Dedicat a Anaïs B. psicóloga del foro bipolars clínic

Potser seré sempre el nen

que mai no va trobar

l`amagatall perfecte errant

ja per aquell cementiri abandonat

quan m`escapava del col.legi

atemorit davant dels religiosos.



Potser el meu bleix malalt

pernoctant la nit sencera

tractant de burlar el voler capriciós

que ens empara a tots i ordena

cop rere cop entestat que em retornin

sa i estalvi, ningú no se escapa

al ball de les pàl·lides ombres

a l`escenari fugaç que és la vida

entre bassals lluents com les promeses

tan esperançadores que s s’esguerraran més tard

per què perseverar més si som nans agitant els punys?

partícules vanes i fàtues de la il·lustre matèria somniada

d`allò tan gran que sempre romandrà tan lluny...

maldant per la llibertat, clamant contra la injustícia.



Ni la meva dissidència, ni el meu pit xacrós...

canviarà gens res el nostre destí tan prosaic

el de morir acaronant la nostra pell clivellada.



El meu error obstinat tota la matinada

capgirant les coses, els llibres i les perspectives

projectant rares conxorxes, alçant il·lusions impossibles...

res no capgira ni gosa alterar un designi major.



Sóc un home bord, sóc un nàufrag, una quimera

arrecerat dels desgavells, cerco solituds fins que

tip del meu gemec li faig una visita a “Dulce”

que sadolla la meva pell, són trenta minuts...

potser algú del foro llegeixi aquestes ratlles

tant de bo siguin preuades per l´Anaïs B.

a qui li dedico aquest poema a tall de disculpa.