Ja feia una hora de la fi del món

Avorrit. Sense ànsia. Sense il·lusió. I no obstant, ja feia una hora de la fi del món. Hauria esperat alguna cosa més èpica o, almenys, li hauria agradat presenciar un epitafi més líric. Però fins i tot ni en preveure això no s'havia lluït. Havia tingut projectes per al futur, però ja no el feia trempar cap idea, ja no l'entusiasmava treballar en res després del rotund fracàs de la seva última creació. Havia pensat que imbuir creences religioses, més o menys confuses, només basades en la fe, hauria pogut millorar, des de dins, les coses. Però també en això havia errat. Fins i tot la religió servia d'excusa per a la destrucció, per cometre tot tipus de crims emparant-se en ella. Però no havia deixat clar que s'havien de basar en l'amor, en el respecte a altri? Tan toixos no els havia fet! El problema, segurament, havia estat dotar-los d'agressivitat. Però, per altra banda, quina gràcia hi hauria en contemplar durant mils i milions d'anys tot de criatures teòricament intel·ligents i pasturant com un ramat de bens? Ara estava marcit, desanimat, amb una autoestima baixa com mai abans. S'havia passat en la dosi de violència, com qui es passa en salar o especiar un guisat. Tanta potència tenien que l'hecatombe havia estat ràpida, instantània. La seva obra de mils de milions d'anys s'havia fos en segons, sense possibilitat de contemplar com vivien la por, el penediment, la desolació... Ni un crit esgarrifós, ni un prec a qualsevol dels déus que havien imaginat i vestit. Res. No havien tingut temps. Sentia un estrip en allò més profund del seu ésser. Una buidor absoluta. Potser era ja temps de jubilar-se. De deixar que el no-res ho ocupés tot i de deixar-se d'experiments i de jocs. Que la fi ho envaís tot.