Jornades de Flexió, Reflexió i Inflexió

Fa cosa d'un parell de mesos llargs que hom va començar a tustar les portes de casa nostra per demanar-nos el vot. Davant d'aquest fet incontrovertible, i quan et sents tan profundament assetjat per la classe política, ben poca cosa tens a dir. No queden tan lluny els temps en què votar era una quimera, una subversió de les grosses; se'ns deia que era un fet que només es produïa en els països esquitxats per no sé quina mena de contuberni. Als polítics de casa nostra, quan van coixos d'arguments sòlids, els falta temps per a recordar-nos-ho. Malgrat que, amb resultats calents a les mans, tothom en fa una lectura positiva, no triguen gaire a fer-nos creure que l'abstenció sempre afavoreix el contrari. Per uns instants, tots som una mica profetes a casa dels altres; potser és per això que jo, fins a l'hora present, sempre he votat.

En ser les eleccions municipals les que tenim en un pretèrit més pròxim, i com que fins la modesta vara de l'alcalde té un no sé què prou seductor que la fa ser tan desitjable, em limitaré a fer les meves particular observacions a l'entorn d'aquest fet. Resultats al marge i sempre des de la meva òptica de ciutadà de peu, crec que l'administració de la majoria de municipis del país hauria d'esdevenir un exercici purament matemàtic. Simplificant a la mínima expressió: tants caps tants barrets... A algun equip de govern d'un llogarret del Pallars se li passarà pel cap construir mai un camp de futbol preparat per rebre la final de la copa d'Europa? Un altre de caire socialista municipalitzaria totes les empreses amb capital privat de la vila? O a l'inrevés, es podrien privatitzar les presons, la Policia Local, les farmàcies 24 hores o els Mossos d'Esquadra que tinguessin seu en aquell municipi? Aleshores, amb criteri reduccionista, penso que sempre caldria preguntar-nos abans d'anar a votar: què estem fent i a quin joc juguem?

Honestament, ja fa força temps que gairebé no paro atenció als programes electorals de les diverses forces polítiques que hi concorren. Amb el pas del temps, fins i tot he arribat a detestar l'eufemística construcció de "cursa electoral" perquè penso que, en força ocasions, aquests quinze dies són els únics en què es procura córrer una mica més que el rival. Em permeto prendre com a punt de referència el lloc on ara visc per fer encara una nova constatació: més o menys disfressat, tots coincideixen en els punts més fonamentals que cal defensar, reforçar, reorganitzar o corregir... Aleshores, en què es basen les diferents formacions per començar a treballar de manera diferent segons allò que hom coneix com a ideologia? Quin és el pal de paller que, passi el que passi, sol mantenir en posició de ferms els integrants de cada grup? No he vist, per exemple, mai ningú proclamar públicament el seu desig de canviar escoles bressols per casinos. A nivell personal, com a norma, quan jo diposito el meu vot a l'urna, no faig altra cosa que donar el paper d'Administrador en Cap del municipi a aquell candidat que em sembla més apte, més que no pas a les sigles del partit que representa. Sempre ho he fet amb aquesta idea i estic convençut que sempre ho continuaré fent així, perquè, malgrat tot, penso exercir els meus drets com a ciutadà.

Recordo, amb certa simpatia i amb una petita dosi de nostàlgia com es van preparar les primeres eleccions municipals a la vila que va veure'm créixer. Ho intento fer des de la distància, però no des d'una distància qualsevulla, sinó des la discreta distància que em permet la meva innata predisposició de topar frontalment contra tota eufòria desmesurada i forassenyada. Mai no he estat genet del cavall de l'enervació gratuïta i altisonant: això no és cap mèrit, sinó una simple constatació. Malgrat tot, em plau admetre que foren uns temps de desconcert, d'esperança, de temor i, per què amagar-ho, de sang calenta. Amb el pas del temps, aquell entusiasme engrescador i encomanadís, va anar fent un pòsit inert que va deixant-se portar per la inèrcia més estantissa... A poc a poc, els venedors de fum van anar deixant lloc a criteris més objectius si bé, moltes vegades, mancats d'aquell enorme doll d'ingenuïtat de la primeria. Per dir-ho d'alguna manera, potser més entenedora que correcta, malauradament, el món de la política s'ha anat professionalitzant, fins al punt de permetre que, en massa ocasions, ens doni la imatge que tant "Pere" com "Berenguera" es mouen a uns nivells paral·lels. I no us pregunteu si és culpa vostra (tot i que manta vegada ho és). Em donaria per satisfet que em tornéssiu a fer sentir que un vot no es un grapadet de pasta de paper que fa de bon reciclar; convenceu-me que una papereta consultiva no és un manipulat de cel·lulosa pensat per engreixar les estadístiques dels que han decidit sortir de casa per anar a votar... Un vot, si més no per a mi, ha d'acabar essent sempre, i en definitiva, la confiança del desconfiat.