen prou: volen fer un aparcament per a cotxes baix la plaça del mercat. Paral·lelament a aquest projecte estan alçant un dels carrers amb més trànsit del poble. La meua pregunta és: per quina raó no construixen l'aparcament baix el carrer que estan destrossant i s'eviten temps, esforç (el qual tampoc posen) i sobretot diners!!! ???

I aquestos són els que manen! Imagineu la gran majoria de poble pla com és... Però açò que vos o conte l'autor que sap fer-ho molt millor que jo.

Si l'altre relat era una desgràcia, aquest és una tragèdia, una veritable tragèdia. Si, ixos que es diuen Generalidad Valenciana (o balenciana) i que s'haurien d'anomenar Barbaritat Valenciana tenen la maleïda costum de ser omnipotents... no... tenen la maleïda costum d'existir.

Com ja ha dit un altre lector, tens en compte moltes coses i això és positiu. A més, tractes d'analitzar la situació a la teua terra (cosa que fa una minoria molt reduïda de la nostra edat) i, el que és millor encara, fas pública la teua reflexió.

Escrius molt bé gènere d'opinió, cultiva-ho.

Aquest relat és una desgràcia. I no és una desgràcia perquè siga roïn, tot al contrari, veig que l'autor és com el vi, millora amb el temps. Si dic que és una desgràcia és perquè el que conta és veritat. Pareix que estiga descrivint el meu poble, no se perquè...

Ací els que jo considere normals som considerats uns frikis i els qui jo els considere imbècils, són "guays". A més, quan dic imbècils vull dir això, imbècils.

Tots seguixen el paradigma de idiota rematat. Tots porten els mateixos pantalons, la mateixa camisa, les mateixes sabates i no importa el seu físic, ni tan sols els seues gustos!! Ahhh, i per suposat, la seua ronyonera (tinc dubtes de si se la lleven quan van a tindre un vis à vis amb mister Roca). Elles, tampoc són originals. Totes en els pantalons grocs, rosa o qualsevol color que fa mal als ulls, amb una camisa ajustada (altra volta sense importar si tenen un físic de model de pasarel·la o d'hipopòtam). L'element fundamental en el seu cas són els "aros d'oro".

En definitiva, gent sense personalitat, gent preocupada pel "què diran?" i per "qué cansión sacarà el reguetton esta semana xeee?". Homes massa, en definitiva.

La capacitat de l'autor d'anar-se'n per les rames es contagia, vaig a parar ja (no siga cosa que em quede mirant un rotolador).

Ei, quina passada de relat! bé de no-relat hauria de dir! Ai, quin cacau, anem a deixar-ho estar així. No tinc res a dir, és molt original.

- Aquesta situació em preocupa... estic angoixat i no sé qué he de fer. Mai la meua preocupació havia arribat fins a aquest extrem!

- Aiii, conde Bufanuvols! No desespere, això és el que li va passar al meu amic Porfirio i va saber com superar la situació. Bé... Tot va començar un matí que ell s'alçà, es va vestir, va desdejunar (un "colacao" que li va preparar la madre de Dani Pedrosa) i es va vestir. Quan va arribar als calcetins, però, va adonar-se'n que no en tenia cap parell on ambdós foren del mateix color. Desesperat, va pensar que la vida no tenia sentit, va còrrer fins a la cuina i va agafar un ganivet disposat a fer el pitjor. No obstant, va pensar ¿què collons, per què no prove d'emparellar-los jo mateix? Així és com va començar la seua difícil tasca. Tant de temps va emprar en desenvolupar-la, que va morir en l'intent.

- Raimundo, rei, jo no vull aigualir la teua festa, però, de què em servix a mi que em servix a mi que el teua amic morguera mentre plegava calcetins?

- "Akilikuá", eixe és el problema de la "Vuestra Merced", que no es preocupa dels problemes dels altres. Conde Bufanúvols, ha de mirar pel bé dels seus súbdits.

El conde aplicà el consell del seu criat: va prohibir l'ús de calcetins en tots els seus dominis.

I va vore, Donya atzabeja el consell del criat i va decidir incloure'l al seu comentari

Non te quexes por lo que el Conde fiziere
ca por tu bien te va furtar els calcetins, per a que morgueres.

--------------------------------------------

No em tingueu en compte açò, no té sentit. És l'efecte del palènquima cortical.

Aquesta és la poesia que més m'agrada de totes les que té l'autor. Feu-me cas, que no serà perquè no n'he llegit...

M'agrada perquè quan comences a llegir-la penses que serà una poesia d'estes de sempre, d'estes empalagoses però NOOOO, qualsevol coincidència amb la realitat és pura ficció.

A més, definix l'autor a la perfecció... però açò s'allunya del que estic parlant. En una altra ocasió, potser...

Res, només dir-li a lautor que cada dia està pijor. (ui! "sin haberlo deseado, me ha salido un pareado")

El relat està bé, però el que és veritablement espectacular és el final. El fet que Manuel pense en ella quan s'està morint és el reflex de quan l'ha estimada. El comentari de l'autor de "m'agradaria pensar el mateix" està molt encertat.

També m'agraden molt els comentaris que fa l'autor mentre escriu, ja que son una barreja d'humor i sàtira. Aquestos comentaris li aporten al relat la seua originalitat, són la seua esència.

He de dir que és un bon relat. Potser el que fata és explicar alguns punts com: Com se n'adona Manuel de que la xica no és tan dolça com pareix?

Espere que l'autor pense en mostrar al seu públic els típics manuscrits que s'han perdut i s'encontren o alguna cosa per l'estil perquè m'he quedat a mitges. Vull més Manuel!!!