Ja som onze de setembre

- Ai, quin ensurt! - diu en Josepet, amb l'esguard esglaiat vers la finestra, en haver sentit un soroll semblant a un tro.

- Tranquil, fill. No passa res. - intenta consolar-lo en Jaume, el seu pare, que jau al llit amb la mirada perduda i tremolant de febre.

- Pare, quan acabarà això?

- Aviat, fill. Tingues fe. Veuràs com els anglesos i els austríacs vindran a ajudar la ciutat i trencarem aquest setge que tant de mal ens porta. - diu el pare, amb un to més de desig desesperançat que de convicció real.

- Fa més d'un any que dius això, pare. I, mentrestant, en tot aquest temps, Barcelona està més sola i abandonada que mai abans. No tenim res per menjar, fins les rates que no s'han pogut amagar han estat devorades àvidament pels barcelonins. Qui en pogués arreplegar una!

En Jaume sap que el Josepet té raó. Fa poc més d'un any que ell mateix era un artesà més o menys benestant, ara no té res més que el seu fill, mort de por i de gana. Fins la vista i una cama ha perdut per culpa d'aquest atac continuat, del setge vergonyós. Sap que eren totalment insuficients els poc més de cinc mil defensors de la ciutat que havien intentat aturar els més de quaranta mil soldats invasors. Les muralles de la que una vegada havia estat l'orgullosa Barcelona ja no impedeixen que les canonades de l'artilleria enemiga causin estralls entre la població. Avui aquells murs no són més que els barrots d'una presó ocupada per la fam i la misèria.

En el deliri causat per la febre, en Jaume veu com clava la seva arma, un esmolat coltell, a un francès que gosa entrar a la seva cambra i com el seu fill, de poc més de deu anys, pren per darrere un castellà i, estrenyent-li ben fort el coll amb tots dos braços, li provoca la humiliació d'haver de demanar perdó i de rendir-se davant de la seva gran capacitat de lluita. Llavors, la Maria, que ara miraculosament encara està viva, somriu al seu espòs i al seu fill i els abraça amorosament. En Josepet, que sembla adonar-se dels somnis del pobre cec, no pot evitar de vessar una llàgrima de desesperació i d'impotència. Quin és el mal que han fet els catalans, i els barcelonins en particular, per haver d'aguantar aquest càstig tan cruel?