OPERACIÓ CALDERA, per què som tots tant guap@s?

OPERACIÓ CALDERA, per què som tots tant guap@s?
La hipnosis, els beatles, la propagació miraculosa de l`anglès, dels peixos, dels pans, duem tots un xip privilegiat, hem begut oli companys, “el control sexual”, la famosa poma multimilionària i prolífica, una visita obligada a Nova York, London; Lima: la compensació. Som projectes alienats, per què les nenes més tendres ja ensenyen el seu cul primerenc i prometedor, per què som tots tant guap@s? Creus en la reencarnació?
FarmaCÍA... farmaCÍA... 061, 091... travessen la paret, l`obren, com si fos orgànica, de mantega, emprant un... dit. De debò, un “dit”. Això es tenir el poder i la panòplia informàtica a la pròpia ma, en l`extrem dels dits... afortunats... dolentons... ja us agafarem qualsevol dia... No la violis cada dia, de manera maquinal, perd la gràcia i et denuncien, i, per descomptat pregunta sempre d`on ha sortit el caramel, concreta la vila, el tarannà llibertari del lloc en concret...
Sóc un cargol de muntanya i el món un pastís de poma.
El meu company de garjola entrava pel passadís i desapareixia pel pati interior (¿?), per on sinó?
Els jesuïtes tenen una component màgica. Un caire de prestidigitador.
Immediatament reeixia de nou pel passadís (¿?), després de màgicament obrir amb les claus la porta de l`apartament recorrent el passadís per amagar-se de nou al seu quarto, tornem-hi... llavors se sentia com el soroll del carregador d´un arma preparant-se per a ser disparada, va ser una experiència entranyable pel meu cor, però no sé que collons no li rutllava al pobre desgraciat que l`arma s`evaporava.
Tota aquesta seqüència cinc o sis vegades, fins que algú enfurismat li va trucar al mòbil i li va canviar el programa, llavors entrà a la cuina, va agafar les tisores de tallar el pollastre i me las va plantar al menjador, moníssim... i de sobte...llavors ( algú s`hi va veure desesperat)... va aparèixer al costat del sofà una senyora bombona de butà al mateix saló menjador, tal qual com us ho explico, jo ja estava com diguem-ne... encaparrat per tot l`assumpte i vaig decidir posar-me a cridar com un malparit pel balcó que havien entrat butà a l`apartament. Aquest home tan encantador va aparèixer mort a la seva habitació poc després. Bé, això és el que vaig signar. Em vaig creuar amb ells (policia judicial) mentre baixaven la bolsa segellada amb el cadàver.
Sóc entranyable com una dentadura postissa abandonada.
“Què farem amb els estalvis, amb els avantatges socials, la nostra alegre joventut”?
Són temps encisadors en els que tots semblem anuncis de roba interior. Quin progrés tan prometedor, compartir el saber, la cultura, en la clara i diàfana democràcia que calma sàvia qualsevol extremisme, entre el poble que s`esmerça per arribar a la classe que gaudeix la cultura.
Quan meravella insuperable, apareix un cotxe patrulla de “l`ertzaintza “ amb els conductors amb la cara d`haver perdut els papers, pobrissons... què feu per aquí, joves? Sant Adrià, un barri que mai no oblidaré.
La hipnosis, els beatles, la propagació miraculosa de l`anglès, dels peixos, dels pans, duem tots un xip privilegiat, hem begut oli companys, “el control sexual”, la famosa poma multimilionària i prolífica, una visita obligada a Nova York, London; Lima: la compensació. Som projectes alienats, per què les nenes més tendres ja ensenyen el seu cul primerenc i prometedor, per què som tots tants guap@s? Creus en la reencarnació?
FarmaCÍA... farmaCÍA... 061, 091... travessen la paret, l`obren, com si fos orgànica, de mantega, emprant un... dit. De debò, un “dit”. Això es tenir el poder i la panòplia informàtica a la pròpia ma, en l`extrem dels dits... afortunats... dolentons... ja us agafarem qualsevol dia... No la violis cada dia, de manera maquinal, perd la gràcia i et denuncien, i, per descomptat pregunta sempre d`on ha sortit el caramel, concreta la vila, el tarannà llibertari del lloc en concret...
Sóc un cargol de muntanya i el món un pastís de poma.
El meu company de garjola entrava pel passadís i desapareixia pel pati interior (¿?), per on sinó?
Els jesuïtes tenen una component màgica. Un caire de prestidigitador.
Immediatament reeixia de nou pel passadís (¿?), després de màgicament obrir amb les claus la porta de l`apartament recorrent el passadís per amagar-se de nou al seu quarto, tornem-hi... llavors se sentia com el soroll del carregador d´un arma preparant-se per a ser disparada, va ser una experiència entranyable pel meu cor, però no sé que collons no li rutllava al pobre desgraciat que l`arma s`evaporava.
Tota aquesta seqüència cinc o sis vegades, fins que algú enfurismat li va trucar al mòbil i li va canviar el programa, llavors entrà a la cuina, va agafar les tisores de tallar el pollastre i me las va plantar al menjador, moníssim... i de sobte...llavors ( algú s`hi va veure desesperat)... va aparèixer al costat del sofà una senyora bombona de butà al mateix saló menjador, tal qual com us ho explico, jo ja estava com diguem-ne... encaparrat per tot l`assumpte i vaig decidir posar-me a cridar com un malparit pel balcó que havien entrat butà a l`apartament. Aquest home tan encantador va aparèixer mort a la seva habitació poc després. Bé, això és el que vaig signar. Em vaig creuar amb ells (policia judicial) mentre baixaven la bolsa segellada amb el cadàver.
Sóc entranyable com una dentadura postissa abandonada.
“Què farem amb els estalvis, amb els avantatges socials, la nostra alegre joventut”?
Són temps encisadors en els que tots semblem anuncis de roba interior. Quin progrés tan prometedor, compartir el saber, la cultura, en la clara i diàfana democràcia que calma sàvia qualsevol extremisme, entre el poble que s`esmerça per arribar a la classe que gaudeix la cultura.
Quan meravella insuperable, apareix un cotxe patrulla de “l`ertzaintza “ amb els conductors amb la cara d`haver perdut els papers, pobrissons... què feu per aquí, joves? Sant Adrià, un barri que mai no oblidaré.