Jo sóc un hematoma del Ministeri Fiscal

Tant se me´n dóna que els nostres amics s se´n vagin il•legalment, saltant-se la llei, com donant cops d´estat en totes i les principals ciutats del planeta, com deixant la vida clavant-nos una cop de peu, deixant-nos estabornits, desemparats... malparits. Tant se me`n dóna, els teus ulls miops, que hagis estat un cop monja... jo t`estimo, jo t`estimo, els teus cabells foscos, la teva mirada com dient... altre cop aquest boig malparit despullant-me amb els ulls, tant se me`n dóna que un dia gairebé caic al terra desmaiat aquell dia quan vas dir-me que t`anaves... però de vacances, vas calcular com m`hi deies la noticia, porca, ho vaig percebre, llavors ja sospitaves quelcom.

El teu llum, la teva mirada homicida com la propaganda de la coca-cola m´ha flagel•lat al bell mig del matí. És igual que els metges no m`hagin volgut veure, m`han dit que eres al parc sanitari, que eres menjant fins que a la vora dissimulant el mal d`estómac i apareixes amb la teva veu dolça que perfora com un ganivet turc llançat travessant una síndria, la meva ànima... tu... golfa, la teva veueta mata, occeix, fotuda nana petitona que m’arrossegues pel Parc, he agafat un pis, senyoreta, la convido a dinar, la convido a sopar, la convido a volar, la convido al rapte, a la passió, ara torno a pintar, a dibuixar, però la meva solitud, la meva amargor, les cames em fan nosa, l`esquena m`avisa.

I la teva cabellera somniada, fosques, ones negres en l`aire, despentinada bocaterrosa desitjada quan posseïa el paradís, la terra promesa i llanguies ferida. Jo voldria que cridessis més fort, refotuda monja alliberada.

Tots el pavellons com gàbies, les noves normes... el bar mig buit, la refotuda mimada de la G.B. demanant per prendre altre cop el cafè. A Sabadell n´hi ha un aeroplà i des de la meva terrassa es veuen les avionetes remorejant creuant l`aire, és cert. El Ministeri Fiscal de manera protocol•lària vol tutelar-me, tallar-me les ales, però m´han dit que sol és un procés rutinari, iniciat maquinalment.

El Ministeri Fiscal tractarà d`arruïnar la meva vida, el senyor Fiscal, l`imagino prenent-se el cafè sense sucre maquinalment a dos quarts de set del matí cada dia, fins i tot els caps de setmana jugant entre els dits amb un clauer amb trenta-dos claus comptades, per cada rebel•lió avortada que va patir quan era jove, ¿Però va ser jove aquest bon jan? I la seva entranyable esposa que dorm com una soca sobre el coixí que amaga l`últim número de l`Hola en anglès...visca l`Imperi Britànic i les Malvines sota control... i els fills que mai no van tenir, tota aquella història... Tot el Ministeri Fiscal s`alça fosc com una granota que deixa de gemegar abatuda per un tret que se li va escapar a un recluta al servei militar, glorioses jornades al ras caminant formats. Tot el Ministeri Fiscal s`acaba quan cauen els lloms de la Bíblia des dels prestatges amb un soroll buit, aixecant la pols apilonada. El Ministeri Fiscal és un nan mexicà cavalcant un brau mica-banyut i tort que perd irremissible el pèl. Jo sóc un hematoma del Ministeri Fiscal. Una conseqüència tragi-cómica... no fugiré amb l`autocar internacional de Sants, és pitjor encara, allà.